Mapa del Món

domingo, 20 de julio de 2014

El tren a la India i Kalkata

Observàvem com passaven els trens un darrera l’altre i identificàvem els vagons iguals els que havíem d’agafar nosaltres (SLEEPER CLASS). Primera classe (seients amb pantalles de televisió individuals) Segona classe sleeper ( quartos de 4 llits amb aire condicionat) tercera classe, classe SLEEPER (vagó amb tants llits plegables com fos possible i algun que altre ventilador) i última classe (vindria a ser els típics vagons que els nazis utilitzaven amb els jueus per transportar-los de camp de concentració a camp de concentració).
Per fi arriba la nostre hora i entrem pensant que hauríem de fer fora a molta gent del nostre lloc, per sort, el nostre lloc era lliure. Compartíem espai de llit amb 5 persones més amb les que ens havíem de posar d’acord en quan estàvem assentats o quan estiràvem els llits.
24h de tren van fer que entrenéssim la nostre paciència al màxim. Només vam conèixer un parell de nois joves que entenien l’anglès.

Mirar, per la finestra, passar un monsó, llegir, escoltar música, dormir entre espant i espant pensant que el tren es descarrilava, improvisar algun joc de paraules, estirar cames...
Abans d’arribar vam estar parlant força amb un dels nois que ens va ajudar ha agafar un taxi, a donar-nos consells i no ens va deixar pagar res. Vam acordar que aniríem a casa seva a sopar amb la seva família abans de marxar de Kalkata però no vam aconseguir localitzar-nos.



Un cop instal·lats en un altre habitació de mala mort on la llum s’encenia i s’apagava intermitentment i localitzat el grup del Xavi (Profe Uni que estava realitzant el voluntariat a una escola) ens vam presentar tot el grup de voluntariats. El matí següent ja vam anar a l’escola i el cert és que per sorpresa nostre era una escola privada on realment no necessitaven gaire ajuda, comparat amb tota la gent que estava al voltant quasi morint-se. A més a més, des de l’escola ens donaven el menjar, ens venien a buscar, ens feien festes...






Per la tarda vam anar a visitar el temple de Kali que em va impactar bastant ja que era l’hora que repartien menjar i estava tota la pobresa acumulada.  També ens vam deixar perdre pels petits carrers d’un mercat plens de gent, animals, tendes de menjar,roba... vaques, porcs, gent mendigan, motos i cotxes pitant. Realment increïble. Finalment vam arribar a la casa de la mare teresa de Kalkuta (monges).
Vam donar una altre oportunitat al voluntariat però veient que anava en aquesta línia i no era el que buscàvem vam decidir agafar ja un tiquet de tren per marxar el dijous per la nit cap a Venarés (ciutat de peregrinatge on es troba el riu Ganges ).

Abans d’agafar el tren vam anar a visitar el Jain Temple, un temple d’una branca de l’induisme que era força maco tot i que només el vam poder veure per fora.










(Traducción Google) Observábamos como pasaban los trenes uno tras otro y identificábamos los vagones iguales los que teníamos que coger nosotros (sleep CLASS). Primera clase (asientos con pantallas de televisión individuales) Segunda clase sleeper (cuartos de 4 camas con aire acondicionado) tercera clase, clase Sleep (vagón con tantos camas plegables como fuera posible y algún que otro ventilador) y última clase (vendría a ser los típicos vagones que los nazis utilizaban con los judíos para transportarlos de campo de concentración en el campo de concentración). 
Por fin llega nuestra hora y entramos pensando que deberíamos echar a mucha gente de nuestro sitio, por suerte, nuestro lugar era libre. Compartíamos espacio de cama con 5 personas más con las que nos teníamos que poner de acuerdo en cuando estábamos sentados o cuando estirábamos las camas. 
24h de tren hicieron que entrenéssim nuestra paciencia al máximo. Sólo conocimos un par de chicos jóvenes que entendían el inglés. 
Mirar por la ventana, pasar un monzón, leer, escuchar música, dormir entre espanto y espanto pensando que el tren se descarrila, improvisar algún juego de palabras, estirar piernas ... 
Antes de llegar estuvimos hablando bastante con uno de los chicos que nos ayudó ha coger un taxi, a darnos consejos y no nos dejó pagar nada. Acordamos que iríamos a su casa a cenar con su familia antes de irse de Kalkata pero no conseguimos localizarnos. 
Una vez instalados • dos en otra habitación de mala muerte donde la luz se encendía y apagaba intermitentemente y localizado el grupo de Xavi (Profe Uni que estaba realizando el voluntariado en una escuela) nos presentamos todo el grupo de voluntariados. La mañana siguiente ya fuimos a la escuela y lo cierto es que para sorpresa nuestra era una escuela privada donde realmente no necesitaban mucha ayuda, comparado con toda la gente que estaba alrededor casi muriéndose. Además, desde la escuela nos daban la comida, nos venían a buscar, nos hacían fiestas ... 
Por la tarde fuimos a visitar el templo de Kali que me impactó bastante ya que era la hora que repartían comida y estaba toda la pobreza acumulada. También nos dejamos perder por las pequeñas calles de un mercado llenos de gente, animales, tiendas de comida, ropa ... vacas, cerdos, gente mendigan, motos y coches pitando. Realmente increíble. Finalmente llegamos a la casa de la madre teresa de Kalkuta (monjas). 
Dimos otra oportunidad al voluntariado pero viendo que iba en esta línea y no era lo que buscábamos decidimos coger ya un ticket de tren para marchar el jueves por la noche hacia Venarés (ciudad de peregrinaje donde se encuentra el río Ganges). 
Antes de coger el tren fuimos a visitar el Jain Temple, un templo de una rama de la induisme que era bastante bonito aunque sólo lo pudimos ver por fuera.

