Mapa del Món

viernes, 29 de agosto de 2014

Ültima setmana Kyoto, Part 2

El dimecres pel matí, vam anar al Temple Sanjusangedo, el cert és que el temple en sí no es gaire espectacular però dins hi ha moltes d’escultures  interessants de Buda, en destaca sobretot una de proporcions força grans i  altres de deus transformats en la mateixa religió.
Després, vam passejar pels carrers petits de la ciutat fins a les 14h que havíem quedat amb gent per jugar un partit de futbol al costat del riu. El cert és que va ser interessant ja que hi havia molta gent de diferents llocs del món que vivien a Kyoto i, també un equip de japonesos.
En acabar de fer exercici vam tornar a l’hostal a dutxar-nos i tot seguit vam anar a comprar els ingredients per anar a cuinar en el bar del Taka. Menú: truita de patates amb xampinyons, pà amb tomàquet i pop a la gallega.
Vam arribar cap a les 20h i com  no hi havia gaire gent ens va deixar llibertat total. Ell estava molt feliç que li ensenyéssim com cuinar aquests plats i la seva ajudant també. Mentre cuinàvem van arribar una parella d’amics d’en Taka i un client que també es van apuntar al banquet. Entre els nostres plats i algun que altre que va preparar el Taka van ser uns 10 , un sopar boníssim. Allà a les 2 del mati en Taka i la parella d’amics ens van dir que ens volien convidar a menjar Ramen al millor lloc de Kyoto i, per variar, nosaltres no vam saber dir que no. En un petit bar ens van posar un ramen exquisit. Un cop amb la panxa súper plena, ens vam acomiadar amb tristesa de tota aquesta gent.



El penúltim dia vam passejar tot el matí per barri de Gion, un barri força turístic però que conserva l’arquitectura tradicional de japó. Vaig aprofitar per fer algunes fotos de gent local i els seus quimonos tradicionals que després de tres setmanes ja han passat a ser un element habitual, pero no deixen de ser macos de veure. També vam visitar el temple de Kiyomizudera i vam anar a comprar algun que altre record a prop del mercat de menjar, així que vam aprofitar per provar alguna que altra menjat estrambòtic però deliciós.





Ja per la nit vam trobar-nos amb la Aya i l' Aibek per anar a sopar i com  estàvem animats i de comiat, tot seguit vam anar a un karaoque autèntic japonés, un d’aquetes que llogues la sala amb sofàs i una taula i et van portant les begudes (barra lliure) que vas demanant per telèfon.
L’últim dia havia arribat, ens vam despertar tard i amb aquell sentiment a dins la panxa que et fa pensar  que s’ha acabat l,aventura i toca tornar... i sobretot per la Fanny que després d’un any implica canvi d’etapa i deixar molts records, persones i experiències a la memòria.
Unes ultimes compres, un passeig pel riu i començar a preparar les motxilles van omplir la tarda del divendres. Cap a les 20h vam arribar al Hostel on viuen l’Aibek i l’Aya per tornar les bicicletes. Vam comprar un pica-pica de tot tipus de menjar japonés, unes pitzzes i amb una pipa de xixa vam sopar a la terrassa amb unes vistes precioses de la ciutat de Kyoto.
De nou comiats emotius i el sentiment que remou l’estómac per dintre. Ara sí, ja no quedava res. A les 5 del mati vaig acompanyar a la Fanny a agafar el taxi cap a la terminal de busos i poc després, a les 10h em va tocar a mi. 





Un altre viatge, una altra aventura, nous amics, moltes experiències, aprenentatges, vivències i històries per explicar que s’acumulen amb les altres.... 52h d’avions i esperes en aeroports em donaran temps per pensar, reflexionar i pair aquets dos últims mesos tan intensos. 

Gerard Muntada -- Run the Worls (www.runtheworld.es)

