Mapa del Món

miércoles, 8 de mayo de 2013

Chiapes!


29-04-2013

Encara no havia sortit de Zipolite quan conec una parella d’espanyols que es dirigien a la mateixa terminal de busos per partir cap a San Cristobal de las Casas i, un cop vam arribar a la terminal, em retrobo amb dues noies d’Alaska que estaven allotjades en el Dos Estrellas.
Vam passar tota la nit al bus i un cop vam arribar al nostre destí ens vam donar els correus i ens vam separar.

Vaig arribar a casa de la Eri ben aviat pel mati. Una noia de couch molt alegre i amb molta energia. Després d’esmorzar i conèixer la seva família vam anar a passejar per San Cristobal i també a fer una reunió amb la directora de l’escola Pingüinos (Comunitat educativa alternativa) amb qui m’havia posat en contacte. La xerrada va ser molt interessant (explicat a part) i vaig sortir molt content ja que amb l’Eri van acordar un taller d’informació d’higiene bocal (ella és dentista).

 



San Cristobal em va agradar molt, es respira un ambient alternatiu, amb gent jove i acollidor.
L’endemà al matí vam marxar amb autoestop fins a Tutxla Gutierrez i d’allà fins el “Cañon del Subidero” per veure unes vistes increïbles. De tornada vam passar per Chiapas de Corzo per saludar a la Eliet (una amiga) i conèixer el poble. Per la nit vam sortir amb un grup de gent a ballar i prendre una copa.

 



El dia següent vaig aconseguir quedar amb la parella d’espanyols ( Hector i Sonia) i amb les dues noies d’Alaska (Camilla i Sophia) per anar a Chamula, un poble molt especial per les seves tradicions i rituals ja que és mescla de Cristianisme i  Maya. A l’església no es podien fer fotos. Realment em va impactar entrar-hi ja que dins d’aquesta, que com qualsevol altra tenia les estàtues de sants, de Jesús, pintures, l’altar...., però no tenia bancs per seure. La gent estava asseguda amb família al terra on hi havia una mica d’herba tallada. La gent estava resant amb un idioma estrany mentre cremava desenes i desenes d’espelmes que ells mateixos portaven i enganxaven amb la mateixa cera al terra. Després d’orar feien ofrena d’un gall: li estiraven el coll fins desnucar-lo i el deixaven morir al mig de les espelmes mentre acabaven de resar. Tot seguit recollien tot, netejaven el terra i marxaven.

 


Al tornar a San Cristobal vam anar a donar una volta pel mercat i a menjar una crepa! Després, vaig anar a conèixer i saludar la tieta de la Maida que viu a la mateixa ciutat, va ser divertit tornar a parlar xilè i explicar tota la meva aventura des del començament. Per la nit vam sortir amb la Camilla, l’Eri i uns amics seus a escoltar música en directe.



L’últim dia A San Cris va ser per dir adéu de la gent ja que per la tarda vam marxar amb autoestop amb l’Eri cap a les “Cascades del Chiflón” Se’ns va fer una mica tard però vam tenir molta sort i vam poder arribar per acampar dins el parc, just al costat del riu. Pel matí vam esmorzar i sols en tot el parc vam fer una caminada per veure les diferents cascades i banyar-nos en una aigua de color turquesa al·lucinant!

 

 



Al sortir del parc ens acomiadem i dins d’una pick up d’un altre cotxe em dirigeixo cap a Guatemala!


(Tradución Google) 29-04-2013

Aún no había salido de Zipolite cuando conozco una pareja de españoles que se dirigían a la misma terminal de buses para partir hacia San Cristobal de las Casas y, una vez llegamos a la terminal, me reencuentro con dos chicas de Alaska que estaban alojadas en el Dos Estrellas.
Pasamos toda la noche en el bus y una vez llegamos a nuestro destino nos dimos los correos y nos separamos.
Llegué a casa de Eri pronto por la mañana. Una chica de couch muy alegre y con mucha energía. Después de desayunar y conocer a su familia fuimos a pasear por San Cristobal y también a hacer una reunión con la directora de la escuela Pingüinos (Comunidad educativa alternativa) con quien me había puesto en contacto. La charla fue muy interesante (explicado a parte) y salí muy contento ya que con el Eri acordaron un taller de información de higiene bocal (ella es dentista).
San Cristobal me gustó mucho, se respira un ambiente alternativo, con gente joven y acogedor.
A la mañana nos fuimos con autostop hasta Tutxla Gutierrez y de allí hasta el "Cañon del Subidero" para ver unas vistas increíbles. De vuelta pasamos por Chiapas de Corzo para saludar a la Eliet (una amiga) y conocer el pueblo. Por la noche salimos con un grupo de gente a bailar y tomar una copa.
El día siguiente conseguí quedar con la pareja de españoles (Hector y Sonia) y con las dos chicas de Alaska (Camilla y Sophia) para ir a Chamula, un pueblo muy especial por sus tradiciones y rituales ya que es mezcla de Cristianismo y Maya. En la iglesia no se podían hacer fotos. Realmente me impactó entrar ya que dentro de ésta, que como cualquier otra tenía las estatuas de santos, de Jesús, pinturas, el altar ...., pero no tenía bancos para sentarse. La gente estaba sentada con familia en el suelo donde había un poco de hierba cortada. La gente estaba rezando con un idioma extraño mientras quemaba decenas y decenas de velas que ellos mismos llevaban y pegaban con la misma cera en el suelo. Después de orar hacían ofrenda de un gallo: le estiraban el cuello hasta desnucado-y lo dejaban morir en medio de las velas mientras acababan de rezar. A continuación recogían todo, limpiaban el suelo y se iban.
Al volver a San Cristobal fuimos a dar una vuelta por el mercado ya comer una crepería! Después, fui a conocer y saludar a la tía de la Maida que vive en la misma ciudad, fue divertido volver a hablar chileno y explicar toda mi aventura desde el principio. Por la noche salimos con la Camilla, la Eri y unos amigos a escuchar música en directo.
El último día En San Cris fue para decir adiós de la gente ya que por la tarde nos fuimos con autostop con el Eri hacia las "Cataratas del Chiflón" Se nos hizo un poco tarde pero tuvimos mucha suerte y pudimos llegar para acampar dentro del parque, justo al lado del río. Por la mañana desayunamos y sólo en todo el parque hicimos una caminata para ver las diferentes cascadas y bañarnos en un agua de color turquesa alucinante!
Al salir del parque nos despedimos y dentro de una pick up de otro coche me dirijo hacia Guatemala!

