Mapa del Món

martes, 5 de agosto de 2014

Rajasthan en moto

Vam arribar a Pushkar cap al migdia, esperàvem una  calor insuportable però, per sorpresa nostre, era calor seca i, després d’estar a quasi 50Cº i amb humitat, ens va semblar, fins i tot,agradable.
Sabíem que Pushkar era un poble especial: un petit paradís on conviu la India tradicional amb més comoditats i prestacions, una zona més hippy  i turística, perquè el consum de cànnabis és legal, i  que permet desconnectar de la densitat que dia a dia es viu en qualsevol altre part del país . A més a més, hi ha un llac sagrat, que tot hindú ha de visitar abans de la seva mort i , també, l’únic  temple dedicat a Brahma (Creador).
Allà vam veure que els guest house eren més econòmics que a qualsevol altre lloc i amb molt millors condicions, 150Rps (normalment 400) i amb piscina!!!
Un cop deixades les motxilles vam caure com rucs en el primer parany per turistes ja que, encara no sé ben bé com, en un obrir i tancar d’ulls, estàvem en un dels gaths a la vora del llac mentre un home ens beneïa i, després, ens demanava una donació voluntària però mínima de 50€!!!! jajaja ,vam fer una donació més econòmica i vam abandonar la zona ràpidament.
A la tenda d’un home d’edat avançada, que semblava més humil que els altres, vam conèixer l’Antonio, un espanyol ex- guàrdia civil de Còrdova, qui,  veient que la seva vida no li agradava,va decidir prejubilar-se als 40 anys i viure viatjant. Tenia molta experiència a l’Àsia i va ser un gran company de conversa. Al dia següent es va oferir a portar-nos en la seva moto a fer una ruta per Agmer i a uns temples a les afores de Pushkar on vam conèixer un Guru molt trempat que només fumava marihuana i menjava patates fregides. També vam poder observar els micos de cara negre i els paó reals salvatges.




Ens va agradar tant la experiència d’anar en moto que vam llogar-ne una. Vaig haver de  practicar per fer-la  servir doncs  mai havia portat moto amb marxes, vaig comprovar que la botzina funcionava (fonamental a la India) i vam dissenyar una ruta de 4 dies.
Després d’esmorzar, vam marxar amb la Pepi (que no es trobava gaire fina) cap a Jodhpur. La ruta traçada era per carreteres on contínuament passàvem per petits poblets rurals, on la gent, no acostumada a veure turistes, ens miraven, ens saludaven somrient i ens indicaven el camí per agafar la ruta principal. Després d’uns 300km, vam arribar al destí, vam buscar un allotjament i vam sortir a passejar abans que es fes fosc.
Durant la nit, la Pepi va passar febre, tot i això, pel matí va voler sortir amb mi i vam anar a veure un temple de marbre, l’impactant fort que vigila la ciutat de Jodhpur des de dalt d’una muntanya  i també vam arribar al poble de Mandore, a un parc molt bonic de gent local amb un temple d’arquitectura diferent al que estàvem acostumats però, per desgràcia, tot el que és local a la India implica molta merda L.


 







Després de dinar vaig haver de deixar la Pepi descansant a l’habitació i  vaig aprofitar per anar fins a la plaça central a prendre un te i fer fotografies de la gent del carrer. Concretament em van cridar molt l’atenció les increïbles joies que porten les dones casades a les orelles i al coll (és la fortuna que la seva família els hi dóna al casar-se i que  passa a ser de la família del marit).
Després em vaig deixar perdre pels carrers de cases velles i de color blau (semblants a les que ja havia pogut observar en un altre viatge pel  nord del Marroc) fins arribar a una zona alta on podia observar com en quasi cada teulada de les cases els nens jugaven amb estels.









Al matí següent, després d’una altra mala nit, vam marxar, ben d’hora, cap a Nagour. Pel  camí va començar a ploure i això va fer que ens haguéssim de refugiar sota els  sostres de cases de la gent que simplement se’ns quedava mirant i que amb gestos enteníem que ens deien que ens podíem aixoplugar sense problema.

A Negour vam fer una volta ràpida pel centre, vam comprar te a granel al mercat, vam observar un altre fort i ens van agradar les entrades dels carrers en arribar al centre,  mig medievals - àrabs (arcs i muralles). Tot i això, com a totes les ciutats, l’ambient  era força estressant  per la gentada i per les botzines continues que tots els automòbils fan sentir, així que vam decidir  anar a dinar i a reposar. Més tard vam tornar a sortir a donar un vol i se’ns va enganxar un noi que estudiava per militar i volia practicar l’anglès...al principi graciós, però, després d’estona, ja es va fer més pesat... Ja  a l’habitació vam veure que hi havia una rata! Jajja tot i estar sempre en habitacions tètriques encara no n’ havíem trobat cap. Vaig fer venir a l’encarregat que movent el llit la va fer sortir i la va enviar a una altre habitació. L’home, tot tranquil va fer com si res i va marxar. La mateixa nit vam decidir que tallaríem ruta i arribaríem un dia abans ja que les condicions no eren bones per com es trobava  la Pepi. Així que una altra vegada , ben d’hora vam iniciar la  ruta per poblets petits fins arribar a Pushkar. Un monsó ens va agafar de ple durant força camí. En una ciutat vam parar a prendre un te, esperant  que afluixes una mica, mentrestant, els carrers es van convertir en rius i vam haver de marxar ràpidament xops de dalt a baix. Després d’unes hores, la pluja va parar i els camps i poblets per on passàvem encara lluïen més, el verd dels arbres i el color de la terra junt amb l’olor de l’herba després de ploure ens donaven una sensació molt agradable mentre fèiem els últims km fins arribar a Pushkar.