(Traducción Google) El miércoles por la mañana, fuimos al Templo Sanjusangedo, lo cierto es que el templo en sí no es muy espectacular pero dentro hay muchas de esculturas interesantes de Buda, destaca sobre todo una de proporciones bastante grandes y otras de manantiales transformados en la misma religión. 
Luego, paseamos por las calles pequeños de la ciudad hasta las 14h que habíamos quedado con gente para jugar un partido de fútbol junto al río. Lo cierto es que fue interesante ya que había mucha gente de diferentes lugares del mundo que vivían en Kyoto y, también un equipo de japoneses. 
Al terminar de hacer ejercicio volvimos al hostal a ducharnos y luego fuimos a comprar los ingredientes para ir a cocinar en el bar del Taka. Menú: tortilla de patatas con champiñones, pan con tomate y pulpo a la gallega. 
Llegamos sobre las 20h y como no había mucha gente nos dejó libertad total. Él estaba muy feliz que le enseñáramos cómo cocinar estos platos y su ayudante también. Mientras cocinábamos llegaron una pareja de amigos de Taka y un cliente que también se apuntaron al banquete. Entre nuestros platos y algún que otro que preparó el Taka fueron unos 10, una cena buenísimo. Allí a las 2 de la mañana en Taka y la pareja de amigos nos dijeron que nos querían invitar a comer Ramen al mejor lugar de Kyoto y, para variar, nosotros no supimos decir que no. En un pequeño bar nos pusieron un ramen exquisito. Una vez con la barriga súper llena, nos despedimos con tristeza de toda esta gente. 
El penúltimo día paseamos toda la mañana por el barrio de Gion, un barrio bastante turístico pero que conserva la arquitectura tradicional de japón. Aproveché para hacer algunas fotos de gente local y sus kimonos tradicionales que después de tres semanas ya han pasado a ser un elemento habitual, pero no dejan de ser bonitos de ver. También visitamos el templo de Kiyomizudera y fuimos a comprar algún que otro recuerdo cerca del mercado de comida, así que aprovechamos para probar alguna que otra comido estrambótico pero delicioso. 
Ya por la noche nos encontramos con la Aya y el Aibek para ir a cenar y como estábamos animados y de despedida, a continuación fuimos a un karaoque auténtico japonés, uno de estos que alquilas la sala con sofás y una mesa y te van llevando las bebidas (barra libre) que vas pidiendo por teléfono. 
El último día había llegado, nos despertamos tarde y con ese sentimiento dentro de la barriga que te hace pensar que se ha acabado la, aventura y toca volver ... y sobre todo por la Fanny que después de un año implica cambio de etapa y dejar muchos recuerdos, personas y experiencias en la memoria. 
Unas últimas compras, un paseo por el río y empezar a preparar las mochilas llenaron la tarde del viernes. Hacia las 20h llegamos al Hostel donde viven la Aibek y Aya para devolver las bicicletas. Compramos un picoteo de todo tipo de comida japonés, unas pitzzes y con una pipa de chicha cenamos en la terraza con unas vistas preciosas de la ciudad de Kyoto. 
De nuevo despedidas emotivos y el sentimiento que remueve el estómago por dentro. Ahora sí, ya no quedaba nada. A las 5 de la mañana acompañé a Fanny a coger el taxi hacia la terminal de buses y poco después, a las 10h me tocó a mí. 
Otro viaje, otra aventura, nuevos amigos, muchas experiencias, aprendizajes, vivencias e historias para explicar que se acumulan con las otras .... 52h de aviones y esperas en aeropuertos me darán tiempo para pensar, reflexionar y digerir estos dos últimos meses tan intensos.

Gerard Muntada -- Run the Worls (www.runtheworld.es)

miércoles, 27 de agosto de 2014

Última setmana, Kyoto. Part 1


Kyoto és una ciutat d’1474 habitats i destaca per ser la més tradicional de tot el Japó. En va ser l’ antiga capital. A més a més, és la ciutat on ha viscut  la Fanny durant tot l’any, així que podíem  veure i fer moltes coses.
Passada la nit a  casa de l’amic de la Fanny , pel matí ens vam dedicar a fer el trasllat de totes les maletes de la Fanny a un hostel al centre de la ciutat. Plovia i  vam anar a la Universitat de Kyoto on vam estar xerrant amb una amiga alemanya mentre afluixava la pluja.
Per la tarda, vam donar un volt i vam anar a sopar a un lloc de sushi! El lloc era totalment local i, tot i que no he anat a gaires llocs d’aquests a Barcelona, crec que el menjar és força diferent. Vam assentar-nos davant d’una fila de plats que anaven rodant i unes pantalles electròniques on podies demanar allò que volguessis. Vam menjar com reis i, sorprenentment el sushi és  molt  barat al Japó.   
Tot seguit vam arribar a casa del  Aibek que té una terrat des d’on vam poder veure l’espectacle d’una de les festes tradicionals més importants de Kyoto, el Daimonji Fire Festival (obon celebracion). Consisteix en formar 5  símbols gegants de foc a la part més alta de 5 muntanyes que rodegen la ciutat.
Vam tenir molta sort ja que en Aibek ens va deixar dues bicicletes pels dies que vam passar a Kyoto!
Tot seguit vam sortir de festa a un Karaoke amb uns altres amics de la Fanny. Va ser molt divertit.
Al dia següent ens vam aixecar tard i vam anar a veure el temple de Heian jingu shrine, el temple de Okazaki jinja shrine, el torii més gran de Kyoto i vam pujar el Daimonji (muntanya) des d’on  vam poder gaudir de  la posta de sol amb vistes de tota la ciutat. Realment molt maco ja que és una ciutat totalment rodejada de muntanyes.







L’endemà vam pedalejar fins l’altra punta de la ciutat per descobrir  una zona amb diferents temples. Entre aquets  el Matsumo taisha shrine, Kitano Tenmangu Shrine. Realment una zona molt maca i sense turistes. Vam seguir la ruta amb bici pel Hozu river fins trobar, per casualitat, la casa a dalt d’una muntanya d’un monge Zen amb unes  vistes estupendes i ,de baixada, vam passar a conèixer el bosc de bambús, Arashiyama (infinitat de bambús prims i llargs ens envoltaven i no paraven de moure’s amb l’aire, fent un so molt especial al xocar entre ells. Finalment vam arribar a veure el temple d’or ( Kinkakuji) abans que tanquessin i, tot i ser molt turístic ,també va valer la pena.
Ja fosc, vam tornar a canviar d’hostal, ara sí, ja el definitiu fins que tornem  cap a casa. Una vegada  dutxats, vam agafar el camí que va per la vora  del riu fins a un local japonès on ofereixen  diferents classes de pinxos i saque calent.