Oaxaca!


19-04-13

Finalment, un cop a Oaxaca i fent més d’una hora de retard,  per no perdre el costum, em vaig trobar de nou, després de quasi 2 anys, l’Aram. Jajajaja quina sensació més estranya, com si no hagués passat el temps... però a la vegada amb la sensació de retrobada i felicitat de després de tant de temps.

Primer de tot vam anar a fer un cafè a una plaça i a posar-nos una mica al dia! Ens vam “actualitzar” i decidir quina ruta faríem junts. A mi em feia gràcia conèixer alguns dels llocs on havia estat vivint ell i a ell li feia gracia ensenyar-me’ls, així que perfecte!
Ens vam quedar a dormir a casa del Diego un couch força trempat.
Al dia següent vam marxar fent dit cap a un poblet a uns 300km, Hierve el agua. Ens va costar una mica arribar però feia temps que no recordava la sensació de fer autoestop, conèixer a gent a cada tram del camí, patir una mica sota el sol i xerrar amb els locals que s’apropen, caminar i caminar.... i, finalment, la recompensa d’arribar i deixar al darrera una aventura més.
Vam acampar en una zona on no hi havia ningú, en mig de la muntanya amb unes cascades petrificades (de sal) i unes piscines d’aigua naturals a la punta de la muntanya amb unes vistes impressionants.

 



Vam fer una nit més a Oaxaca i vam marxar cap a la muntanya, San Jose del Pacífico. Allà ens vam allotjar a un hostel moolt hippy, al mig de la muntanya i amb unes vistes a la serra, també increïbles. Vaig conèixer la Maria (l’amiga de l’Aram) i amb ella va començar el Ioga pels matins. Vam passar un parell de dies fent algunes caminades pel riu i la muntanya i llavors la Maria es va acomiadar de nosaltres i va marxar cap a Califòrnia per fer un curs.
L’Aram i jo vam fer una caminada per la muntanya fins  arribar a un poblet perdut i poc accessible de la muntanya, San Mateo. Un poblet gens turístic, gens controlat, on encara respira la total llibertat de fer allò que un vulgui i com vulgui sense que ningú digui res.  Anem a casa d’una amiga de l’Aram, el Pistatcho i la Laura, dos espanyols que estaven vivint allà i fent projectes molt interessants i  construïnt-se la casa amb adobe, fent –se un hort... També vam conèixer un altre home, l’Emili, un català del Pirineu lleidatà que també esta vivint allà de la mateixa manera des de fa 15 anys i produint embotits casolans.

 

 


Després de dos dies de purificació a la muntanya vam marxar fins la costa, a Zipolite. Ens vam allotjar acampant en el “Dos Estrelles” on l’Aram havia viscut 4 mesos. Aquest mini poblet paradisíac a la costa del pacífic és un dels únics que no estan controlats ni per la llei mexicana ni pels traficants doncs els mateixos habitants del poble  els van fer fora. Així que igual que  San Mateo és un poblet totalment lliure! Dormir a primera línia de mar no té paraules...  
Allà ens van deixar unes bicis i vam fer una excursió força dura fins a Punta Cometa per veure la posta de sol.
De tornada vam anar a fer un sopar de comiat i l’endemà vam aixecar-nos per fer ioga, tallar-nos el cabell mútuament, anar a caminar per la platja fins a una caleta i ja ens vam dir adéu per agafar cadascú el seu camí de nou.
Ara viatjo sol cap a San Cristobal de las Casas, Chiapes.




(Traducción Google) 19-04-13

Finalmente, una vez en Oaxaca y haciendo más de una hora de retraso, para no perder la costumbre, me encontré de nuevo, después de casi 2 años, Aram. Jajajaja qué sensación más extraña, como si no hubiera pasado el tiempo ... pero a la vez con la sensación de reencuentro y felicidad de después de tanto tiempo.
Primero de todo fuimos a tomar un café en una plaza ya ponernos un poco al día! Nos "actualizar" y decidir qué ruta haríamos juntos. A mí me hacía gracia conocer algunos de los lugares donde había estado viviendo él ya él le hacía gracia enseñarle me, así que perfecto!
Nos quedamos a dormir en casa del Diego un couch fuerza templado.
Al día siguiente nos fuimos haciendo dedo hacia un pueblecito a unos 300km, Hierve el agua. Nos costó un poco llegar pero hacía tiempo que no recordaba la sensación de hacer autostop, conocer a gente en cada tramo del camino, sufrir un poco bajo el sol y charlar con los locales que se acercan, caminar y caminar .... y, finalmente, la recompensa de llegar y dejar detrás una aventura más.
Acampamos en una zona donde no había nadie, en medio de la montaña con unas cascadas petrificadas (de sal) y unas piscinas de agua naturales en la punta de la montaña con unas vistas impresionantes
Hicimos una noche más en Oaxaca y nos fuimos a la montaña, San Jose del Pacífico. Allí nos alojamos en un hostel moolt hippy, en medio de la montaña y con unas vistas a la sierra, también increíbles. Conocí a María (la amiga de Aram) y con ella comenzó el Yoga por las mañanas. Pasamos un par de días haciendo algunas caminatas por el río y la montaña y entonces María se despidió de nosotros y se marchó a California para hacer un curso.
El Aram y yo hicimos una caminata por la montaña hasta llegar a un pueblo perdido y poco accesible de la montaña, San Mateo. Un pueblo nada turístico, nada controlado, donde aún respira la total libertad de hacer lo que uno quiera y como quiera sin que nadie diga nada. Vamos a casa de una amiga de la Aram, el Pistatcho y Laura, dos españoles que estaban viviendo allí y haciendo proyectos muy interesantes y construyéndose la casa con adobe, haciéndose un huerto ... También conocimos otro hombre, Emili, un catalán del Pirineo leridano que también está viviendo allí de la misma manera desde hace 15 años y produciendo embutidos caseros.
Después de dos días de purificación en la montaña nos fuimos hasta la costa, en Zipolite. Nos alojamos acampando en el "Dos Estrellas" donde el Aram había vivido 4 meses. Este mini pueblo paradisíaco en la costa del pacífico es uno de los únicos que no están controlados ni por la ley mexicana ni los traficantes pues los mismos habitantes del pueblo los echaron. Así que al igual que San Mateo es un pueblo totalmente libre! Dormir en primera línea de mar no tiene palabras ...
Allí nos dejaron unas bicis y hicimos una excursión bastante dura hasta Punta Cometa para ver la puesta de sol.
De vuelta fuimos a hacer una cena de despedida y al día siguiente nos levantarnos para hacer yoga, cortarnos el cabello mutuamente, ir a caminar por la playa hasta una caleta y ya nos dijimos adiós para coger cada uno su camino de nuevo.
Ahora viajo solo hacia San Cristobal de las Casas, Chiapas.