sábado, 12 de julio de 2014

PRIMERES PASSES PER LA INDIA /PRIMEROS PASOS POR LA INDIA

Després de tanta espera (m’han semblat molts mesos), torno a agafar la motxilla per començar una altra aventura. Aquesta vegada  cap a la India del nord amb la Pepi d’acompanyant.
A l’avió ja va passar la primera situació inversemblant: de sobte, un noi indi , caminant pel passadís va  i s’asseu als peus  de la senyora del meu costat (érem en un d’aquests seients del principi de l’avió que tenen més espai). La dona es queda al·lucinant però no és fins quan el noi  es posa les mans a la cara i es recolza totalment sobre  les cames de la senyora que aquesta  fa un bot i es posa dempeus al seu seient. Primer,  vaig pensar que era un home musulmà i que era la seva  hora de resar  però amb la reacció de la senyora i que el noi  tot seguit va desplomar-se al terra amb les mans a la cara, va fer que em passessin mil estupideses pel cap. Tot seguit, les hosteses, corrien amunt i avall i tots els passatgers estaven a l’expectativa. Finalment, després d’una estona de sacsejar-lo, quan va obrir els ulls ja em vaig adonar ràpidament que s’havia passat amb el beure. El van assentar de nou al seu seient i, allà, es va tornar a desplomar adormit.
Acabats d’arribar a la India, el moment més impactant va ser en obrir-se les portes de l’aeroport i ens va envair una calor sufocant, una humitat que s’enganxava per tot arreu... 32 graus i eren les 4 del matí!!!!. La poca brisa que passava era tan calenta com la del mig d’un desert. Els dos, com que ja anàvem mentalitzats, no ens vam dir res i vam seguir amb normalitat fins que més endavant ho vam comentar per fer-ho més suportable...
La primera odissea va ser per agafar el primer transport cap a l’estació de autocars de New Delhi:  ens van enviar a un bus gratuït fins a  una altra terminal, abans d’arrencar  ja ens van fer fora i vam  haver d’anar cap al metro...massa d’hora, estava tancat... com  no ens deixaven tornar a entrar a l’aeroport vam haver de canviar  diners a fora, a la primera persona que vam poder i, tot seguit,  ens van indicar un bus que anava cap on volíem però que ja estava arrencant. Així que, corrent i ja amb el bus en marxa, ens vam enganxar i amb el cos mig dins, mig fora, vam arribar a la capital.
Una de les coses que més em va sorprendre  és que quasi ningú parla anglès...Pensava que era la seva segona llengua... però, potser ,és per la falta d’escolarització...
En  el bus vam conèixer un home que sabia una mica  l’anglès i va decidir ajudar-nos. L’home, súper amable,  ens va donar mil informacions i ens va oferir  allotjament si anàvem  al seu poble...qui sap...

Vam arribar a Mathura i vam viure el caos insuportable i agoviant, no només de la calor sinó dels mil clàxons de cotxe, les evasives constants dels taxistes i gent que et volia vendre qualsevol cosa. Finalment,  vam agafar un dels OTTOS(“tuc-tuc” o mototaxi) i li vam dir que ens portés a algun allotjament econòmic.
Ja instal·lats ens vam moure fins el poble del costat Vindravan (Terra de Khrisna, avatar de Vishnu) on vam visitar el temple de Govindadeva (Hare Khrishna). També vam passejar fins perdre’ns per carrers del poble on uns nens ens inviten a jugar a  criquet i, després d’una estona, ens van afegir a  una festa local.