Ben matí,  vam anar a visitar els temple de Fushimi Inari, a fer un petit trèking pel bosc al voltant de dos petits temples més Oishi Shrine i Iwayadera Temple i a veure un parell de jardins Zen Tofukuji. El primer temple,  em va agradar moltíssim, el camí que partia des del temple i que anava pujant i baixant per la muntanya en mig de la vegetació, estava ple de milions de petits toriis que anàvem passant un darrera l’altre, fent la caminada especial i única.
Ja a la tarda nit, vam anar a un restaurant en Hyakumanben (Yashin Standing Bar) d’un amic japonés, en Takayoshi que és especialista en la cuina d’Okinawa (illa japonesa). Un bar petit i familiar amb un ambient súper càlid i agradable. I, sobretot, el millor menjar que he provat a Japó: Un marisc exquisit i sobretot una alga amb un regust a raïm acompanyat  amb la típica cervesa d’Okinawa (Orion)  i un licor amb serp van fer posar aquest Bar/restaurant en el top 1 de la llista al Japó.
En Takayoshi, a part de ser un cuiner excel·lent, ens va explicar que era un fan de la cuina espanyola i ens va ensenyar un llibre japonès de receptes mediterrànies que, malauradament, és complicat de realitzar  pels ingredients. Amb la Fanny li proposem que l’endemà podríem tornar i cuinar un menú simple de cuina espanyola. Ell feliç, va acceptar sense dubtar-ho.





Gerard Muntada -- Run the World (www.runtheworld.com)

(Traducción Google) Kyoto es una ciudad de 1474 habitados y destaca por ser la más tradicional de todo el Japón. En fue la antigua capital. Además, es la ciudad donde ha vivido Fanny durante todo el año, así que podíamos ver y hacer muchas cosas. 
Pase la noche en casa del amigo de Fanny, por la mañana nos dedicamos a hacer el traslado de todas las maletas de Fanny a un hostel en el centro de la ciudad. Llovía y fuimos a la Universidad de Kyoto donde estuvimos charlando con una amiga alemana mientras aflojaba la lluvia. 
Por la tarde, dimos una vuelta y fuimos a cenar a un lugar de sushi! El lugar era totalmente local y, aunque no he ido a muchos lugares de estos en Barcelona, creo que la comida es bastante diferente. Hicimos sentarnos delante de una fila de platos que iban rodando y unas pantallas electrónicas donde podías pedir lo que quisieras. Comimos como reyes y, sorprendentemente el sushi es muy barato en Japón. 
A continuación llegamos a casa del Aibek que tiene una azotea desde donde pudimos ver el espectáculo de una de las fiestas tradicionales más importantes de Kyoto, el Daimonji Fire Festival (Obon celebracion). Consiste en formar 5 símbolos gigantes de fuego en la parte más alta de 5 montañas que rodean la ciudad. 
Tuvimos mucha suerte ya que en Aibek nos dejó dos bicicletas por los días que pasamos en Kyoto! 
A continuación salimos de fiesta en un Karaoke con otros amigos de Fanny. Fue muy divertido. 
Al día siguiente nos levantamos tarde y fuimos a ver el templo de Heian Jingu shrine, el templo de Okazaki jinja shrine, el torii más grande de Kyoto y subimos el Daimonji (montaña) desde donde pudimos disfrutar de la puesta de sol con vistas de toda la ciudad. Realmente muy bonito ya que es una ciudad totalmente rodeada de montañas. 
Al día siguiente pedalear hasta la otra punta de la ciudad para descubrir una zona con diferentes templos. Entre estos el Matsumi taisha shrine, Kitano Tenmangu Shrine. Realmente una zona muy bonita y sin turistas. Seguimos la ruta en bici por Hozu river hasta encontrar, por casualidad, la casa en lo alto de una montaña de un monje Zen con unas vistas estupendas y, de bajada, pasamos a conocer el bosque de bambúes, Arashiyama (infinidad de bambúes delgados y largos nos rodeaban y no paraban de moverse con el aire, haciendo un sonido muy especial al chocar entre ellos. Finalmente llegamos a ver el templo de oro (Kinkakuji) antes de que cerraran y, a pesar de ser muy turístico, también valió la pena. 
Ya oscuro, volvimos a cambiar de hostal, ahora sí, ya el definitivo hasta que volvamos a casa. Una vez duchados, tomamos el camino que va por la orilla del río hasta un local japonés donde ofrecen diferentes clases de pinchos y saque caliente. 
Ben mañana, fuimos a visitar los templo de Fushimi Inari, a hacer un pequeño trekking por el bosque alrededor de dos pequeños templos más Oishi Shrine y Iwayadera Temple ya ver un par de jardines Zen Tofukuji. El primer templo, me gustó muchísimo, el camino que partía desde el templo y que iba subiendo y bajando por la montaña en medio de la vegetación, estaba lleno de millones de pequeños Turín que íbamos pasando uno tras otro, haciendo la caminata especial y única. 
Ya por la tarde noche, fuimos a un restaurante en Hyakumanben (Yashin Standing Bar) de un amigo japonés, en Takayoshi que es especialista en la cocina de Okinawa (isla japonesa). Un bar pequeño y familiar con un ambiente súper cálido y agradable. Y, sobre todo, la mejor comida que he probado en Japón: Un marisco exquisito y sobre todo un alga con un regusto a uvas acompañado con la típica cerveza de Okinawa (Orion) y un licor con serpiente hicieron poner este Bar / restaurante en el top 1 de la lista en Japón. 
En Takayoshi, aparte de ser un cocinero excelencia • lento, nos explicó que era un fan de la cocina española y nos enseñó un libro japonés de recetas mediterráneas que, desgraciadamente, es complicado de realizar por los ingredientes. Con Fanny le proponemos que al día siguiente podríamos volver y cocinar un menú simple de cocina española. Él feliz, aceptó sin dudarlo.