Tabasco y Palenque!


11-04-2013

Després de Playa del Carmen, arribo en bus a Villahermosa on la Nayra ja m’està esperant en un hotel. Un cop junts i posats al dia ja que l’última vegada que ens vam veure va ser a Uruguay, m’explica que té un ex-alumne que viu aquí i que ens acompanyarà aquests dies. Pel matí anem a visitar el Centre de Villahermos, el Parque de la Venta (amb tot d’ escultures dels Olmeques).
Per la tarda, després de dinar en un restaurant molt local “d’ iaia”  i descansar a la piscina i al gym de l’hotel, quedem amb el Jony i el Ruben. En el seu cotxe fem tot un tour nocturn per Villhermosa acompanyat-nos de cerveses contínuament. També anem a provar les MIcheladas i a picar menjar mexicà.



Al dia següent, ens venen a buscar i marxem junt amb un altre company, el Daniel, cap a la zona costera, el Paraiso. Allà agafem una llanxa i  anem a banyar-nos el mig d’una llacuna immensa de només 1 m d’altura, envoltada de manglars i plena d’ostiones. També  arribem fins al golf de Mèxic, molt maco tot i que, desgraciadament ,les xemeneies de les petroleres que escupen foc espatllen el paisatge!
Tot seguit anem a menjar marisc.... i quin marisc!... ni Camerun, ni Galicia... no havia tastat un marisc tant bo, mai!!!!

 

 



Ja fent-se fosc, tornem cap a Villahermosa a descansar.
Pel matí, la Nayra i jo agafem un bus i arribem a Palenque que tot i estar força a prop ja és zona de Chiapes. Allà entrem a la zona arqueològica Maya per veure tot de temples... realment increïble veure tota una ciutat empassada per la selva!!! També ens endinsem per la selva fins arribar a una cascada molt maca on m’hi banyo... uffff que bé dins l’aigua fresqueta, amb la calor de la selva i mentre alguns micos udoladors i mils d’ocells van passant per les branques dels arbres més alts!
Finalment, dinem uns taquitos al poble i fem una visita ràpida abans de tornar on ja ens esperen per sortir de festa.  

 

 



(Traducción Google) 11-04-2013

Después de Playa del Carmen, llego en bus a Villahermosa donde la Nayra ya me está esperando en un hotel. Una vez juntos y puestos al día ya que la última vez que nos vimos fue en Uruguay, me cuenta que tiene un ex-alumno que vive aquí y que nos acompañará estos días. Por la mañana vamos a visitar el Centro de Villahermos, el Parque de la Venta (con todo de esculturas de los Olmecas).
Por la tarde, después de comer en un restaurante muy local "de abuela" y descansar en la piscina y al gym del hotel, quedamos con el Jony y Ruben. En su coche hacemos todo un tour nocturno por Villhermosa acompañado hacernos de cervezas continuamente. También vamos a probar MIcheladas ya picar comida mexicana.
Al día siguiente, nos vienen a buscar y nos vamos junto con otro compañero, Daniel, hacia la zona costera, el Paraiso. Allí cogemos una lancha y vamos a bañarnos el medio de una laguna inmensa de sólo 1 m de altura, rodeada de manglares y llena de ostiones. También llegamos hasta el Golfo de México, muy bonito aunque, desgraciadamente, las chimeneas de las petroleras que escupen fuego estropean el paisaje!
A continuación vamos a comer marisco .... y qué marisco! ... ni Camerún, ni Galicia ... no había probado un marisco tan bueno, nunca!!
Ya haciéndose oscuro, volvemos a Villahermosa a descansar.
Por la mañana, la Nayra y yo tomamos un bus y llegamos a Palenque que estando bastante cerca ya es zona de Chiapas. Allí entramos en la zona arqueológica Maya para ver todo de templos ... realmente increíble ver toda una ciudad tragada por la selva! También nos adentramos por la selva hasta llegar a una cascada muy bonita donde me baño ... uffff que bien dentro del agua fresca, con el calor de la selva y mientras algunos monos aulladores y miles de pájaros van pasando por las ramas de los árboles más altos!
Finalmente, comemos unos taquitos al pueblo y hacemos una visita rápida antes de volver donde ya nos esperan para salir de fiesta.

Yucatán !


01-04-2011

Comença una altra aventura, aquest cop s’inicia a Mèxic, Cancún.
Aeroport de Barcelona. Abans de començar ja em trobo amb el primer impediment ja que la companyia aérea d’EUA no em deixa agafar el vol  perquè diuen que he de presentar un comprovant conforme sortiré de Mèxic abans de tres mesos… I per què s’hi fiquen??? Jo que sé… En definitiva, pagar més diners i 24h més tard i amb una fotocopia d’un bitllet de bus que no agafaré cap a Belice, puc enlairar-me.

