Mapa del Món

viernes, 24 de mayo de 2013

Antigua


5-5-2013

Vaig arribar a Antigua, a casa de l’Ivan, un noi argenti que porta vivint a la ciutat més d’un any. Va donar-me les claus de la casa i em va explicar que treballava a un restaurant. Em va indicar llocs d’interés i vam quedar que quan ell estigués lliure muntaríem algun plan.
Antigua, ex capital de Guate va ser destruïda per un terratrèmol i encara es poden veure molts monestirs en ruïnes.

 
La ciutat esta tota enpedrada i és molt colonial. Desgraciadament vaig arribar a l’època de pluges i només un dia vaig poder presenciar la increïble vista que presenta amb els 3 volcans que la rodegen: el volcà d’aigua, el volcà de foc i l’Acatenango.
El primer dia me’l vaig passar passejant per la ciutat, el marcat i regatejant una excursió per pujar un quart volcà, el Pacaya.
Per la tarda vam anar a casa la Barby, una amiga de l’Ivan d’uns 60 anys que en va viure 20 a Madrid durant l’època de Franco i la transició. Una dona molt especial a la vegada que interessant.
Vam sortir a pendre unes copes tot i que a les 6 del matí ja havia de sortir cap el volcà.
En el tour vaig fer-me molt amb una argentina, Paulita i un suïs, Adrian, que viatjaven junts. Vam tenir bastanta sort ja que vam  poder veure el volcà “despejat” i, tot i no haver-hi lava a la vista, hi havia forats on es desprenia força calor, suficient per escalfar entrepans o “maxmellows”.

 
A la tarda va venir una noia de la Ciutat de Guate per conèixer-nos i em va portar a veure un monestí molt xulo, menjar dolços tradicionals pel carrer i a un parc a dalt de tot d’un turó. Després vam quedar amb l’Adrian i la Pulita que ens van invitar a sopar menjar suïs molt bo però impronunciable.

 
El dia següent vam anar amb l’Ivan i la Miriam ( una noia que treballa amb ell) a unes piscines i després em vaig animar a pujar una altre muntanya i a entrar a casa d’un anglès que fa un treball d’hort orgànic amb els indígenes locals. Allà, una de les indígenes em va ensenyar com teixien.
Per la tarda, al marcat, vaig conèixer unes noies que davant de l’atenta mirada de tots els venedors locals m’intentaven ensenyar un dels dialectes indígenes. Va ser molt divertit!
L’últim dia va venir una altre noia de Ciutat de Guate, la Carol. Junt amb l’Ivan van anar a dinar a un poblet del costat menjar tradicional guatemalenc. Després vam anar a pujar el cerro de la cruz, a provar cafè local i unes cerveses.  A la nit, van venir a sopar la Miriam i la Barby a casa ja que els vaig cuinar una truita de patates i, entre altres coses va sortir la idea de muntar un bar de tapes espanyol a Antigua.

(Traducción Google) 05/05/2013
Vaig arribar a Antigua, a casa de l'Ivan, sense noi argentins Que porta Vivint a la ciutat Més d'un tot. Va donar-me les claus de la casa i em va explicar Que treballava un restaurant un. Em va Indicar d'Interès i vam quedaràs Que Quan ell estigués lliure muntaríem pla de algun LLOCS.
Antiga, ex de capital de Guatemala va servi destruïda per ONU Terratrèmol i encara it podin ver mudes Monestirs en ruines.
La ciutat this tota enpedrada i Molt ÉS colonial. Malauradament vaig arribar a l'època de Pluges i nomes un dia vaig poder presenciar la increïble vista Que presentació con los 3 volcans de em rodegen: l'VOLCA d'aigua, el VOLCA de foc il 'Acatenango.
El Primer dia me'l vaig passar Passejant per la ciutat, el Marcat i regatejant Una Excursió per licitar sense quart volcans, el Pacaya.
Per la tarda vam anar a casa la Barby, una amiga de l'Ivan d'uns 60 anys que és va viure 20 de Madrid Durant l'època de Franco i la transició. Una dona Molt especial a la vegada Que Interessant.
Vam Sortir 01:00 pendre unes arregla Tot i Que a les 6 del matí ja havia d'sortir el cap volcans.
En el recorregut vaig fertilit-me Amb molt Una Argentina, Paulita i sense suis, Adrian, que viatjaven Junts. Vam Tenir bastanta tipus ja Que vam ver el Poder VOLCA "despejat" i, Tot i no haver-hi renta a la vista, hi havia FORATS a és desprenia Força Calor, suficient per escalfar Entrepans o "maxmellows".
A la tarda va Venir Una noia de la Ciutat de Guatemala per Conèixer-nos i em va portar un ver sense monestí Molt xulo, menjar Dolços tradicionals paper carrer ia Un parc de Dalt de TOT d'1 turó. Despres vam Quedaràs AMB l'Adrian i la Pulita Que ens van convidar a sopar menjar suis molt bo PERÒ impronunciable.
El dia següent vam anar AMB l'Ivan i la Miriam (UNA noia Que Treballa amb ell) a unes piscines i Despres em vaig animar a licitar Una Altre muntanya ia Per entrar a casa d'1 Anglès Que fa sense Treball d'hort Orgànic AMB a els indígenes vilatans. Alla, ungla dels indígenes els em va ensenyar com teixien.
Per la tarda, a l'Marcat, vaig Conèixer UNESCO Noies Que Davant de l'atenta Mirada de Tots els Venedors locals m'intentaven ensenyar ONU dels dialectes indígenes. Va Ser Molt Divertit!
L'últim dia va Venir Una Altre noia de Ciutat de Guatemala, la Carol. Junt AMB l'Ivan van anar 1 dinar de l'ONU poblet del Costat menjar tradicional guatemalenc. Despres vam anar a licitar el turó de la creu, a provar cafè local UNESCO Cerveses i. A la nit, van a venir a sopar la Miriam i la Barby a casa ja Que a els vaig Cuinar Una Truita de patates i, Entre Altres coses va Sortir la idea Muntar sense barra de cintes espanyol a Antigua.