Voltant ens adonem de la realitat local,  la duresa de vida que moltes d’aquestes persones tenen,  els olors tan forts i contínuament canviants, combinats  amb un paisatge on cada dos per tres, homes , dones i nens prims, deshidratats i desnodrits,  estirats a qualsevol part del carrer, demanen caritat davant la mirada impassible de la gent  que passa.
 Ja de nit, vam tornar a la nostra habitació a dutxar-nos, a “cubazos” ,que només ens van refrescar momentàniament.
A les deu del mati, vam marxar cap a Agra fort en bus ,a  uns 35 minuts que es van transformar en quasi 2 hores ja que vam patir dos accidents. El primer frontal, on només una dona que anava assentada al terra del bus va sortir “ volant” (no es va fer gaire mal) i, després el bus va  tirar una moto al terra... El cert és que no ens va sorprendre gens donat el tràfic caòtic que hi ha.
Arribats, vam anar a comprar aigua (PANI) que ens volien vendre més cara ja que es van adonar que desconeixem el preu. Davant la situació, un altre client s’indignà i va decidir comprar-les ell i regalar-nos-les. Una situació que ens va deixar sorpresos per la generositat de l’home que va seguir discutint amb els venedors.
Vam fer la primera visita turística a Agra Fort. Va ser interessant veure l’arquitectura, els jardins espaiosos i la vista al Taj Mahal. Tot i que el més interessant sempre està pels carrers i no en aquets llocs turístics.


Un cop vam sortir d’allà vam arribar fins l’estació de tren per viatjar fins a Kalkata i, tot i que  faltaven 4 hores per la sortida, vam decidir quedar-nos resguardats de la bogeria dels venedors de fora i observar i  interactuar amb la gent local.