Després d’unes quantes hores de vol i una escala a Philadelfia, arribo a Cancún i d’allà fins a Playa del Carmen on la Maria,  amiga d’una amiga em va oferir  allotjament a casa seva.
Ràpidament connectem i, tot i que ella estava treballant, podem compartir molts moments i fer forces coses junts. Passo 9 dies increïbles coneixent diferents platges com la d’Akumal, Tulum, Mamitas, Xcarhel... En algunes fem snorkel per veure peixos i corals (no vam tenir sort amb les tortugues)... altres són molt relaxants, paradisíaques i solitàries (anècdota de prohibit fer fotos). També anem al Cenote Calavera . Els cenotes son forats a la terra on passen rius subterranis i et pots banyar, fer snorkel i, fins i tot, bussejar pels seus túnels. Els Mayas consideraven que eren portes a l’inframón i hi feien ofrenes.

Un altre dia també anem al cine a veure una pel·lícula en VOSE.
A Playa també vaig conèixer l’Antoni, un francés molt boig i uns quants mexicans “mi reyes” però de molt bon rotllo.
Ens ho passem molt bé cuinant a  casa i anant a provar diferents menjars tradicionals, begudes i intercanviant opinions i maneress de veure les coses.
 Realment uns dies molt relaxants i divertits que passen volant.
 Ara cap a Villahermosa on m’espera la Nayra...segur que serà genial però sempre fa pena deixar endarrere a tota aquesta gent i llocs que t’has arribat a estimar...


















(Traducción Google) 01-04-2011
Comienza otra aventura, esta vez se inicia en México, Cancún.
Aeropuerto de Barcelona. Antes de empezar ya me encuentro con el primer impedimento ya que la compañía aérea de EE.UU. no me deja coger el vuelo porque dicen que tengo que presentar un comprobante conforme a salir de México antes de tres meses ... Y por qué se meten? ? Yo que sé ... En definitiva, pagar más dinero y 24h más tarde y con una fotocopia de un billete de bus que no cogeré hacia Belice, puedo despegar me.
Después de unas cuantas horas de vuelo y una escala en Philadelfia, llego a Cancún y de allí hasta Playa del Carmen donde María, amiga de una amiga me ofreció alojamiento en su casa.
Rápidamente conectamos y, aunque ella estaba trabajando, podemos compartir muchos momentos y hacer bastantes cosas juntos. Paso 9 días increíbles conociendo diferentes playas como la de Akumal, Tulum, Mamitas, Xcarhel ... En algunas hacemos snorkel para ver peces y corales (no tuvimos suerte con las tortugas) ... otros son muy relajantes, paradisíacas y solitarias (anécdota de prohibido hacer fotos). También vamos al Cenote Calavera. Los cenotes son agujeros en la tierra donde pasan ríos subterráneos y te puedes bañar, hacer snorkel y, incluso, bucear por sus túneles. Los Mayas consideraban que eran puertas al inframundo y hacían ofrendas.
Otro día también vamos al cine a ver una película en VOSE.
En Playa también conocí Antonio, un fianzas muy loco y unos cuantos mexicanos "mí reyes" pero de muy buen rollo.
Nos lo pasamos muy bien cocinando en casa y yendo a probar diferentes comidas tradicionales, bebidas e intercambiando opiniones y maneress de ver las cosas.
  Realmente unos días muy relajantes y divertidos que pasan volando.
  Ahora hacia Villahermosa donde me espera la Nayra ... seguro que será genial pero siempre da pena dejar atrás a toda esta gente y lugares que has llegado a querer ...


1000km por Uganda


Arribo d’un altre viatge increïble on les diferencies culturals, socials, paisatgístiques... altra vegada són tan grans que, el xoc de la meva tornada a casa és força dur: ara, caminant pels carreres asfaltats de la meva ciutat torno impol·lut al meu apartament i em puc seure al sofà a pensar amb els infinits camins que vam recórrer per tot Uganda a peu, amb moto (Boda-boda) amb matato (buseta)i cotxe i que no ens van deixar indiferents.


Tanco els ulls i viatjo de nou al començament del meu viatge on, dins un cotxe que amb prou feines avançava entre sóc i sóc, treia el cap per la finestra, respirava profundament, mirava el verd del meu voltant que  ressaltava amb el color vermell de la terra africana i, torno a sentir la llibertat i la naturalesa que entra per tots els meus sentits, per cadascun dels porus de la meva pell. Ja la trobava a faltar i, només, havien passat 10 dies des que vaig sortir. 

 


Ens dirigim cap el sud. Mirant al meu voltant veig passar km i km de diferents tonalitats de verds. És meravellós, color verd fort, color verd fluix, color verd turquesa... em diuen que hi ha poblacions que tenen més de 50 paraules per denominar el color verd i, no m’estranya, des d’on estem nosaltres fins l’horitzó només hi ha vegetació. De cop, un dels socs, em fa saltar i toco el ferro que passa de costat a costat del sostre. El cop al cap no és res de l’altre món però em fa prestar atenció a la quantitat de gent que camina prop de la nostra furgoneta. Gent gran, gent jove, homes, dones, nens. La polseguera fa que la silueta de cada individu vagi aclarint-se lentament fins passar pel nostre costat i poder identificar qui és. Una ombra gran,davant nostre, em fa pensar que hi ha un animal, probablement una vaca, a pocs  metres de nosaltres, però a mesura que anem avançant m’adono que és una bicicleta carregada amb mils de plàtans amuntegats! Tants que l’home no pot seure i camina al costat, empenyent-la pas a pas. Són les 16 hores i la calor és força intensa. Una altra figura estranya apareix entre la pols, crec que són tres persones... dues de més baixetes i una força alta. M’adono que a mesura que ens apropem es posen en fila i s’aturen, observant. Són dues nenes de no més de 10 anys i una dona. Les dues nenes porten dos bidons d’uns 3L plens d’aigua a cada mà i la dona en porta un molt gran al cap i un altre que havia deixat al terra per saludar.  Jo me les miro però passem força ràpid pel seu costat. El cert és que no li dono molta importància fins que el conductor, després d’uns 10km m’assenyala un pou on hi ha tot de gent fent cua i em diu que aquest pou abasteixi aigua a tots els pobles de la zona.  No em sap dir quin és el poble més llunyà però m’assegura que les dues nenes i la dóna que havíem vist feia ja una bona estona venien d’aquest pou.