Lago Yojoa - Frontera a Nicaragua

19 – 05 – 2013
Vam baixar cap el Lago Yojoa amb la Crystal que em va deixar conduir la furgoneta hippy!! Jajajaj súper guay!
Vam arribar a un poblet a prop del llac que es diu Los Naranjos. Allà vam  deixar la furgo i vam caminar fins el llac. En un dels canals que trobàvem pel camí,  vam fer una parada per menjar i ens vam trobar amb uns pescadors. Els vaig començar a fer l’ “interrogatori” de turista amb ganes de conèixer-ho tot i vaig acabar  llançant-me a l’aigua per intentar pescar amb un arpó seguint les indicacions que m’anaven donant. No vaig tenir gaire èxit doncs l’aigua estava molt moguda però va ser divertit.
 
De tornada vam estar enraonant amb un altre pescador, aquest només pescava amb fil de nailon i ams. Vam intentar pescar així, però res de res i vam quedar per tornar-ho a  intentar-ho a la tarda. De tornada cap a la furgoneta ens vam trobar unes dones que portaven llenya i les vam ajudar a carregar-la fins a casa seva. Parlant amb elles ens van dir que era més segur deixar la furgoneta al jardí de la dona més gran. I així ho vam fer, vam carregar la llenya i les dones ens van acompanyar fins a la casa on vam instal·lar-ho tot.
Curiosament, el pescador amb qui havíem quedat per pescar vivia just al costat! Vam anar a pescar una altra vegada però aquests cop els mosquits ens van obligar a marxar molt d’hora. Un cop a la casa (una casa molt pobre i autentica)  una de les dones havia aconseguit una mica de peix que vam cuinar acompanyat amb algunes de les coses que nosaltres portàvem. Vam fer  foc, vam sopar  i a dormir d’horeta.
 
Al matí següent amb la dona més gran vam fer baleades i després amb l’Olga i el fill d’una de les senyores vam arribar caminant fins el llac on ens vam poder  banyar. A la tarda vam anar a passejar per un parc natural on hi ha moltes plantes diferents, aus i papallones.
 
 
 
Ja al poble,  abans que es fes fosc em vaig animar a jugar a futbol amb tota la gent jove del poble. Feia temps que en tenia ganes!!!!
Per la nit vam comprar una mica de pollastre i arròs i vam fer una altra foguera.
Ben d’hora pel matí vam marxar amb la idea d’arribar fins la frontera tant del Salvador, cap on es dirigia la Crystal,  com la de Nicaragua (cap on em dirigia jo).
Era dia 18... el meu aniversari i va ser un d’aquets que no oblidaré mai. Després de dues hores conduint, ens vam adonar que teníem la roda de la furgo  punxada i al mig del no res vam haver de canviar-la per una altra que era més petita. Després vam buscar un lloc per arreglar la punxada i després de molt discutir (ja que només ens volien vendre una roda nova) un home ens la va arreglar.
Vam seguir conduint fins arribar a Tegucigalpa (la capital) i llavors es para el motor... quin caos, tothom tocant el clàxon... , així que vaig sortir de la furgoneta i amb l’ajuda d’uns quants vam retirar-la a un costat. En ser dissabte a la tarda tots els mecànics ja  havien tancat fins dilluns. Mmmm... Vvaig començar a parlar amb els taxistes i després de molta estona un ens va deixar la seva bateria del cotxe per arribar a casa d’un conegut seu que era l’únic que encara treballa aquells dia.
Un cop allà, el Xino (mig xino-peruà i hondureny) ens va  dir que tardaria unes 4 hores en reparar l’averia ja que era  problema de l’alternador. Em vaig passar aquestes hores xerrant amb ell i em va anar explicant coses de mecànica que mai havia sentit, també de la seva vida etc... Un cop va acabar,  ja era fosc i no teníem diners suficients per pagar-li. Ens va dir que no hi havia problema, que marxéssim a buscar un caixer i que tornéssim més tard (quina confiança).  Vam arribar  a una comissaria per preguntar on hi havia un caixer i, òbviament, després de mil indicacions per arribar-hi, em vaig quedar mirant als dos oficials amb cara de no saber per on anar i, al final, un va decidir acompanyar-nos a la furgo.
Jo conduïa i no em vaig adonar que en aquesta ciutat els semàfors estan una mica “mal posats” així que me’n  vaig saltar uns quants mentre l‘oficial i la Crystal  reien... quin humor!, encara sort que no ens va multar jajaja
Ja amb els diners vam tornar a casa del mecànic que ja anava amb el pijama posat.
Vam decidir avançar una mica més cap el nostre destí però abans de sortir de la ciutat ens vam perdre de tal manera que vam passar 4 vegades pel mateix control militar on, entre rialles, ens tornaven  a indicar sortida :S
Ja cansats decidim aparcar en una benzinera a la carretera per fer nit!
L’endemà el matí vaig decidir acompanyar a la Crystal a la frontera de el Salvador ja que el seu espanyol era nul i potser tenia algun problema a l’hora de fer papers amb la furgoneta. Un cop ella va creuar la frontera, el primer tràiler que va passar em va recollir i em va portar directament fins la frontera de Nicaragua.  
 
