Mapa del Món

domingo, 17 de agosto de 2014

Alrededors del Mont Fuji i els Alps Japonesos / Alrededores del Monte Fuji y los Alpes Japoneses

Arribats a Mitsu-toge  vam començar el nostre trekking per la muntanya Mitsu-toge-yama. Carregats amb les motxilles les primeres passes semblaven fàcils però el camí es va anar complicant cada vagada més fins a extrems força durs. Als primers km vam fer una parada a una petita cascada i vam aprofitar per banyar-nos i refrescar-nos. Tot seguit vam seguir la nostre ruta, vam tardar unes 5h en realitzar uns 6km fins arribar el pic d’uns 1750m d’altitud des d’on vam poder observar el Mont Fuji, el volcà i muntanya més famós a Japó.
La baixada va ser una mica més curta però les cames estaven fatigades i arribar fins a baix, al llac de Kawaguchi-ko va ser tota una odissea. Finalment, vam arribar abans de fer-se fosc i vam muntar la tenda a la bora del llac. Vam anar a comprar alguna cosa de sopar i ens vam adonar que eren les festes del poble així que vam presenciar algun que altre ball tradicional i, un cop sopant a fora la nostre tenda, vam veure els focs artificials que llançaven. 







La nit va ser dura ja que va fer molt de vent i la tenda, per dos persones, havia de ser per tres.
Pel matí vam anar a l’estació d tren i vam fer tota una seria de combinacions per arribar a Matsumoto. En un dels canvis de tren, ens vam confondre de via i vam perdre’l així que ens vam colar a un tren d’alta velocitat i, un cop el revisor va passar, ens vam haver de fer els suecs. Finalment ens van fer baixar a una estació pròxima on vam poder agafar un altre tren regular i arribar a la mateixa hora que teníem planejada. 
Un cop allà vam seguir caminant per la ruta fent autoestop en direcció a Takayama. No vam tardar molt fins que un noi ens va recollir i altre vegada l’amabilitat japonesa va ser increïble: primer li vam dir on anàvem i ens va dir que ens podia apropar fins on anava ell. Com que o parlava anglès va trucar a uns amics perquè li anéssim traduint tot el que ens volia dir (on ens deixaria, quines opcions hi havia etc,...), també ens va deixar parar a fer una que altre foto ja que ens trobàvem ja al mig dels Alps Japonesos, un continuo de serralades verdes entre llacs i rius. Després d’una hora ens va dir que era tard i que si ens deixava a l’encreuament aquell se’ns faria de nit i no era un bon lloc, així que ens va portar una mica endarrere fins a una zona on hi havia un balneari. Un cop ens va deixar allà ens va oferir diners que no vam acceptar i al marxar vam adonar-nos que anava en direcció contraria, volent dir que ens havia portat més lluny d’allà on anava ell.
Vam intentar fer autoestop sense sort però a la mitja hora ja es feia fosc i vam plantar de nou la tenda a la vora d’un riu. La nit encara va ser més pèssima que l’anterior a que va ploure i, com que no havíem pogut col•locar bé la tenda per falta de llum va entrar una mica d’aigua dins.
Pel matí, vam tornar a tenir sort i, un cop empaquetades les motxilles, una parella de japonesos ja grans, ens va recollir i portar directament fins a Takayama, el cer és que un encant ja que van parar varies vegades per demanar a la policia informació turística per nosaltres, a preguntar hostals... 
Un cop arribats a Takayama i amb les motxilles al hostal, vam poder passejar i desfruitar d’aquest poble que, tot i ser turístic, ens mostrava l¡arquitectura tradicionals dels carrers japonesos, algun que altre temple i varies tendes d’artesania típica de la zona. Morts de gana vam  anar a menjar Ramen (menjar tradicional japonès) i a la nit, vaig cuinar una truita de patates per tots.