El conductor para de cop i, mentre la polseguera va desapareixen, a la nostra dreta, sentim un fort soroll d’aigua. Davant nostre apareix un riu enorme que baixa entre roques creant cascades a una velocitat i força impressionant.  Fem alguna foto i seguim endavant.

A mesura que va enfosquin el dia perdem visibilitat i això fa que  reduïm la velocitat ja que els socs del terreny, les persones i els animals que anem trobant, fan que sigui bastant provable un xoc. Finalment, en un petit poblet de cases amb teulada de fulles de palmera i parets de fang decidim passar la nit.


Ben d’hora pel matí reprenem el nostre camí però ens adonem que ha plogut la qual cosa fa que no hi hagi pols però si fang. Després de les primeres hores comencem a tenir problemes ja que les rodes s’han folrat amb el fang i el cotxe patina de costat a costat. Dins, tots amb tensió, ens agafem i ens mantenim en silenci tot i que les nostres mirades entrecreuades anticipen alguna situació alarmant. Per sort, després d’alguns ensurts  com caure dins d’un forat i quasi bolcar la furgoneta, només hem de baixar i omplir-nos de fang una sola vegada per empènyer l’automòbil en una pujada.















Tot seguit hem de reduir la velocitat pels nombrosos (babuins) micos que han baixat dels arbres i s’han posat a prendre el sol al mig de la carretera. En veiem de varies espècies i el conductor ens explica que són una mica agressius i molt lladres, de fet els pobles del costat tenen forces problemes per controlar-los. Els més menuts s’agafen amb força a la panxa o a l’esquena de la mare mentre caminen tot buscant un trosset de sol.

Uns km més, topem amb tres nens força mal vestits i alimentats. L’Stive, un dels acompanyants, portava una bossa amb roba vella i parem per donar-los alguna peça. Els nens es posen molt contents i  van provant-s’ho tot. De sobte, apareix la mare corrent amb un bastó i, amb la cara enfadada demana la seva part! Li donem una camisa pel seu marit i uns pantalons i la cara li canvia completament. Un cop arranquem ens segueixen corrent uns metres agraint-nos amb crits i rialles la roba que els havíem donat.

L’últim dia de ruta, quan ja em pensava que ho havia vist tot, una altra vegada en mig de la polseguera i el sol asfixiant comencem a veure moltes ombres que es convertien en cents de nens caminant sols, la majoria descalços, alguns amb algun llibre a la mà, alguns amb alguna motxilla, alguns sense res... però tots ben empolsegats d’aquesta terra vermella i suant de dalt a baix. Clarament sortien de l’escola però on era??? Igual que l’aigua, la majoria de nens havien de caminar cada dia entre 3 i 7 km per arribar a l’escola i una altra vegada per torna.  Em pregunto si jo aniria a l’escola si hagués de fer tants km..... Em pregunto si aniria a l’escola si hagués d’anar descalç... Em fixo amb una nena que no deu tenir més de 6 any que porta, imagino, el seu germà d’uns 4 anys i la seva germana d’uns 5, un a cada mà.



 

Ens quedem tots bocabadats i el conductor ens afirma que tots els pobles els passa el mateix, només les ciutats tenen més d’una escola i més propera.

Entrem de nou a una carretera asfaltada i, a pocs km ens endinsem cap el caos de la capital ugandesa, Kampala, on els embussos són habituals i ens passem hores parats...


(Traducción google) Regreso de otro viaje increíble donde las diferencias culturales, sociales, paisajísticas ... Otra vez son tan grandes que, el choque de mi vuelta a casa es bastante duro: ahora, caminando por carreras asfaltados de mi ciudad vuelvo impoluto en mi apartamento y me puedo sentar en el sofá a pensar con los infinitos caminos que hicimos recorrer por todo Uganda a pie, en moto (Boda-boda) con matados (buseta) y coche y que no nos dejaron indiferentes.


Cierro los ojos y viajo de nuevo al comienzo de mi viaje donde, dentro de un coche que apenas avanzaba entre soy y soy, sacaba la cabeza por la ventana, respiraba profundamente, miraba el verde de mi alrededor que resaltaba con el color rojo de la tierra africana y, vuelvo a sentir la libertad y la naturaleza que entra por todos mis sentidos, por cada uno de los poros de mi piel. Ya la echaba de menos y, sólo habían pasado 10 días desde que salí.

Nos dirigimos hacia el sur. Mirando a mi alrededor veo pasar km y km de diferentes tonalidades de verdes. Es maravilloso, color verde fuerte, color verde flojo, color verde turquesa ... me dicen que hay poblaciones que tienen más de 50 palabras para denominar el color verde y no me extraña, desde donde estamos nosotros hasta el horizonte sólo hay vegetación. De repente, uno de los zocos, me hace saltar y toco el hierro que pasa de lado a lado del techo. El golpe en la cabeza no es nada del otro mundo pero me hace prestar atención a la cantidad de gente que camina cerca de nuestra furgoneta. Gente mayor, gente joven, hombres, mujeres, niños. La polvareda hace que la silueta de cada individuo vaya aclarándose lentamente hasta pasar por nuestro lado y poder identificar quién es. Una sombra grande, ante nosotros, me hace pensar que hay un animal, probablemente una vaca, a pocos metros de nosotros, pero a medida que vamos avanzando me doy cuenta que es una bicicleta cargada con miles de plátanos amontonados! Tantos que el hombre no puede sentarse y camina al lado, empujándola paso a paso. Son las 16 horas y el calor es bastante intensa. Otra figura extraña aparece entre el polvo, creo que son tres personas ... dos de más bajitas y una fuerza alta. Me doy cuenta que a medida que nos acercamos se ponen en fila y se detienen, observando. Son dos niñas de no más de 10 años y una mujer. Las dos niñas llevan dos bidones de unos 3L llenos de agua en cada mano y la mujer lleva un muy grande en la cabeza y otro que había dejado en el suelo para saludar. Yo me las miro pero pasamos bastante rápido por su lado. Lo cierto es que no le doy mucha importancia hasta que el conductor, después de unos 10km me señala un pozo donde hay mucha gente haciendo cola y me dice que este pozo abastezca agua a todos los pueblos de la zona. No me sabe decir cuál es el pueblo más lejano pero me asegura que las dos niñas y la mujer que habíamos visto hacía ya un buen rato venían de este pozo.
El conductor para de golpe y, mientras la polvareda desaparecen, a nuestra derecha, sentimos un fuerte ruido de agua. Ante nosotros aparece un río enorme que baja entre rocas creando cascadas a una velocidad y fuerza impresionante. Hacemos alguna foto y seguimos adelante.
A medida que oscureciendo el día perdemos visibilidad y esto hace que reduzca la velocidad ya que los zocos del terreno, las personas y los animales que vamos encontrando, hacen que sea bastante probable un choque. Finalmente, en un pequeño pueblo de casas con tejado de hojas de palmera y paredes de barro decidimos pasar la noche.