 
 
 
 
 
 (Traducción google) 19 – 05 – 2013
 
Bajamos hacia el Lago Yojoa con la Crystal que me dejó conducir la furgoneta hippy! Jajajaj súper guay!
Llegamos a un pueblo cerca del lago que se llama Los Naranjos. Allí dejamos la furgo y caminamos hasta el lago. En uno de los canales que encontrábamos por el camino, hicimos una parada para comer y nos encontramos con unos pescadores. Los empecé a hacer el "interrogatorio" de turista con ganas de conocerlo todo y terminé lanzándome al agua para intentar pescar con un arpón siguiendo las indicaciones que me iban dando. No tuve mucho éxito pues el agua estaba muy movida pero fue divertido.
De vuelta estuvimos hablando con otro pescador, éste sólo pescaba con hilo de nailon y ams. Intentamos pescar así, pero nada de nada y quedamos para volver a intentarlo por la tarde. De vuelta a la furgoneta nos encontramos unas mujeres que llevaban leña y las ayudamos a cargarla hasta su casa. Hablando con ellas nos dijeron que era más seguro dejar la furgoneta en el jardín de la mujer mayor. Y así lo hicimos, cargar la leña y las mujeres nos acompañaron hasta la casa donde instalamos todo.
Curiosamente, el pescador con quien habíamos quedado para pescar vivía justo al lado! Fuimos a pescar otra vez pero estos vez los mosquitos nos obligaron a marchar muy temprano. Una vez en la casa (una casa muy pobre y autentica) una de las mujeres había conseguido algo de pescado que cocinamos acompañado con algunas de las cosas que nosotros llevábamos. Hicimos fuego, cenamos y dormir de horita.
A la mañana siguiente con la mujer más grande hicimos baleado y luego con Olga y el hijo de una de las señoras llegamos caminando hasta el lago donde nos pudimos bañar. Por la tarde fuimos a pasear por un parque natural donde hay muchas plantas diferentes, aves y mariposas.
Ya en el pueblo, antes de que se hiciera oscuro me animé a jugar al fútbol con toda la gente joven del pueblo. Hacía tiempo que tenía ganas!!
Por la noche compramos un poco de pollo y arroz y hicimos otra hoguera.
Bien temprano por la mañana nos fuimos con la idea de llegar hasta la frontera tanto del Salvador, hacia donde se dirigía la Crystal, como la de Nicaragua (hacia donde me dirigía yo).
Era día 18 ... mi cumpleaños y fue uno de estos que no olvidaré nunca. Después de dos horas conduciendo, nos dimos cuenta de que teníamos la rueda de la furgo pinchazo y en medio de la nada tuvimos que cambiarla por otra que era más pequeña. Después buscamos un lugar para arreglar el pinchazo y después de mucho discutir (ya que sólo nos querían vender una rueda nueva) un hombre nos la arregló.
Seguimos conduciendo hasta llegar a Tegucigalpa (la capital) y entonces se para el motor ... qué caos, todo el mundo tocando el claxon ... , Así que salí de la furgoneta y con la ayuda de unos cuantos retiramos a un lado. Al ser sábado por la tarde todos los mecánicos ya habían cerrado hasta el lunes. Mmmm ... Vvaig empezar a hablar con los taxistas y después de mucho rato un nos dejó su batería del coche para llegar a casa de un conocido suyo que era el único que todavía trabaja aquellos días.
Una vez allí, el Chino (medio chino-peruano y hondureño) nos dijo que tardaría unas 4 horas en reparar la avería ya que era problema del alternador. Me pasar estas horas charlando con él y me fue explicando cosas de mecánica que nunca había sentido, también de su vida etc ... Una vez terminó, ya era oscuro y no teníamos dinero suficiente para pagarle. Nos dijo que no había problema, que fuéramos a buscar un cajero y que volviéramos más tarde (¿qué confianza). Llegamos a una comisaría para preguntar donde había un cajero y, obviamente, después de mil indicaciones para llegar, me quedé mirando a los dos oficiales con cara de no saber por dónde ir y, al final, uno decidió acompañarlo a la furgo.
Yo conducía y no me di cuenta de que en esta ciudad los semáforos están un poco "mal puestos" así que me salté unos cuantos mientras el oficial y la Crystal reían ... qué humor!, menos mal que no nos multó jajaja
Ya con el dinero volvimos a casa del mecánico que ya iba con el pijama puesto.
Decidimos avanzar un poco más hacia nuestro destino pero antes de salir de la ciudad nos perdimos de tal manera que pasamos 4 veces por el mismo control militar donde, entre risas, nos volvían a indicar salida: S
Ya cansados ​​decidimos aparcar en una gasolinera en la carretera para hacer noche!
Al día siguiente por la mañana decidí acompañar a la Crystal en la frontera de El Salvador ya que su español era nulo y puede que tenga algún problema a la hora de hacer papeles con la furgoneta. Una vez ella cruzó la frontera, el primer trailer que pasó me recogió y me llevó directamente hasta la frontera de Nicaragua.
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Utila