(TRADUCCIÓN GOOGLE)
Después de tanta espera (me han parecido muchos meses), vuelvo a coger la mochila para empezar otra aventura. Esta vez hacia la India del norte con Pepi de acompañante. 
En el avión ya pasó la primera situación inverosímil: de repente, un chico indio, caminando por el pasillo va y se sienta a los pies de la señora de mi lado (estábamos en uno de estos asientos del principio del avión que tienen más espacio). La mujer se queda alucinante pero no es hasta cuando el chico se pone las manos en la cara y se apoya totalmente sobre las piernas de la señora que ésta hace un salto y se pone de pie en su asiento. Primero, pensé que era un hombre musulmán y que era su hora de rezar pero con la reacción de la señora y que el chico a continuación desplomó en el suelo con las manos en la cara, hizo que me pasaran mil estupideces por la cabeza. A continuación, las azafatas, corrían arriba y abajo y todos los pasajeros estaban a la expectativa. Finalmente, después de un rato de agitarlo, cuando abrió los ojos ya me di cuenta rápidamente que había pasado con la bebida. El asentaron de nuevo a su asiento y, allí, se volvió a desplomarse dormido. 
Acabados de llegar a la India, el momento más impactante fue al abrirse las puertas del aeropuerto y nos invadió un calor sofocante, una humedad que se pegaba en todas partes ... 32 grados y eran las 4 de la mañana!!. La poca brisa que pasaba era tan caliente como la del medio de un desierto. Los dos, como ya íbamos mentalizados, no nos dijimos nada y seguimos con normalidad hasta que más adelante lo comentamos para hacerlo más llevadero ... 
La primera odisea fue para coger el primer transporte hacia la estación de autobuses de New Delhi: nos enviaron a un bus gratuito hasta otra terminal, antes de arrancar ya nos echaron y tuvimos que ir hacia el metro ... demasiado temprano, estaba cerrado ... como no nos dejaban volver a entrar en el aeropuerto tuvimos que cambiar dinero fuera, a la primera persona que pudimos y, a continuación, nos indicaron un bus que iba hacia donde queríamos pero que ya estaba arrancando. Así que, corriendo y ya con el bus en marcha, nos enganchamos y con el cuerpo medio dentro, medio fuera, llegamos a la capital. 
Una de las cosas que más me sorprendió es que casi nadie habla inglés ... Pensaba que era su segunda lengua ... pero, quizás, es por la falta de escolarización ... 
En el bus conocimos a un hombre que sabía un poco el inglés y decidió ayudarnos. El hombre, súper amable, nos dio mil informaciones y nos ofreció alojamiento si íbamos a su pueblo ... quien sabe ... 
Llegamos a Mathura y vivimos el caos insoportable y agoviant, no sólo del calor sino los mil bocinas de coche, las evasivas constantes de los taxistas y gente que quería vender cualquier cosa. Finalmente, tomamos uno de los Otto ("tuc-tuc" o mototaxi) y le dijimos que nos llevara a algún alojamiento económico. 
Ya instalados nos movimos hasta el pueblo de al lado Vindravan (Tierra de Khrisna, avatar de Vishnu) donde visitamos el templo de Govindadeva (Hare Khrishna). También paseamos hasta perdernos por las calles del pueblo donde unos niños nos invitan a jugar a críquet y, después de un rato, nos añadieron a una fiesta local. 
Alrededor nos damos cuenta de la realidad local, la dureza de vida que muchas de estas personas tienen, los olores tan fuertes y continuamente cambiantes, combinados con un paisaje donde cada dos por tres, hombres, mujeres y niños delgados, deshidratados y desnutridos, estirados a cualquier parte de la calle, piden caridad ante la mirada impasible de la gente que pasa. 
  Ya de noche, volvimos a nuestra habitación a ducharnos, a "cubazos", que sólo nos refrescaron momentáneamente. 
A las diez de la mañana, nos fuimos a Agra fuerte en bus, a unos 35 minutos que se transformaron en casi 2 horas ya que tuvimos dos accidentes. El primer frontal, donde sólo una mujer que iba sentada en el suelo del bus salió "volando" (no se hizo mucho daño) y, luego el bus echó una moto al suelo ... Lo cierto es que no nos sorprendió nada dado el tráfico caótico que hay. 
Llegados, fuimos a comprar agua (PANI) que nos querían vender más cara ya que se dieron cuenta de que desconocemos el precio. Ante la situación, otro cliente se indignó y decidió comprarlas él y regalarnos foto. Una situación que nos dejó sorprendidos por la generosidad del hombre que siguió discutiendo con los vendedores. 
Hicimos la primera visita turística a Agra Fort. Fue interesante ver la arquitectura, los jardines y la vista al Taj Mahal. Aunque lo más interesante siempre está por las calles y no en estos lugares turísticos. 
Una vez salimos de allí llegamos hasta la estación de tren para viajar hasta Kalkata y, aunque faltaban 4 horas para la salida, decidimos quedarnos resguardados de la locura de los vendedores de fuera y observar e interactuar con la gente local

jueves, 15 de agosto de 2013

Tikal


11-08-13
Vaig passar 5h en bus fins arribar a Santa Elena, a prop de la Isla de Flores. Allà vaig preguntar si es podia acampar al Tikal i em van dir que sí però que l’últim bus cap allà sortia en 30 min… Vaig haver de decidir ràpidament si preferia quedar-me a dormir a Flores o acampar al Tikal i la segona opció em motivava més. Tot i això no volia perdre l’oportunitat de veure la Isla de Flores des d’un mirador i vaig córrer tant com vaig poder per anar i tornar abans que sortís el següent bus.
Un cop vaig arribar al Tikal vaig anar a parlar amb l’encarregat del càmping, Manzanero, un home molt trempat que em va ajudar amb tot. De sobte va començar una turmenta increïble però com ja havia muntat la tenda vaig decidir anar a conèixer la plaça central de les ruïnes. Vaig passar per l’entrada i vaig estar parlant amb els guàrdies de seguretat, fent bromes de la situació. 25 minuts vaig caminar per arribar a la plaça, els camins van passar a ser rius de fang i vaig haver de caminar descalç, quasi a quatre grapes per no caure i protegint la càmera com podia. Un cop allà va ser al·lucinant, tot sol, sota la cortina d’aigua, amb llamps que il·luminaven les `piràmides i trons que em feien sentir molt petit. Vaig fer unes fotos i alguns vídeos i quan la càmera ja perillava vaig decidir tornar. A l’entrada del camping vaig estar parlant una estona més amb el “padre de rambo”, “el ruso” i altres vigilants. Com no hi havia ningú, vaig conèixer el “pájaro” guia d’allà que em va convidar a veure la  sortida del sol a les 3 del matí.
Així doncs, a les 4 ja estava caminant amb un grup de gringos per les ruïnes i pujant a veure la sortida del sol des de la piràmide 4. La veritat és que no va ser gaire espectacular perquè hi havia massa boira però a aquella hora no hi havia turistes, les explicacions eren interessants i vam poder veure molts animals que encara estaven voltant, sobretot tucans, micos,  lloros...
Després d’una bona visita vaig plegar tot i vaig fer camí cap a Belize, l’últim país  centreamericà que em falta visitar.
 