Gerard Muntada --- Run the world


(Traducción Google) Llegamos a Pushkar hacia el mediodía, esperábamos un calor insoportable pero, por sorpresa nuestro, era calor seco y, después de estar a casi 50Cº y con humedad, nos pareció, incluso, agradable. 
Sabíamos que Pushkar era un pueblo especial: un pequeño paraíso donde convive la India tradicional con más comodidades y prestaciones, una zona más hippy y turística, para que el consumo de cannabis es legal, y que permite desconectar de la densidad que día a día se vive en cualquier otra parte del país. Además, hay un lago sagrado, que todo hindú debe visitar antes de su muerte y, también, el único templo dedicado a Brahma (creador). 
Allí vimos que los guest house eran más económicos que en cualquier otro lugar y con mucho mejores condiciones, 150Rps (normalmente 400) y con piscina !!! 
Una vez dejadas las mochilas caímos como burros en el primer trampa para turistas ya que, aunque no sé muy bien cómo, en un abrir y cerrar de ojos, estábamos en uno de los Gaths a orillas del lago mientras un hombre nos bendecía y , luego, nos pedía una donación voluntaria pero mínima de 50 € !!!! jajaja, hicimos una donación más económica y abandonamos la zona rápidamente. 
En la tienda de un hombre de edad avanzada, que parecía más humilde que los otros, conocimos Antonio, un español ex guardia civil de Córdoba, quien, viendo que su vida no le gustaba, decidió prejubilar- a los 40 años y vivir viajando. Tenía mucha experiencia en Asia y fue un gran compañero de conversación. Al día siguiente se ofreció a llevarnos en su moto a hacer una ruta por Agmer ya unos templos en las afueras de Pushkar donde conocimos un Guru muy templado que sólo fumaba marihuana y comía patatas fritas. También pudimos observar los monos de cara negra y los pavos reales reales salvajes. 
Nos gustó tanto la experiencia de ir en moto que alquilamos una. Tuve que practicar para utilizarla pues nunca había llevado moto con marchas, comprobé que la bocina funcionaba (fundamental en la India) y diseñamos una ruta de 4 días. 
Después del desayuno, nos fuimos con Pepi (que no se encontraba muy fina) hacia Jodhpur. La ruta trazada era por carreteras donde continuamente pasábamos por pequeños pueblos rurales, donde la gente, no acostumbrada a ver turistas, nos miraban, nos saludaban sonriendo y nos indicaban el camino para coger la ruta principal. Después de unos 300km, llegamos al destino, buscamos un alojamiento y salimos a pasear antes que oscureciera. 
Durante la noche, Pepi pasó fiebre, sin embargo, por la mañana quiso salir conmigo y fuimos a ver un templo de mármol, el impactante fuerte que vigila la ciudad de Jodhpur desde arriba de una montaña y también llegamos al pueblo de Mandore, en un parque muy bonito de gente local con un templo de arquitectura diferente al que estábamos acostumbrados pero, por desgracia, todo lo que es local en la India implica mucha mierda . 
Después de comer tuve que dejar Pepi descansando en la habitación y aproveché para ir hasta la plaza central a tomar un té y tomar fotografías de la gente de la calle. Concretamente me llamaron mucho la atención las increíbles joyas que llevan las mujeres casadas en las orejas y en el cuello (es la fortuna que su familia les da al casarse y que pasa a ser de la familia del marido). 
Después me dejé perder por las calles de casas viejas y de color azul (similares a las que ya había podido observar en otro viaje por el norte de Marruecos) hasta llegar a una zona alta donde podía observar como en casi cada tejado de las casas los niños jugaban con cometas. 
A la mañana siguiente, después de otra mala noche, nos fuimos, bien temprano, hacia Nagour. Por el camino empezó a llover y esto hizo que nos tuviéramos que refugiarse bajo los techos de casas de la gente que simplemente se nos quedaba mirando y que con gestos entendíamos que nos decían que nos podíamos cobijar sin problema. 
A Negour hicimos una vuelta rápida por el centro, compramos té a granel en el mercado, observamos otro fuerte y nos gustaron las entradas de las calles en llegar al centro, medio medievales - árabes (arcos y murallas). Sin embargo, como todas las ciudades, el ambiente era bastante estresante para el gentío y por las bocinas continuas que todos los automóviles hacen sentir, así que decidimos ir a comer ya descansar. Más tarde volvimos a salir a dar un vuelo y se nos enganchó un chico que estudiaba para militar y quería practicar inglés ... al principio gracioso, pero, después de rato, ya hizo más pesado .. . Ya en la habitación vimos que había una rata! Jajja pesar de estar siempre en habitaciones tétricas aún no n 'habíamos encontrado. Hice venir al encargado que moviendo la cama la hizo salir y la envió a otra habitación. El hombre, todo tranquilo hizo como si nada y se fue. La misma noche decidimos que cortaríamos ruta y llegaríamos un día antes ya que las condiciones no eran buenas por cómo se encontraba la Pepi. Así que otra vez, bien temprano iniciamos la ruta por pueblos pequeños hasta llegar a Pushkar. Un monzón nos cogió de lleno durante bastante camino. En una ciudad paramos a tomar un té, esperando que aflojas un poco, mientras tanto, las calles se convirtieron en ríos y tuvimos que marchar rápidamente empapados de arriba abajo. Después de unas horas, la lluvia paró y los campos y pueblos por donde pasábamos todavía lucían más, el verde de los árboles y el color de la tierra junto con el olor de la hierba después de llover nos daban una sensación muy agradable mientras hacíamos los últimos km hasta llegar a Pushkar.



Gerard Muntada --- Run the world

No hay comentarios:

Publicar un comentario