15-05-2013
Vaig arribar a la illa caribenya d’Utila i vaig trobar-me amb en Santiago, un mexicà que es va quedar enganxat a la illa fa més d’un any. Fent una birreta em va explicar que aquesta illa és un paradís però no precisament de platges (realment de platja només n’hi ha una i molt petita) sinó de submarinisme i festa. Com  jo ja venia amb la idea de fer submarinisme i relax doncs ja m’anava força bé. També em va explicar que ell estava treballant en una botiga de submarinisme. Em va proposar varis llocs on podia fer cursos de submarinisme. Finalment vaig decidir fer-lo amb ell perquè el preu em semblava correcte i, a més, estaríem ell i jo sols.
Després de deixar les coses a  casa vam anar a sopar i fer unes birretes amb algunes persones més. Feia dies que no sentia tanta calor per la nit ni que veia tantes estrelles.
L’endemà vam anar a fer els papers al centre i em van donar el llibre que havia d’estudiar per l’endemà... 400 pàg... juer... ni que estigués a la uni!!! Tot i això era bastant facilet i en una   tarda i el matí del dia següent me’l vaig acabar. Així que  de bon matí ja vaig entrar a l’aigua amb en Santiago per fer les primeres activitats i realment va ser  genial!!! Em va dir que era el millor alumne que havia tingut! jajajajaja

Realment va ser increïble respirar sota l’aigua, la sensació va ser molt estranya i tot i estar només al costat del moll vam poder veure varis peixos de colors, una espècie de manta molt bonica i un batfish.
Per la nit vam anar a un altre bar amb una parella de francesos de couch i vam estar xerrant de les nostres  aventures.
El mati següent vaig anar al centre per fer una classe comuna amb altres estudiants. Va ser divertit perquè semblava més una classe d’anglès ja que tots eren anglesos o d’EUA. I just en acabar,  vam pujar amb en Santiago a una barca per fer la primera immersió a mar obert. No hi ha paraules per descriure el món “extraterrestre” que hi ha sota el mar... la sensació de volar... els mil peixos de colors que fugen o s’apropen encuriosits pel què estàs fent. En un moment concret, a uns 12 metres sota l’aigua i mentre escoltava les bombolles d’aire que sortien del regulador,  vam mirar cap amunt i en mig del reflex de la llum del sol hi havia mils de peixos de totes les mides. Semblava un diumenge per les rambles de la Barcelona submarina... Acollonant!
 
 
 
Al dia següent el temps no era massa bo però vam fer una altra immersió per finalitzar el cus. En aquest lloc no vaig veure tants peixos, ja que la visibilitat és una mica més escassa, però vam poder veure un vaixell enfonsat molt maco.
L’últim dia del curs faig l’examen teòric sense cap problema!! Ja tinc el primer títol! ;)
El dimarts ens vam trobar  tots els estudiants del grup  per fer la última immersió que ens regalaven un cop fet el curs. Tot i que no vaig poder veure les tortugues que volia,va ser una altra vegada una experiència màgica sota el mar... peixos i corals de tots colors, una anguila i bitxos estranys!
Per la nit, vam celebrar la graduació i l’aniversari  de la Crystal (EUA) i el meu, tot i faltar uns dies. Amb en Santiago vam fer una aposta i vaig  guanyar una samarreta de record!
EL dia següent vaig decidir marxar amb la Crystal ja que ella anava en la mateixa direcció i amb una furgoneta d’aquestes de Califòrnia súper hippy i molt molona! Vam passar la nit a casa del Juan Carlos i amb la seva família vam tornar a celebrar els nostres  aniversaris .
Pel matí vam marxar cap el llac Yojoa!  
 