Gerard Muntada -- Run the World (www.runtheworld.com)

domingo, 24 de agosto de 2014

Tottori i Fukushiyama

Vam haver de fer una altra gran travessa amb trens locals per aconseguir arribar a Tottori. Vam agafar un tren en direcció errònia i ja havien passat dues hores quan ens vam adonar… i ès que orientar-se només amb símbols japonesos és quelcom complicat!!!
Arribats a la ciutat de Tottori vam tornar-nos a trobar en una festa local on la gent ballava amb para-sols al ritme de la música pels carrers. Després d’observar una mica el festival , vam arribar-nos fins a un càmping a prop d’unes dunes. Vam arribar quan ja era fosc i mentre muntàvem la tenda vam conèixer un parell de famílies peruanes que ens van animar a compartir la carnada  que feien... mmm!!!... tornar a menjar “asado” llatinoamericà...quins records...





Pel matí, ens vam llevar d’hora i vam anar a caminar per les dunes que acabaven arribant a l’oceà i així  vaig poder tenir l’oportunitat de banyar-m’hi,  tot i que començava a plovisquejar una mica. 



Sense gaires plans vam agafar el tren en direcció a Kyoto  però en una de les parades vam veure un anunci d’un onsen (espècie de bany termals naturals) així que vam decidir fer una parada a Fukushiyama.
L’experiència a l’onsen va ser increïble. Primer de tot, es  separen els homes de les dones ( dins als banys es va totalment despullat). Un cop dins, només amb una petita tovallola per la suor, primer t’has  de dutxar assegut en  uns petits tamborets davant d’uns miralls i  t’oferien tot tipus de sabó. Tot seguit, un circuit de banys interiors: sauna, bany de vapor, yacuksi, piscines a diferents temperatures... i tot seguit, a l’exterior, en mig de la naturalesa trobes  unes altres piscines naturals d’aigua calenta. Tot d’una  va començar a ploure força i això encara va fer que el lloc fos més especial. No em puc imaginar com deuen ser aquets llocs al hivern, amb la neu.

Sortint d’allà vam arribar de nit a Kyoto sota una pluja espectacular que ens va deixar xops de dalt a baix un altre cop. l, per sort, un amic de la Fanny  ens va deixar passar la primera nit en el seu  petit apartament tots junts, una mica apretats.....

Gerard Muntada -- Run the World (www.runtheworld.es)

(Traducción Google) Tuvimos que hacer otra gran travesía con trenes locales para conseguir llegar a Tottori. Cogimos un tren en dirección errónea y ya habían pasado dos horas cuando nos dimos cuenta ... y ès que orientarse sólo con símbolos japoneses es algo complicado !!! 
Llegados a la ciudad de Tottori volvimos a encontrar en una fiesta local donde la gente bailaba con sombrillas al ritmo de la música por las calles. Después de observar un poco el festival, llegamos hasta un camping cerca de unas dunas. Llegamos cuando ya estaba oscuro y mientras montábamos la tienda conocimos un par de familias peruanas que nos animaron a compartir la carnada que hacían ... mmm !!! ... volver a comer "asado" latinoamericano ... qué recuerdos ... 
Por la mañana, nos levantamos temprano y fuimos a caminar por las dunas que acababan llegando al océano y así pude tener la oportunidad de bañarse me, aunque empezaba a lloviznar un poco. 
Sin muchas planes cogimos el tren en dirección a Kyoto pero en una de las paradas vimos un anuncio de un onsen (especie de baño termales naturales) así que decidimos hacer una parada en Fukushiyama. 
La experiencia en el onsen fue increíble. En primer lugar, se separan los hombres de las mujeres (dentro los baños se totalmente desnudo). Una vez dentro, sólo con una pequeña toalla para el sudor, primero debes ducharse sentado en unos pequeños taburetes delante de unos espejos y te ofrecían todo tipo de jabón. A continuación, un circuito de baños interiores: sauna, baño de vapor, yacuksi, piscinas a diferentes temperaturas ... y seguidamente, en el exterior, en medio de la naturaleza encuentras otras piscinas naturales de agua caliente. De repente empezó a llover bastante y eso aún hizo que el lugar fuera más especial. No me puedo imaginar cómo deben ser estos lugares en el invierno, con la nieve. 
Saliendo de allí llegamos de noche en Kioto bajo una lluvia espectacular que nos dejó empapados de arriba abajo de nuevo. l, por suerte, un amigo de Fanny nos dejó pasar la primera noche en su pequeño apartamento todos juntos, un poco apretados .....