Ens vam aixecar d’hora i vam crear cartells per fer autoestop fins a Shirakawa-go (un petit poblat tradicional on hi viuen unes quantes persones i que destaca per les seves cases, encara construïdes amb fusta). Vam deixar les maletes grans a Takayama amb la idea de tornar el mateix dia però la sorpresa va ser que ens va recollir una família de japonesos (Takafumi Koshimizu, Mary i els seus dos fills) que tenien tres dies de vacances i anaven a Shirakawa-go. Dins al cotxe ens van dir que després anaven a veure a uns senseis de katanes i que ens podíem ajuntar amb ells. Així doncs, canvi de plans!
Shirakawa-go ens va agradar molt tot i ser força turístic però les cases eren increïbles i el paisatge amb les muntanyes també. Tot seguit vam desplaçar-nos fins a Seki. Allà els senseis ens van rebre i ens van fer una demostració sobre com es creava una katana. Va ser molt interessant i emocionant poder compartir tot allò ja que realment era algo distintiu i diferent que mai haguéssim pogut fer sense haver trobat aquesta família. Vam poder participar en el procés de creació picant amb martells el ferro roent, ajudant a la ventilació del foc i, finalment ens van deixar agafar una katana de veritat. Tot i que a les tendes pots trobar infinitat de katanes, cal dir que en aquest lloc és un dels únics on fan katanes de veritat, cadascuna única, semblant a la pel•lícula de Kill Bill.






Seguit la família ens va portar a dinar a un petit restaurant típic japonés i després ens van acompanyar fins a Gifu, una ciutat pròxima. Després d’una despedida emotiva en Tongui i jo ens vam jugar a cara o creu anar en tren fins a Takayama a buscar les motxilles (6h anar i tornar). Aquest cop la sort va estar de part meva. Amb la Fa vam buscar un lloc per passar la nit i després ens vam arribar fins el riu a veure la tècnica tradicional que tenen en aquesta zona per pescar de nit (Ukai). Dins de petites barques de fusta, a una de les puntes penjava una gran entorxa que cremava fusta per il•luminar una mica els cormorans (ocells) que, lligats amb fines cordes com si fossin gossos quan els treus a passejar anaven cabussant-se i caçant peixos. Tot seguit agafaven els cormorans i els hi treien el peix pescat.  Va ser una experiència única i molt diferent.
A les 12 de la nit, estàvem a l’estació de tren esperant el Tongui que mai va arribar. Sense comunicació vam haver de suposar que arribaria pel mati, i així va ser, amb les tres motxilles carregades ens va explicar la seva aventura dormint en una remota estació fins el dia següent.






Gerard Muntada -- Run the World (www.runtheworld.es)