 
(Traducción Google) 15 - 05 -2013
 
Llegué a la isla caribeña de Utila y me encontré con Santiago, un mexicano que se quedó pegado a la isla hace más de un año. Haciendo una birreta me explicó que esta isla es un paraíso pero no precisamente de playas (realmente de playa sólo hay una y muy pequeña) sino de submarinismo y fiesta. Como yo ya venía con la idea de hacer submarinismo y relax pues ya me iba bastante bien. También me explicó que él estaba trabajando en una tienda de submarinismo. Me propuso varios lugares donde podía hacer cursos de submarinismo. Finalmente decidí hacerlo con él porque el precio me parecía correcto y, además, estaríamos él y yo solos.
Después de dejar las cosas en casa fuimos a cenar y hacer unas birretes con algunas personas más. Hacía días que no sentía tanto calor por la noche ni que veía tantas estrellas.
Al día siguiente fuimos a hacer los papeles en el centro y me dieron el libro que había que estudiar para el día siguiente ... 400 pág ... Juderías ... ni que estuviera en la unidad! Sin embargo era bastante facilito y en una tarde y la mañana del día siguiente me lo terminó. Así que de buena mañana ya entré en el agua con Santiago para hacer las primeras actividades y realmente fue genial! Me dijo que era el mejor alumno que había tenido! jajajajaja
Realmente fue increíble respirar bajo el agua, la sensación fue muy extraña ya pesar de estar sólo al lado del muelle pudimos ver varios peces de colores, una especie de manta muy bonita y un batfish.
Por la noche fuimos a otro bar con una pareja de franceses de couch y estuvimos hablando de nuestras aventuras.
La mañana siguiente fui al centro para hacer una clase común con otros estudiantes. Fue divertido porque parecía más una clase de inglés ya que todos eran ingleses o de EEUU. Y al terminar, subimos con Santiago a una barca para hacer la primera inmersión en mar abierto. No hay palabras para describir el mundo "extraterrestre" que hay bajo el mar ... la sensación de volar ... los mil peces de colores que huyen o se acercan curiosos por qué estás haciendo. En un momento concreto, a unos 12 metros bajo el agua y mientras escuchaba las burbujas de aire que salían del regulador, miramos hacia arriba y en medio del reflejo de la luz del sol había miles de peces de todos los tamaños. Parecía un domingo por las ramblas de la Barcelona submarina ... Acojonante!
Al día siguiente el tiempo no era demasiado bueno pero hicimos otra inmersión para finalizar el cus. En este lugar no vi tantos peces, ya que la visibilidad es algo más escasa, pero pudimos ver un barco hundido muy bonito.
El último día del curso hago el examen teórico sin ningún problema! Ya tengo el primer título! ;)
El martes nos encontramos todos los estudiantes del grupo para hacer la última inmersión que nos regalaban una vez realizado el curso. Aunque no pude ver las tortugas que quería, fue otra vez una experiencia mágica bajo el mar ... peces y corales de todos los colores, una anguila y bichos extraños!
Por la noche, se celebró la graduación y el aniversario de la Crystal (EEUU) y el mío, aunque menos unos días. Con Santiago hicimos una apuesta y gané una camiseta de recuerdo!
EL día siguiente decidí irme con la Crystal ya que ella iba en la misma dirección y con una furgoneta de estas de California súper hippie y muy molona! Pasamos la noche en casa de Juan Carlos y con su familia volvimos a celebrar nuestros cumpleaños.
Por la mañana nos fuimos al lago Yojoa!
 

lunes, 13 de mayo de 2013

Honduras: Copan i San Pedro Sula


7-05-2013

Vaig arribar a Copan després d’un pesat trajecte. Feia força calor però abans d’arribar a les ruïnes havia de canviar diners en un banc. Amb molta calma i paciència vaig esperar 1h per canviar una mica de diners ja que enlloc més m’acceptaven els euros. Una cua que avançava lentament  mentrestant vaig poder observar força gent hondurenya.
Sortint d’allà, em vaig dirigir caminant cap a les ruïnes. Tenia el temps molt just ja que havia d’agafar un  altre bus per arribar a San Pedro Sula on havia quedat amb un noi de couch.
En arribar a les ruïnes em van informar del preu i... diguem que es passava bastant del pressupost i ruïnes n’he vist i n’hauré de veure més així que vaig decidir fer una ruta alternativa per un “sendero natural” amb explicacions dels maya tipus museu. 
 
 
 
 
 
 
De tornada al poble vaig anar a prendre una coke i connectar-me a interent per avisar el noi de couch quan.... m’adono que m’he deixat la meva llibreta al mig del “sendero”. Miro el rellotge i queden 20min perquè surti el bus. A corre!!! EL que havia fet tranquil·lament amb una hora i mitja ho vaig haver de fer en 15min però tot i arribar suat i exhaust vaig aconseguir recuperar la llibreta i pujar el bus. Diguem que Copan no era el meu lloc de sort!
 