Gerard Muntada -- Run the World (www.runtheworld.es)

jueves, 21 de agosto de 2014

Hiroshima i Miajima

Amb un menys a l’equip, La Fanny i jo pensem quina ruta seguir abans d’instal·lar-nos l’ última setmana a Kyoto. Moltes opcions i ganes de conèixer nous llocs, tot i que al final ens vam decantar per anar a la regió de Chugoku on hi ha la ciutat d’Hiroshima entre altres.
Vam fer un llarg viatge en tren  fins arribar a la ciutat d’Hiroshima. Ja era de  nit i vam decidir fer bivac en un parc. Va ser força divertit ja que era un parc molt petit al bell  mig de la ciutat.
Pel matí, vam fer una ruta turística per veure el castell i la zona dedicada a la Pau Mundial, la zona on va esclatar la bomba atòmica de la IIGM. Just abans d’entrar en aquest espai que està envoltat per dos rius, vam poder observar l’únic edifici que va quedar  després de l’explosió i que ara es manté com a edifici històric. Tot seguit, passat un pont, vam poder sentir que entravem en una atmosfera diferent, el silenci envoltava tot el parc i seguint els petits camins, anàvem passant pels diferents monuments dedicats a la PAU, els recordatoris per les víctimes, pels nens... fins arribar al museu. No sóc una persona apassionada pels museus però en aquest m’hi  vaig estar molta  estona per poder  anar llegint cada informació: Què és una bomba atòmica?,Quin són els  seus  afectes? Per què es va tirar la bomba a Hiroshima? Quan, qui ho va decidir? Com va quedar la ciutat? Testimonis, vivències, fragments de mil coses destruïdes  a conseqüència de l’impacta, fotografies esgarrifants... Sense dir res vam sortir i vam assentar-nos en un banc, crec que necessitàvem una estona  per digerir tot el que havíem vist i après, tot i que crec que cap dels dos podem entendre com el ser humà és capaç de fer quelcom tan monstruós i seguir creant armes nuclears amb impacte de fins a 1000 vegades més potència que la bomba del 6 d’agost del 1945 a les 8:15.
A l’hora de dinar vam anar a tastar el  Okonomiyaki  a l’estil d’hiroshima (amb marisc), realment boníssim... tot i que no sé si serè capaç de preparar-lo algun dia a Barcelona.






Per la tarda vam pujar al tramvia i vam anar fins a Miajima. Una illa força especial pels japonesos. Just  abans d’agafar el bot ens van dir que aquella nit hi havia focs artificials per celebrar  la festa més important de la zona (quina sort!). L’únic que no ens va agradar  gaire era la gentada que hi havia, però ,al ser una festa local, va ser molt interessant veure tot  de gent vestida amb els vestits tradicionals, les parades  venent menjar local i l’ambient festiu. Vam donar una volta per veure l’immens Tori (porta) que hi ha davant d’un temple i que amb la marea alta queda mig submergida, vam passejar pels carrers i observar el Pakoda fins a trobar un punt estratègic, amb poqueta gen, per veure els focs des de la muntanya. Acompanyats d’ unes cerveses vam poder tornar a presenciar un magnífic espectacle i quan van acabar , vam baixar per seguir tastant menjars nous per nosaltres i fer temps perquè la gent anés marxant, a poc a poc, en els ferris.
De nit, assentat davant la porta, amb els peus penjant a l’oceà i envoltat de mils de llumetes que provenen de cases, locals i petites tendes, descobreixo que cada dia que passo al Japó aprenc alguna cosa nova, a la vegada que me n’adono  que em falten infinitat de finestres per obrir per entendre  la seva cultura.
Tot i això, sense deixar de mirar el color vermell il·luminat del Tori, puc sentir que a la illa de Miajina, com si es parés el temps, totes les preocupacions i inseguretats es quedessin endarrere com si esperessin la meva tornada en el ferri ,sol, pensatiu, relaxat i recuperant forces per seguir coneixent.







Abans de marxar de l’illa vam conèixer a dos fotògrafs locals molt divertits i una mica  beguts que ens van  invitar a unes cerveses. Vam intentar intercanviar algunes paraules amb anglès i japonès. Els hi  vam ensenyar un dels llibres que havíem comprat al Museu... i, després de fullejar-lo,un d’ells es va posar a plorar dient que totes aquestes històries eren molt tristes , que hi havia molt dolor darrera, que les armes de destrucció massiva no tenien lloc en un món on havia d’establir-se la pau.