Bien temprano por la mañana retomamos nuestro camino pero nos damos cuenta de que ha llovido lo que hace que no haya polvo pero si barro. Después de las primeras horas empezamos a tener problemas ya que las ruedas se han forrado con el barro y el coche patina de lado a lado. Dentro, todos con tensión, nos cogemos y nos mantenemos en silencio aunque nuestras miradas entrecruzadas anticipan alguna situación alarmante. Por suerte, después de algunos sustos como caer dentro de un agujero y casi volcar la furgoneta, sólo tenemos que bajar y llenarnos de barro una sola vez para empujar el automóvil en una subida.
A continuación debemos reducir la velocidad por los numerosos (------) monos que han bajado de los árboles y se han puesto a tomar el sol en medio de la carretera. En vemos de varias especies y el conductor nos cuenta que son un poco agresivos y muy ladrones, de hecho los pueblos del lado tienen bastantes problemas para controlarlos. Los más pequeños se agarran con fuerza a la barriga o en la espalda de la madre mientras caminan buscando un trocito de sol.
Unos km más, nos encontramos con tres niños bastante mal vestidos y alimentados. El Stive, uno de los acompañantes, llevaba una bolsa con ropa vieja y paramos para darles alguna pieza. Los niños se ponen muy contentos y probando lo todo. De repente, aparece la madre corriendo con un bastón y, con la cara enfadada pide su parte! Le damos una camisa para su marido y unos pantalones y la cara le cambia completamente. Una vez arrancamos nos siguen corriendo unos metros agradeciendo hacernos con gritos y risas la ropa que habíamos dado.
El último día de ruta, cuando ya pensaba que lo había visto todo, otra vez en medio de la polvareda y el sol asfixiante empezamos a ver muchas sombras que se convertían en cientos de niños caminando solos, la mayoría descalzos, algunos con algún libro en la mano, algunos con alguna mochila, algunos sin nada ... pero todos bien empolvados de esta tierra roja y sudando de arriba abajo. Claramente salían de la escuela pero dónde estaba??? Al igual que el agua, la mayoría de niños tenían que caminar cada día entre 3 y 7 km para llegar a la escuela y otra vez por regresa. Me pregunto si yo iría a la escuela si tuviera que hacer tantos km ..... Me pregunto si iría a la escuela si tuviera que ir descalzo ... Me fijo con una niña que no debe tener más de 6 año que lleva, imagino, su hermano de unos 4 años y su hermana de unos 5, uno en cada mano.
Nos quedamos todos boquiabiertos y el conductor nos dice que todos los pueblos les pasa lo mismo, sólo las ciudades tienen más de una escuela y más cercana.
Entramos de nuevo a una carretera asfaltada y, a pocos km entramos hacia el caos de la capital ugandesa, Kampala, donde los atascos son habituales y nos pasamos horas parados ...

miércoles, 1 de mayo de 2013

Persecució Bus cap a Salta! Persecución Bus hacia Salta!

Estava en un poble a una hora de Córdoba d’on em sortia el bus cap a Salta a les 9 de la nit. Tres hore abans vam decidir anar a buscar un col·lectiu ja que hi ha tràfic i no volia arribar tard perquè ja tenia el bitllet comprat (bastant car).
Passa una hora i encara no em agafat el col·lectiu, la carretera es comença a col·lapsar de cotxes i els meus nervis van en augment. A les set partim cap a Còrdoba... Drets van passant els minuts i la gent més del meu voltant m’anima i diu que si que arribaré...mirant per la finestra hi ha moments que la gent camina més ràpid que nosaltres. Es fan les 8 i encara no arribem a l’autopista...la gent comença a dubtar que arribi així que truquem a la terminal a veure si em poden cambiar el bitllet o esperar 5min a que arribi, res m’ho neguen tot. A les 8:17 entrem a l’autopista i sembla que anem més ràpid però la terminal no es troba a l’entrada de Còrdoba sino al centre i amb la meva amiga decidim que l’única manera d’intentar arribar és baixar-nos just a l’entrada i agafar un taxi.  A les 8:45 saltem del col·lectiu i em poso al mig de la caerratera a parar un taxi que passava. Li dic q en 10min he d’estar a la terminal i que ha de volar. Fent sonar les rodes en cada accelerada anem a tota pastilla cap a la terminal. El tràfic é dena i la terminal lluny però el pobre taxista posa tot de la seva part pq pugui arribar a les 9:01 min. Surto corrents i la meva amiga es queda pagant, arribo a l’andana i pregubnto a un noi de la mateixa empresa i em diu que acaba de sortir. MERDA...NO POT SER, EM NEGO... tots els sentits es posen a treballar, no hi ha pràcticament temps de reacció, pregunto cap on ha sortit, un senyor em diu cap allà i comencem a correr junts. Els 35kg de motxilla que porto desapareixen i corro com mai, passo al senyor i difernts busos que estan sortint fins arribar a la carretera. Res, ja ha marxat. Li dic al senyor si sap la direcció cap on egueix el bus ja que jo ser la empresa (flecha bus). Em diu una direcció i fem parar un altre taxi. L’agafo i li dic que em de fer una persecució a un flecha bus. Altre cop per les carrateres de Cordoba a tota pastilla. Arribem a un encrauament i el taxista no sap cap on tirar, jo trec el cap per la finestra i li pregunto al cotxe del costat. L’home s’implica moltissim i ens segueix a la persecusió. Estem sortint de la ciutat i res.. ja son les 9:14... El taxista em diu que a la circumval·lació i ja la teniem davant. EM diu que miri per totes bandes (imagineuse el nus de la trinitat amb tot de pots i cotxes passant) i de sobte passa un flecha bus per sota nostre. Ha de ser aquest, el taxista agafa la sortida que estaba a 2 m fent un gir espectacular i entrem a l’autopista. Trec el bitllet i després quan aconseguim posar-nos al costat del bus trec el cos per la finestra i li enclasto el bitllet a la finestra del conductor jajajaj l’home es queda flipant. En uns metres més para i puc pujar uffff esgotador però al final dins el bus i en direcció a Salta.
 