 
Ja arribant a Sant Pedro conec una dona amb els seus fills molt agradables i me’n adono que la gent d’Hondures no vocalitza molt bé i té molts modismes difícils d’entendre.
A la terminal aconsegueixo localitzar a Juan Carlos amb qui anem a fer unes birres i explicar-nos la vida. Després arribem a casa seva on em presenta la seva família.
Al dia següent m’animo a anar a les cascades de Pulhapanzak. Allà, després de passejar per la naturalesa i banyar-me en una piscina que em deixen en un apartament, marxo amb un guia a la cascada,  passem per sota d’aquesta i ens fiquem dins una cova on m’ensenya diferents punts des d’on es pot saltar. Realment super xulo.

 

 
 
Un cop torno a San Pedro anem amb el Juan Carlos a casa d’uns amics seus que ens inviten a sopar. Ens ofereixen tastar menjars tradicionals com les baleadas. Pel mati, la germana del Juan Carlos m’ensenya a fer les baleades i cap el migdia marxo cap a la illa d’Utilla per fer un curs de submarinisme!
 
 
 
(Traducción google) 7-05-2013

Llegué a Copan después de un pesado trayecto. Hacía bastante calor pero antes de llegar a las ruinas debía cambiar dinero en un banco. Con mucha calma y paciencia esperé 1h para cambiar un poco de dinero ya que en ningún otro lugar me aceptaban los euros. Una cola que avanzaba lentamente mientras pude observar bastante gente hondureña.
Saliendo de allí, me dirigí caminando hacia las ruinas. Tenía el tiempo muy justo ya que tenía que coger otro bus para llegar a San Pedro Sula donde había quedado con un chico de couch.
Al llegar a las ruinas me informaron del precio y ... digamos que se pasaba bastante del presupuesto y ruinas he visto y tendré que ver más así que decidí hacer una ruta alternativa para un "sendero natural" con explicaciones de los maya tipo museo.
De vuelta al pueblo fui a tomar una coke y conectarme a interent para avisar al chico de couch cuando .... me doy cuenta que me he dejado mi libreta en medio del "sendero". Miro el reloj y quedan 20min para que salga el bus. A corre! EL que había hecho tranquilamente con una hora y media tuve que hacer en 15min pero a pesar de llegar sudado y exhausto conseguí recuperar la libreta y subir el bus. Digamos que Copan no era mi lugar de suerte!
Ya llegando a San Pedro conozco una mujer con sus hijos muy agradables y me doy cuenta de que la gente de Honduras no vocaliza muy bien y tiene muchos modismos difíciles de entender.
En la terminal consigo localizar a Juan Carlos con quien vamos a hacer unas birras y contarnos la vida. Después llegamos a casa donde me presenta a su familia.
Al día siguiente me animo a ir a las cascadas de Pulhapanzak. Allí, después de pasear por la naturaleza y bañarme en una piscina que me dejan en un apartamento, marcho con un guía en la cascada, pasamos por debajo de esta y nos metemos en una cueva donde me enseña diferentes puntos desde donde se puede saltar. Realmente super chulo.
Una vez vuelvo a San Pedro vamos con Juan Carlos en casa de unos amigos suyos que nos invitan a cenar. Nos ofrecen probar comidas tradicionales como las baleadas. Por la mañana, la hermana de Juan Carlos me enseña a hacer las baleado y hacia el mediodía marcho hacia la isla de utilería para hacer un curso de submarinismo!

sábado, 11 de mayo de 2013

De la frontera de Guatemala al Lago Atitlán!


01-05-2013

Just abans de creuar la frontera cap a Guatemala, mentre esperava a una gasolinera fet autoestop van aparèixer un nen i un noi que em van preguntar cap a on anava. Jo els vaig dir que cap a la frontera i em van respondre que era el meu dia de sort i que els seus pares em portaven. Vaig pujar a un cotxe tot atrotinat que amb prou feines s’aguantaven les portes i després de presentar-nos vam començar un camí d’una hora i mitja.