Gerard Muntada --- Run the World (www.runtheworld.es) 


(Traducción Google) Con uno menos en el equipo, Fanny y yo pensamos qué ruta seguir antes de instalar • lar hacernos la última semana en Kyoto. Muchas opciones y ganas de conocer nuevos lugares, aunque al final nos decantamos por ir a la región de Chugoku donde está la ciudad de Hiroshima entre otros. 
Hicimos un largo viaje en tren hasta llegar a la ciudad de Hiroshima. Ya era de noche y decidimos hacer vivac en un parque. Fue bastante divertido ya que era un parque muy pequeño en el centro de la ciudad. 
Por la mañana, hicimos una ruta turística para ver el castillo y la zona dedicada a la Paz Mundial, la zona donde estalló la bomba atómica de la IIGM. Justo antes de entrar en este espacio que está rodeado por dos ríos, pudimos observar el único edificio que quedó después de la explosión y que ahora se mantiene como edificio histórico. A continuación, pasado un puente, pudimos sentir que entrábamos en una atmósfera diferente, el silencio rodeaba todo el parque y siguiendo los pequeños caminos, íbamos pasando por los diferentes monumentos dedicados a la PAU, los recordatorios por las víctimas, por los niños ... hasta llegar al museo. No soy una persona apasionada por los museos pero en este estuve mucho rato para poder ir leyendo cada información: ¿Qué es una bomba atómica?, ¿Cuál son sus afectos? ¿Por qué se tiró la bomba en Hiroshima? Cuando, quien lo decidió? Como quedó la ciudad? Testigos, vivencias, fragmentos de mil cosas destruidas a consecuencia del impacto, fotografías escalofriantes ... Sin decir nada salimos y fuimos sentarnos en un banco, creo que necesitábamos un rato para digerir todo lo que habíamos visto y aprendido, aunque creo que ninguno de los dos podemos entender como el ser humano es capaz de hacer algo tan monstruoso y seguir creando armas nucleares con impacto de hasta 1000 veces más potencia que la bomba del 6 de agosto de 1945 a las 8:15 . 
A la hora de comer fuimos a probar el Okonomiyaki al estilo de Hiroshima (con marisco), realmente buenísimo ... aunque no sé si seré capaz de prepararlo algún día en Barcelona. 
Por la tarde subimos al tranvía y fuimos hasta Miajima. Una isla muy especial por los japoneses. Justo antes de coger el bote nos dijeron que aquella noche había fuegos artificiales para celebrar la fiesta más importante de la zona (que suerte!). Lo único que no nos gustó mucho era el gentío que había, pero, al ser una fiesta local, fue muy interesante ver todo de gente vestida con los trajes tradicionales, las paradas vendiendo comida local y el ambiente festivo. Dimos una vuelta para ver el inmenso Tori (puerta) que hay delante de un templo y que con la marea alta queda medio sumergida, paseamos por las calles y observar el Pakoda hasta encontrar un punto estratégico, con poquita gen, para ver los fuegos desde la montaña. Acompañados de unas cervezas pudimos volver a presenciar un magnífico espectáculo y cuando terminaron, bajamos para seguir probando comidas nuevas para nosotros y hacer tiempo para que la gente fuera marchando, poco a poco, en los ferrys. 
De noche, sentado frente a la puerta, con los pies colgando en el océano y rodeado de miles de lucecitas que provienen de casas, locales y pequeñas tiendas, descubro que cada día que paso en Japón aprendo algo nuevo, a la vez que me doy cuenta de que me faltan infinidad de ventanas para abrir para entender su cultura. 
Sin embargo, sin dejar de mirar el color rojo y • Iluminado del Tori, puedo sentir que en la isla de Miajina, como si se parara el tiempo, todas las preocupaciones e inseguridades se quedaran atrás como si esperaran mi vuelta en el ferry , solo, pensativo, relajado y recuperando fuerzas para seguir conociendo. 
Antes de irse de la isla conocimos a dos fotógrafos locales muy divertidos y un poco autobús que nos invitaron a unas cervezas. Intentamos intercambiar algunas palabras con inglés y japonés. Les enseñamos uno de los libros que habíamos comprado en el Museo ... y, después de hojearlo, uno de ellos se puso a llorar diciendo que todas estas historias eran muy tristes, que había mucho dolor detrás, que las armas de destrucción masiva no tenían lugar en un mundo donde debía establecerse la paz.