(Traducción Google) Llegados a Mitsu-Toge comenzamos nuestro trekking por la montaña Mitsu-Toge-yama. Cargados con las mochilas los primeros pasos parecían fáciles pero el camino se fue complicando cada vagado más hasta extremos bastante duros. A los primeros km hicimos una parada en una pequeña cascada y aprovechamos para bañarnos y refrescarnos. A continuación seguimos nuestra ruta, tardamos unas 5h en realizar unos 6km hasta llegar el pico de unos 1750m de altitud desde donde pudimos observar el Monte Fuji, el volcán y montaña más famoso en Japón. 
La bajada fue un poco más corta pero las piernas estaban fatigadas y llegar hasta abajo, en el lago de Kawaguchi-ko fue toda una odisea. Finalmente, llegamos antes de oscurecer y montamos la tienda en la orilla del lago. Fuimos a comprar algo de cenar y nos dimos cuenta de que eran las fiestas del pueblo así que presenciamos algún que otro baile tradicional y, una vez cenando fuera nuestra tienda, vimos los fuegos artificiales que lanzaban. 
La noche fue dura ya que hizo mucho viento y la tienda, por dos personas, tenía que ser por tres. 
Por la mañana fuimos a la estación de tren e hicimos toda una seria de combinaciones para llegar a Matsumoto. En uno de los cambios de tren, nos confundir de vía y tuvimos perderlo así que nos colamos en un tren de alta velocidad y, una vez el revisor pasó, nos tuvimos que hacer los suecos. Finalmente nos hicieron bajar a una estación cercana donde pudimos coger otro tren regular y llegar a la misma hora que teníamos planeada. 
Una vez allí seguimos caminando por la ruta haciendo autostop en dirección a Takayama. No tardamos mucho hasta que un chico nos recogió y otra vez la amabilidad japonesa fue increíble: primero le dijimos donde íbamos y nos dijo que nos podía acercar hasta donde iba él. Como o hablaba inglés llamó a unos amigos para que le fuéramos traduciendo todo lo que nos quería decir (donde nos dejaría, qué opciones había etc, ...), también nos dejó parar a hacer una que otra foto ya que nos encontrábamos ya en medio de los Alpes Japoneses, un continuo de cordilleras verdes entre lagos y ríos. Después de una hora nos dijo que era tarde y que si nos dejaba en el cruce aquel se nos haría de noche y no era un buen lugar, así que nos llevó un poco atrás hasta una zona donde había un balneario. Una vez nos dejó allí nos ofreció dinero que no aceptamos y al marchar nos dimos cuenta de que iba en dirección contraria, queriendo decir que nos había llevado más lejos de donde iba él. 
Intentamos hacer autostop sin suerte pero a la media hora ya oscurecía y plantamos de nuevo la tienda a la orilla de un río. La noche fue aún más pésima que la anterior en que llovió y, como no habíamos podido col • colocar bien la tienda por falta de luz entró un poco de agua dentro. 
Por la mañana, volvimos a tener suerte y, una vez empaquetadas las mochilas, una pareja de japoneses ya grandes, nos recogió y llevó directamente hasta Takayama, el cer es que un encanto ya que pararon varias veces para pedir a la policía información turística para nosotros, a preguntar hostales ... 
Una vez llegados a Takayama y con las mochilas al hostal, pudimos pasear y disfruten de este pueblo que, a pesar de ser turístico, nos mostraba l¡arquitectura tradicionales de las calles japoneses, algún que otro templo y varias tiendas de artesanía típica de la zona. Muertos de hambre fuimos a comer Ramen (comida tradicional japonés) y por la noche, cociné una tortilla de patatas para todos. 
Nos levantamos temprano y creamos carteles para hacer autostop hasta Shirakawa-go (un pequeño poblado tradicional donde viven varias personas y que destaca por sus casas, aunque construidas con madera). Dejamos las maletas grandes en Takayama con la idea de volver el mismo día pero la sorpresa fue que nos recogió una familia de japoneses (Takafumi Koshimizu, Mary y sus dos hijos) que tenían tres días de vacaciones e iban a Shirakawa- go. Dentro el coche nos dijeron que después iban a ver a unos senseis de katanas y que nos podíamos juntar con ellos. Así pues, cambio de planes! 
Shirakawa-go nos gustó mucho a pesar de ser bastante turístico pero las casas eran increíbles y el paisaje con las montañas también. A continuación desplazamos hasta a Seki. Allí los senseis nos recibieron y nos hicieron una demostración sobre cómo se creaba una katana. Fue muy interesante y emocionante poder compartir todo aquello ya que realmente era algo distintivo y diferente que nunca hubiéramos podido hacer sin haber encontrado esta familia. Pudimos participar en el proceso de creación picante con martillos el hierro al rojo vivo, ayudando a la ventilación del fuego y, finalmente nos dejaron coger una katana de verdad. Aunque en las tiendas puedes encontrar infinidad de katanas, hay que decir que en este lugar es uno de los únicos donde hacen katanas de verdad, cada única, similar a la por el • película de Kill Bill. 
Seguido la familia nos llevó a comer a un pequeño restaurante típico japonés y después nos acompañaron hasta Gifu, una ciudad cercana. Después de una despedida emotiva en Tongues y yo nos jugar a cara o cruz ir en tren hasta Takayama buscar las mochilas (6h ida y vuelta). Esta vez la suerte estuvo de mi parte. Con la Hace buscamos un lugar para pasar la noche y luego nos llegamos hasta el río a ver la técnica tradicional que tienen en esta zona para pescar de noche (Ukai). Dentro de pequeñas barcas de madera, en una de las puntas colgaba una gran antorcha que ardía madera para il • alumbrar un poco los cormoranes (aves) que, relacionados con finas cuerdas como si fueran perros cuando los sacas a pasear iban zambulléndose y cazando peces. A continuación cogían los cormoranes y les sacaban el pescado pescado. Fue una experiencia única y muy diferente. 
A las 12 de la noche, estábamos en la estación de tren esperando el Tongues que nunca llegó. Sin comunicación tuvimos que suponer que llegaría por la mañana, y así fue, con las tres mochilas cargadas nos explicó su aventura durmiendo en una remota estación hasta el día siguiente.

Gerard Muntada -- Run the World  (www.runtheworld.es)

No hay comentarios:

Publicar un comentario