A la part del darrera estava la dona, el nen petit i jo. Ràpidament la dona, molt amable, va començar a explicar-me que ells eren evangelistes i que tenien una església a on treballaven practicant la paraula de Déu. Vam començar a parlar i a parlar i m’explicava el perquè s’havien obert a Jesús i que creien sobre les religions... jo anava donant la meva opinió amb respecte. Hi havia coses que podis estar d’acord i altres que no, com és normal. Finalment em va dir que feria una pregaria per mi i em va demanar que obris el cor a Jesús i tanques els ulls... llavors em va posar la seva mà a la cara i va començar a mig cridar predicant-li a Déu que m’acceptes i em perdones pels meus pecats... va ser una mica acollonant però també interessant. Passada la frontera em van voler invitar a dinar i d’allà ja vaig agafar un bus en direcció al llac Atitlán.
El primer bus em va deixar a un encreuament on vaig agafar un segon i vaig conèixer un home guatemalenc que anava amb una noia holandesa. Em van explicar que tenien un programa de tecnologia ambiental, energies renovables etc... la noia estava de voluntària.
Jo els vaig explicar que feia per allà i a on em dirigia... em van dir que era impossible que arribés al llac ja que ja s’estava fent de nit i a Guatemala per seguretat els busos no transiten a partir d’algunes hores. Això no em va deixar més remei que plantejar-me passar la nit a una gasolinera que estava oberta 24h fins que passes el primer bus però finalment em van invitar anar a les oficines on treballaven a passar la nit.
Pel matí el un dels germans de l’home que vaig conèixer em van apropar fins on havia d’agafar un bus en direcció al llac! Però diguem que la comunicació a Guate no és molt bona així que vaig haver d’agafar un bus, un camió de mercancies i passatgers (on anava fet una bola) i una moto taxi (tuc-tuc). Finalment arribo a San Pedro de la Laguna! Passo dos dies en el poble, molt tranquil amb unes vistes al llac molt maques. L’únic inconvenient és que és bastant gringolandia... tot i això jo vaig decidir conèixer la gent local així que vaig anar a parlar amb les dones que rentaven al riu, els pescadors i una família d’una tenda em va invitar un parell de dies a veure el futbol a casa seva.
Tot seguit vaig agafar un altre bus que em va dirigir cap a Antigua!




 



(traducción Google) 01-05-2013

Justo antes de cruzar la frontera hacia Guatemala, mientras esperaba a una gasolinera hecho autostop aparecieron un niño y un chico que me preguntaron hacia dónde iba. Yo les dije que hacia la frontera y me respondieron que era mi día de suerte y que sus padres me llevaban. Subí a un coche todo destartalado que apenas se sostenían las puertas y después de presentarnos empezamos un camino de una hora y media.
En la parte trasera estaba la mujer, el niño pequeño y yo. Rápidamente la mujer, muy amable, empezó a contarme que ellos eran evangelistas y que tenían una iglesia en donde trabajaban practicando la palabra de Dios. Empezamos a hablar ya hablar y me explicaba el porqué se habían abierto a Jesús y que creían sobre las religiones ... yo iba dando mi opinión con respeto. Había cosas que podes estar de acuerdo y otros que no, como es normal. Finalmente me dijo que haría una oración por mí y me pidió que abrir el corazón a Jesús y cierras los ojos ... entonces me puso su mano en la cara y comenzó a medio gritar predicando a Dios que me aceptas y me perdonas por mis pecados ... fue algo acojonante pero también interesante. Pasada la frontera me quisieron invitar a comer y de ahí ya cogí un bus en dirección al lago Atitlán.
El primer bus me dejó a un cruce donde cogí un segundo y conocí a un hombre guatemalteco que iba con una chica holandesa. Me explicaron que tenían un programa de tecnología ambiental, energías renovables etc ... la chica estaba de voluntaria.
Yo les expliqué que hacía por allí y dónde me dirigía ... me dijeron que era imposible que llegara al lago ya que ya se estaba haciendo de noche y en Guatemala por seguridad los buses no transitan a partir de algunas horas. Esto no me dejó más remedio que plantearme pasar la noche en una gasolinera que estaba abierta 24h hasta que pasas el primer bus pero finalmente me invitaron a las oficinas donde trabajaban a pasar la noche.
Por la mañana el uno de los hermanos del hombre que conocí me acercaron hasta donde tenía que coger un bus en dirección al lago! Pero digamos que la comunicación en Guatemala no es muy buena así que tuve que coger un bus, un camión de mercancías y pasajeros (donde iba hecho una bola) y una moto taxi (tuc-tuc). Finalmente llego a San Pedro de la Laguna! Paso dos días en el pueblo, muy tranquilo con vistas al lago muy bonitas. El único inconveniente es que es bastante Gringolandia ... sin embargo yo decidí conocer a la gente local así que fui a hablar con las mujeres que lavaban en el río, los pescadores y una familia de una tienda me invitó un par de días a ver el fútbol en su casa.
A continuación cogí otro bus que me dirigió hacia Antigua!

viernes, 10 de mayo de 2013

Comunidad Educativa Semillas de Luz (Escuela Alternativa)

Después de oír en Barcelona sobre una escuela alternativa en San Cristobal de las Casas de nombre Los Pingüinos consigo ponerme en contacto con ellos y, aun que no me pueden ofrecer un voluntariado ya que el período mínimo es de 6 meses, puedo acordar quedar con gente del centro para que me cuenten sobre los proyectos que realizan, su funcionamiento, organización, métodos….

Al medio día me presenté en el colegio y aún que no era el mejor momento ya que los niños estaban comiendo me invitaron a pasar y nos sentamos en el comedor donde tanto niños como maestros estaban comiendo juntos. Fue sólo un momento el que estuve allí ya que acordamos vernos por la tarde con Laura para que me contara bien todo pero ya puede ver que aquellos niños de entre 6 y 12 años habían crecido en un ambiente diferente, donde se respiraba más libertad, autonomía e igualdad entre todos.