Gerard Muntada --- Run the World (www.runtheworld.es) 

miércoles, 20 de agosto de 2014

Kobe amb els avis japonesos / Kobe con los abuelos japoneses

Un altre dia increïble ens esperava ja que, per fi, la Fanette va poder contactar amb una família local que havia conegut feia uns anys a Frankfurt i ens van convidar a anar amb ells a veure un partit de beisbol (l’esport més seguit a Japó)  i, després, a casa seva per sopar.
Al migdia, després de deixar les motxilles en un petit hostel d’Osaka, ens vam trobar  al costat de l’ estadi de beisbol de Kobe. EL torneig que es jugava era de la lliga junior, molt seguit per tota la població japonesa ja que els equips es preparen tot l’any i els guanyadors tenen opcions d’entrar a les universitats i seguir la seva carrera professional com a jugadors. Així doncs, després d’una emotiva trobada amb els “japans grandparents” i una bona estona de cua, sense saber si entraríem, vam aconseguir entrades i vam poder veure un parell de partits. El primer partit va ser un continuo de preguntes per entendre el funcionament de la competició, del joc i de les diferents escoles que hi participaven. El segon va ser molt més interessant per nosaltres ja que vam poder-lo  gaudir entenent millor la normativa, veient les diferents aficions de les escoles que cantaven, ballaven i animàvem de formes originals i molt ben preparades.




De l’estadi vam arribar a la casa i allà ens van acollir com si estiguéssim a casa nostre, primer un pica-pica i després ens van ensenyar a cuinar Tacoyaqui. Vam poder tastar  diferents plats tradicionals japonesos, cadascun  millor que l’altre. Amb la panxa ben plena, vaig preguntar les receptes i  a mesura que ens anava explicant cada plat, ens anava regalant diferents ingredients per poder-los cuinar un cop estiguéssim a casa. Fent sobretaula amb sake vam intercanviar experiències, diferents visions de les nostres cultures ja que ells havien estat  a Barcelona i a França...Després, vam jugar al pedra –paper –tisora en les tres les diferents versions, segons cada país i vam riure molt. Realment una experiència única dins una casa japonesa.

A la matinada, ja a Osaka,va tocar acomiadar-nos d’en Tongui que marxava cap a Bèlgica.    






Gerard Muntada -- Run the World (www.runtheworld.es)

(Traducción Google) Otro día increíble nos esperaba ya que, por fin, la Fanette pudo contactar con una familia local que había conocido hacía unos años en Frankfurt y nos invitaron a ir con ellos a ver un partido de béisbol (el deporte más seguido en Japón) y, después, en su casa para cenar. 
Al mediodía, después de dejar las mochilas en un pequeño hostel de Osaka, nos encontramos al lado del estadio de béisbol de Kobe. EL torneo que se jugaba era de la liga junior, muy seguido por toda la población japonesa ya que los equipos se preparan todo el año y los ganadores tienen opciones de entrar en las universidades y seguir su carrera profesional como jugadores. Así pues, después de un emotivo encuentro con los "Japan Grandparents" y un buen rato de cola, sin saber si entraríamos, conseguimos entradas y pudimos ver un par de partidos. El primer partido fue un continuo de preguntas para entender el funcionamiento de la competición, del juego y de las diferentes escuelas que participaban. El segundo fue mucho más interesante para nosotros ya que tuvimos poderlo disfrutar entendiendo mejor la normativa, viendo las diferentes aficiones de las escuelas que cantaban, bailaban y animábamos de formas originales y muy bien preparadas. 
Del estadio llegamos a la casa y allí nos acogieron como si estuviéramos en nuestra casa, primero un picoteo y luego nos enseñaron a cocinar Tacoyaqui. Pudimos probar diferentes platos tradicionales japoneses, cada uno mejor que el otro. Con la barriga llena, pregunté las recetas ya medida que nos iba explicando cada plato, nos iba regalando diferentes ingredientes para poder cocinar una vez estuviéramos en casa. Haciendo sobremesa con sake intercambiamos experiencias, diferentes visiones de nuestras culturas ya que ellos habían estado en Barcelona y en Francia ... Después, jugamos al piedra -papel -Tijeras en las tres las diferentes versiones, según cada país y nos reímos mucho . Realmente una experiencia única dentro de una casa japonesa. 
En la madrugada, ya en Osaka, tocó despedirnos de en Tongues que marchaba hacia Bélgica.

Gerard Muntada -- Run the World (www.runtheworld.es)

lunes, 18 de agosto de 2014

Otsu / Nara

De Gifu vam passar a la ciutat de Otsu on celebraven un festival de focs artificials únic. Amb les motxilles carregades, vam donar una volta i vam anar a buscar una bona zona on acampar, en algun  parc que tingués vistes als focs artificials. Ja per la tarda, va començar a ploure, teníem ben a prop un tifó que es movia cap a nosaltres. Vam comprar una cerveses i puntualment, com tot a Japó, a les 19:30 van començar els focs. Al mateix temps, una bona trompa d’aigua  ens va deixar xops. Tot i així vam seguir mirant els focs (realment bonics)  i  com que no portava molta roba, vaig decidir veure’ls en calçotets sota la pluja. Una situació una mica patètica però necessària.
Vam dormir a la tenda i no va parar de ploure en tota la nit. Pel matí, continuava plovent i vam fer tots el possible per salvar les coses que encara estaven seques itots els aparells electrònics. Corredisses amunt i avall, buscant llocs per aixoplugar-nos, descalços... Res va ajudar gaire així que les darreres hores i fins arribar a la ciutat de Nara vam passejar-nos sota la forta pluja del tifó. Mai vam perdre el somriure i, després,la recompensa del cafè /tè calent amb galetes que ens va proporcionar la dona de la guest house on ens vam quedar  a descansar, va ser genial. Per la tarda va parar una mica la pluja  i vam decidir sortir a passejar pel parc dels cérvols  i veure diversos temples i castells antics. El cert és que el parc era una passada i l’atmosfera que es respirava era de caire misteriós: l’aire fresc, la gespa i arbres humits, el color fosc dels núvols anunciant pluja de nou, la calma i silenci que deixava escoltar el vent i els moviments dels arbres i algun que altre petit cérvol,  les espelmes i llumetes que s’anaven obrint per marcar el camí estret a mesura que s’anava fent fosc...