(Traducción google) Estaba en un pueblo a una hora de Córdoba de donde me salía el bus hacia Salta a las 9 de la noche. Tres horas antes decidimos ir a buscar un colectivo ya que hay tráfico y no quería llegar tarde porque ya tenía el billete comprado (bastante caro).
 
Pasa una hora y todavía no me cogido el colectivo, la carretera se empieza a colapsar de coches y mis nervios van en aumento. A las siete partimos hacia Córdoba ... Derechos van pasando los minutos y la gente más de mi alrededor me anima y dice que si que llegaré ... mirando por la ventana hay momentos en que la gente camina más rápido que nosotros. Se hacen las 8 y todavía no llegamos a la autopista ... la gente empieza a dudar de que llegue así que llamamos a la terminal a ver si me pueden cambiar el billete o esperar 5min a que llegue, nada me niegan todo. A las 08:17 entramos en la autopista y parece que vamos más rápido pero la terminal no se encuentra a la entrada de Córdoba sino en el centro y con mi amiga decidimos que la única manera de intentar llegar es bajarnos justo a la entrada y coger un taxi. A las 8:45 saltamos del colectivo y me pongo en medio de la caerratera a parar un taxi que pasaba. Le digo q en 10min debo estar en la terminal y que debe volar. Haciendo sonar las ruedas en cada acelerada vamos a toda pastilla hacia la terminal. El tráfico é ordena y la terminal lejos pero el pobre taxista pone todo de su parte pq pueda llegar a las 9:01 min. Salgo corriendo y mi amiga se queda pagando, llego al andén y pregubnto a un chico de la misma empresa y me dice que acaba de salir. MIERDA ... NO PUEDE SER, ME NEGO ... todos los sentidos se ponen a trabajar, no hay prácticamente tiempo de reacción, pregunto hacia dónde ha salido, un señor me dice para allá y empezamos a correr juntos. Los 35kg de mochila que llevo desaparecen y corro como nunca, paso al señor y diferntes buses que están saliendo hasta llegar a la carretera. Nada, ya se ha marchado. Le digo al señor si sabe la dirección hacia donde egueix el bus ya que yo ser la empresa (flecha bus). Me dice una dirección y hacemos parar otro taxi. El cojo y le digo que me de hacer una persecución a un flecha bus. Otra vez por las carrats de Cordoba a toda pastilla. Llegamos a un encrauament y el taxista no sabe hacia dónde tirar, yo saco la cabeza por la ventana y le pregunto al coche de al lado. El hombre se implica muchísimo y nos sigue en persecución. Estamos saliendo de la ciudad y nada .. ya son las 9:14 ... El taxista me dice que a la circunvalación y ya la teníamos delante. EM dice que mire por todos lados (imagineuse el nudo de la trinidad con todo de botes y coches pasando) y de repente ocurre un flecha bus por debajo nuestro. Debe ser el mismo, el taxista coge la salida que estaba a 2 m haciendo un giro espectacular y entramos en la autopista. Saco el billete y luego cuando conseguimos ponernos al lado del bus saco el cuerpo por la ventana y le enclasto el billete en la ventana del conductor jajajaj el hombre se queda flipando. En unos metros más para y puedo subir uffff agotador pero al final en el bus y en dirección a Salta.

sábado, 27 de abril de 2013

Bany amb balenes!!! Baño con ballenas!!!


Pujant per la Patagonia argentina vaig arribar a Puerto Madryn amb la intenció de veure algunes balenes. Allà, però, em van dir que m’apropés una miqueta més, fins a la Península Valdés on hi ha Puerto Piràmides i des d’on surten els tours per veure les balenes.
Ràpidament vaig pujar al primer bus i em vaig dirigir cap allà. Va ser on vaig conèixer a una noia argentina molt trempada, la Johana que anava a passar el dia allà i vam decidir continuar  plegats.

Un cop vaig tenir la tenda plantada vam preguntar al propietari del càmping quines opcions hi havia per veure les balenes. Ens va comentar que els tours eren molt cars però que l’altra opció era arribar fins a una platja tot i que només s’hi podia arribar en cotxe. També ens va dir que hi havia una parella d’argentins que sortien amb el seu cotxe cap allà.
Dit i fet, vam anar ràpidament a preguntar-los si els importava apropar-nos fins a la platja i 5min més tard ja ens hi estàvem dirigint amb l’Aldo i la Nora.
Vam arribar a una platja desèrtica i preciosa on la parella ens va convidar a dinar un “asado” mentre esperàvem que aparegués alguna balena.