Por la tarde regresé para hablar con Laura:

Primero de todo me corrigió dos conceptos importantes, no eran una escuela alternativa sino una Comunidad o colectivo educativo y no eran maestros sino acompañantes en el proceso educativo.

Esta Comunidad tiene dos centros uno que correspondería a Infantil (Los Pingïnos) y otro que sería la primaria (Semillas de Luz). Se había cambiado de espacio este último año y ahora se encontraban en un centro que a la vez es una casa donde algunos de los acompañantes viven.

El espacio educativo

Es fundamental entender que este espacio es de todos y que todos son responsables de él, es por eso la importancia de entender bien el concepto de comunidad. Todos los espacios están abiertos y unidos para realizar diferentes actividades. Hay algunas mesas y sillas pero no enfocadas en las típicas sesiones magistrales sino más bien formando grupos para compartir.

Entre estos espacios hay una entrada, un espacio de juegos, un espacio con moqueta para realizar otro tipo de actividades, el espacio de biblioteca y la cocina. Saliendo por una puerta trasera se encuentra el comedor abierto a un jardín, unas cabañitas que son los dormitorios de algunos de los acompañantes y una sala donde hacen talleres. Subiendo unas escaleras encontramos un huerto y  otras escaleras nos llevan a otro espacio abierto (terraza).





  Metodología de trabajo y organización

No sólo se centran en un modelo educativo sino que recogen de cada uno aquellas directrices que les parecen más acertadas según su forma de entender la educación. Y, año tras año, se dan la libertad de cambiar, innovar y corregir todo aquello que en el año anterior no funcionó del todo. Así pues, esta comunidad educativa está en continuo aprendizaje y cambio, igual que todos los miembros (niños y adultos) que participan en ella.

El objetivo es trabajar todas las dimensiones del niño y no sólo centrarse en la parte cognitiva, desde esta comunidad se da mucha importancia a toda la parte espiritual, la energía, los chacras,  la autonomía, autogestión, creatividad… y la responsabilidad, saber y entender donde están los límites permite a los niños un grado de libertad muy importante.

Actualmente hay 26 niños de distintas edades en esta comunidad educativa. Ellos no están divididos en clases sino en tres multigrupos según el estado de madurez (autonomía cognitiva, desarrollo personal, maduración…) y no por edades. La comunidad entiende que los niños presentan diferentes ritmos en estas edades y apuestan por respetarlos.

A primera hora de la mañana siempre realizan una actividad de bienvenida, cada día es diferente dependiendo del estado en que llegan los niños. A veces consiste en compartir experiencias del fin de semana, otras en un juego, otras en meditación, yoga….

Seguido de esta actividad empieza el mantenimiento de la comunidad, trabajos comunitarios por grupos que los mismos niños han realizado con la única premisa que cada vez que se cambiaban no se podía repetir de comisión. Así pues hay cuatro comisiones que durante un tiempo trabajan para el bien de la comunidad. La primera se encarga de la cocina y la compra (limpiar, ir a comprar y preparar el almuerzo), La segunda se encarga del huerto, una tercera de la limpieza y mantenimiento del centro y una cuarta que trabaja con barro.

A partir de este momento empiezan los proyectos (donde se trabajan más conceptos curriculares). Estos proyectos pueden ser individuales o en grupos y los propios niños deciden el tema que más les interesa. De este tema principal se suelen sacar unos cuantos subtemas que se abordan a partir de preguntas varias.

Algunas veces se hacen algunas clases dirigidas donde a partir de la deducción se intenta llegar a algunos conceptos más concretos.

También trabajan la lectoescritura globalizada y tienden a trabajar des de lo general hasta lo específico: conocer el sonido hasta llegar a la grafía.

Las matemáticas se centran en juegos deductivos.

Después del almuerzo hay algunos talleres que gente voluntaria, padres… organizan para los niños.



 Como es posible este colectivo?

No es nada fácil  mantener una comunidad como esta si todo el mundo no forma parte y cree en ella. Así pues las familias son una parte fundamental, estas forman parte  del proceso educativo y del crecimiento madurativo de los niños del centro. No sólo se trabaja en el centro sino en las casas, en la calle… en cualquier espacio. Y siempre intentando ser coherentes y mirar hacia la misma dirección.

En el último año este colectivo ya no fue reconocido como escuela por el gobierno así que los niños no salen  con un título en mano. Aún así, en México, entre los 12 y los 14 años se puede realizar un examen de nivel donde, al pasarlo, se les acredita el título. Es por eso la importancia de las familias en creer y confiar en ese proyecto y sus acompañantes educativos.

Esta comunidad se mantiene con algunas pocas ayudas y las aportaciones de los padres. No hay una tarifa única sino que cada familia aporta todo aquello que puede. Estas aportaciones son agradecidas, reconocidas y publicadas y de allí salen los sueldos de los acompañantes, materiales etc.… Y no solo se aporta de forma económica sino que cada familia ayuda en lo que sabe hacer y puede hacer. Cada familia forma parte de la comunidad y todos cuidan de ella.