Al dia següent ens vam despertar amb el tifó de nou, vam passar tot el mati organitzant coses, mirant les inundacions i destrosses que estava fent la turmenta i bevent té i cafè. Vam decidir quedar-nos una nit més al hostel tot i que només tenien espai per dos...Un dels tres  hauria de buscar un altre lloc pròxim per descansar.
Entrada la tarda, i havent parat la pluja, vam agafar un bus i vam anar a donar una volta per un poble pròxim Tendori on vam poder presenciar una cerimònia en un temple. De nou l’atmosfera especial ens va rodejar en mig del silenci, els cants greus dels sacerdots, l’olor i el tacte de la fusta, la gent orant...malgrat la  incomprensió de tot el que experimentàvem, tot era un moment únic.

Ja de nit vam arribar a la guest house sense haver trobat una solució pel tercer llit ja que estava tot ple en tots els hostels de Nara. Vaig decidir dormir a l’estació tot i que a l’últim moment la propietària es va apiadar de mi i em va deixar quedar  al terra de la sala d’estar. Contents tots vam decidir fer unes cerveses i petar la xerrada una bona estona.

Gerard Muntada -- Run the World ( www.runtheworld.es)

(Traducción Google) De Gifu pasamos en la ciudad de Otsu donde celebraban un festival de fuegos artificiales único. Con las mochilas cargadas, dimos una vuelta y fuimos a buscar una buena zona donde acampar, en algún parque que tuviera vistas a los fuegos artificiales. Ya por la tarde, comenzó a llover, teníamos muy cerca un tifón que se movía hacia nosotros. Compramos una cervezas y puntualmente, como todo en Japón, a las 19:30 comenzaron los fuegos. Al mismo tiempo, una buena trompa de agua nos dejó empapados. Aún así seguimos mirando los fuegos (realmente bonitos) y como no llevaba mucha ropa, decidí verlos en calzoncillos bajo la lluvia. Una situación algo patética pero necesaria. 
Dormimos en la tienda y no paró de llover en toda la noche. Por la mañana, seguía lloviendo y hicimos todos lo posible para salvar las cosas que aún estaban secas y todos los aparatos electrónicos. Correderas arriba y abajo, buscando lugares para refugiarnos, descalzos ... Nada ayudó mucho así que las últimas horas y hasta llegar a la ciudad de Nara hicimos pasearnos bajo la fuerte lluvia del tifón. Nunca perdimos la sonrisa y, después, la recompensa del café / té caliente con galletas que nos proporcionó la mujer de la guest house donde nos quedamos a descansar, fue genial. Por la tarde paró un poco la lluvia y decidimos salir a pasear por el parque de los ciervos y ver varios templos y castillos antiguos. Lo cierto es que el parque era una pasada y la atmósfera que se respiraba era de tipo misterioso: el aire fresco, el césped y árboles húmedos, el color oscuro de las nubes anunciando lluvia de nuevo, la calma y silencio que dejaba escuchar el viento y los movimientos de los árboles y algún que otro pequeño ciervo, las velas y lucecitas que se iban abriendo para marcar el camino estrecho a medida que se iba haciendo oscuro ... 
Al día siguiente nos despertamos con el tifón de nuevo, pasamos toda la mañana organizando cosas, mirando las inundaciones y destrozos que estaba haciendo la tormenta y bebiendo té y café. Decidimos quedarnos una noche más en el hostel aunque sólo tenían espacio para dos ... Uno de los tres debería buscar otro lugar cercano para descansar. 
Entrada la tarde, y habiendo parado la lluvia, tomamos un bus y fuimos a dar una vuelta por un pueblo cercano Tendori donde pudimos presenciar una ceremonia en un templo. De nuevo la atmósfera especial nos rodeó en medio del silencio, los cantos graves de los sacerdotes, el olor y el tacto de la madera, la gente orante ... a pesar de la incomprensión de todo lo que experimentábamos, todo era un momento único . 
Ya de noche llegamos a la guest house sin haber encontrado una solución para el tercer cama ya que estaba todo lleno en todos los hostels de Nara. Decidí dormir en la estación aunque en el último momento la propietaria se apiadó de mí y me dejó quedar en el suelo de la sala de estar. Contentos todos decidimos hacer unas cervezas y charlar un buen rato.
Gerard Muntada -- Run the World ( www.runtheworld.es)