Després d’una bona estona.... vam veure una forma de color blau fosc que sobresortia i expulsava aigua, a no més de 30 metres de la costa. Afectivament era una balena!!! L’adrenalina em pujava de l’emoció i només podia recordar les paraules del propietari del càmping quan m’explicava que eren inofensives.
Sense pensar en res més, ja estava en calçotets i nedant per apropar-m’hi al màxim. L’aigua congelada de la Patagonia estava congelada. A uns 20 metres em vaig aturar per localitzar l’animal. No veia res, va ser un moment d’expectació. I de sobte.... la balena va aparèixer  per respirar a no més de 3 metres d’on em trobava. Increïble... només podia observar... l’ombra que es veia sota l’aigua mesurava uns 15 metres i mentre intentava calcular la longitud de l’animal, va aparèixer una altra ombra d’uns 3 metres que passava per sota meu. En aquest moment vaig tornar a la realitat, la balena  podia confondre’m amb un depredador de la seva cria. Un cop de cua d’aquella bèstia....
Vaig recular ràpidament uns metres i  amb l’Aldo, que també s’havia animat a venir amb mi, vam anar nedant i seguint les balenes rodejant  de la costa.


 


 
Al dia següent, l’Aldo i la Nora em van convidar a anar a una altra platja on, encara que no fos l’època, a vegades apareixien orques. Un cop vam arribar allí i des d’un mirador, vam veure  aparèixer una família d’orques que estaven ensenyant a les seves cries a caçar  lleons marins mentre  les foques prenien el sol i jugaven a la costa. Tot i estar una mica lluny, vam poder observar perfectament com aquest animal, d’aparença simpàtica i amb un somriure a la cara, només deixava veure la seva aleta avançant, cada vegada a més velocitat, fins sortir de dins del mar per emportar-se per davant les foques o lleons marins que, sorpresos pel que passava, cridaven i corrien cap a totes direccions.
Després d’aquesta experiència, vam arribar a una altra platja on hi havia pingüins. Aquets petits animalons baixaven de forma graciosa dels seus nius, com animals molt sapastres i poc hàbils, quasi bé ensopegant a cada pas, fins arribar davant l’aigua on amb un salt força àgil s’hi submergien i començaven a nedar a una velocitat impressionant, com si fessin carreres entre ells, intentant demostrar-nos que la nostra opinió d’ells com animals poc àgils era falsa quan estaven dins l’aigua.


 














Finalment, vam tornar a la platja de les balenes on, dinant, vam poder veure des de lluny com els cossos d’unes quantes tones, saltaven sobresortint completament de l’aigua i també ensenyant-nos  la seva cua com si ens saludessin! 







(Traducido por Google) Subiendo por la Patagonia argentina llegué en Puerto Madryn con la intención de ver algunas ballenas. Allí, sin embargo, me dijeron que me acercara un poquito más, hasta la Península Valdés donde hay Puerto Pirámides y desde donde salen los tours para ver las ballenas.
Rápidamente subí al primer bus y me dirigí hacia allí. Fue donde conocí a una chica argentina muy templada, la Johana que iba a pasar el día allí y decidimos continuar juntos.
Una vez tuve la tienda plantada preguntamos al propietario del camping qué opciones había para ver las ballenas. Nos comentó que los tours eran muy caros pero que la otra opción era llegar hasta una playa aunque sólo se podía llegar en coche. También nos dijo que había una pareja de argentinos que salían con su coche hacia allí.
Dicho y hecho, fuimos rápidamente a preguntarles si les importaba acercarnos hasta la playa y 5min más tarde ya nos estábamos dirigiendo con el Aldo y Nora.
Llegamos a una playa desértica y preciosa donde la pareja nos invitó a comer un "asado" mientras esperábamos que apareciera alguna ballena.
Después de un buen rato .... vimos una forma de color azul oscuro que sobresalía y expulsaba agua, a no más de 30 metros de la costa. Afectivamente era una ballena! La adrenalina me subía de la emoción y sólo podía recordar las palabras del propietario del camping cuando me contaba que eran inofensivas.
Sin pensar en nada más, ya estaba en calzoncillos y nadando por acercarme al máximo. El agua congelada de la Patagonia estaba congelada. A unos 20 metros me detuve para localizar al animal. No veía nada, fue un momento de expectación. Y de repente .... la ballena apareció para respirar a no más de 3 metros de donde me encontraba. Increíble ... sólo podía observar ... la sombra que se veía bajo el agua medía unos 15 metros y mientras intentaba calcular la longitud del animal, apareció otra sombra de unos 3 metros que pasaba por debajo de mí. En ese momento volver a la realidad, la ballena podía confundirme con un depredador de su cría. Un coletazo de aquella bestia ....
Voy retroceder rápidamente unos metros y con el Aldo, que también se había animado a venir conmigo, fuimos nadando y siguiendo las ballenas rodeando la costa.
Al día siguiente, el Aldo y Nora me invitaron a ir a otra playa donde, aunque no fuera la época, a veces aparecían orcas. Una vez llegamos allí y desde un mirador, vimos aparecer una familia de orcas que estaban enseñando a sus crías a cazar leones marinos mientras las focas tomaban el sol y jugaban a la costa. A pesar de estar un poco lejos, pudimos observar perfectamente cómo este animal, de apariencia simpática y con una sonrisa en la cara, sólo dejaba ver su aleta avanzando, cada vez a mayor velocidad, hasta salir de dentro del mar para llevar por delante las focas o leones marinos que, sorprendidos por lo que pasaba, gritaban y corrían en todas direcciones.
Después de esta experiencia, llegamos a otra playa donde había pingüinos. Estos pequeños animales bajaban de forma graciosa de sus nidos, como animales muy chapuceros y poco hábiles, casi tropezando a cada paso, hasta llegar frente al agua donde con un salto bastante ágil se sumergían y empezaban a nadar a una velocidad impresionante , como si hicieran carreras entre ellos, intentando demostrarnos que nuestra opinión de ellos como animales poco ágiles era falsa cuando estaban dentro del agua.
Finalmente, volvimos a la playa de las ballenas donde, comiendo, pudimos ver desde lejos como los cuerpos de varias toneladas, saltaban sobresaliendo completamente del agua y también enseñándonos su cola como si nos saludaran!