(Traducción Google) 11-08-13Pasé 5h en bus hasta llegar a Santa Elena, cerca de la Isla de Flores. Allí pregunté si se podía acampar en Tikal y me dijeron que sí pero que el último bus hacia allí salía en 30 min ... Tuve que decidir rápidamente si prefería quedarme a dormir en Flores o acampar en Tikal y la segunda opción me motivaba más. Sin embargo no quería perder la oportunidad de ver la Isla de Flores desde un mirador y corrí tanto como pude para ir y volver antes de que saliera el siguiente bus.Una vez llegué al Tikal fui a hablar con el encargado del camping, Manzanero, un hombre muy simpático que me ayudó con todo. De repente comenzó una tormenta increíble pero como ya había montado la tienda decidí ir a conocer la plaza central de las ruinas. Pasé por la entrada y estuve hablando con los guardias de seguridad, haciendo bromas de la situación. 25 minutos caminé para llegar a la plaza, los caminos pasaron a ser ríos de barro y tuve que caminar descalzo, casi a gatas para no caer y protegiendo la cámara como podía. Una vez allí fue alucinante, solo, bajo la cortina de agua, con rayos que iluminaban las `pirámides y truenos que me hacían sentir muy pequeño. Hice unas fotos y algunos videos y cuando la cámara ya peligraba decidí volver. A la entrada del camping estuve hablando un rato más con el "padre de rambo", "el ruso" y otros vigilantes. Como no había nadie, conocí el "pájaro" guía de allí que me invitó a ver la salida del sol a las 3 de la mañana.Así pues, a las 4 ya estaba caminando con un grupo de gringos por las ruinas y subiendo a ver la salida del sol desde la pirámide 4. La verdad es que no fue muy espectacular porque había demasiada niebla pero a esa hora no había turistas, las explicaciones eran interesantes y pudimos ver muchos animales que todavía estaban alrededor, sobre todo tucanes, monos, loros ...Después de una buena visita dejé todo y me hizo camino hacia Belice, el último país centroamericano que me falta visitar.

Semuc y Rio Dulce (saltos sociales)

09- 08 – 2013
Acabant l’estada a Guatemala torno a experimentar l’amabilitat, bondat, escalfor de la gent, puc tornar a compartir amb gent local de totes les classes socials fins al punt d’afectar-me bastant tot el que de la vida em porta cada una de les aventures  que visc i que em permeten experimentar de viva pell situacions úniques i molt diferents que donen molt que pensar:
Després de 6h de bus vaig arribar a Lanquin, el poble d’accés a Semuc Chempey. Eren les 5 de la tarda i els busos públics cap al càmping que volia arribar i que estava al costat del parc ja no funcionaven.  Amb això només em quedava o pagar un taxi privat (0%), pagar un hostel (molt econòmics, però només per “turistes” 20%), parlar amb la gent local i buscar alternatives!:D 80%.
Vaig començar a preguntar com podia arribar al càmping de Vinicio per tot el parc central i quan les opcions ja s’acabaven i només em quedava caminar 2h  (es feia fosc en 50min) un home em va senyalar un cotxe i em va dir que era de qui es deia Vinicio. Vaig anar cap allà i vaig preguntar a més gent si l’havien vist, fins que em van dir que tenia una tenda allà mateix. Vaig entrar i em vaig presentar, vaig preguntar per el Vinicio i em van dir que estava al càmping. E pare d’ell, l’Eric, súper amable em va dir que em podia quedar a acampar a la sortida de la tenda que tenien. Allà vaig conèixer a les germanes, germans i nebots del Vinicio. Vam estar xerrant una bona estona fins que es va fer fosc. Ràpidament em vaig adonar que era una família molt pobre, a la tenda només venien cervesa i quasi a preu de cost i el pare, que era l’únic que treballava s’encarregava de cobrar la gent que aparcava a la zona de la municipalitat. La llum va marxar a tot el poble i sota unes espelmes vam compartir el sopar: ells van oferir-me una mica de cafè i tortilles i jo portava una mica de pa i frijoles. Quan ja era l’hora que tanquessin la tenda l’Eric em va oferir anar a la seva casa a dormir i jo encantat vaig acceptar. En mig de la foscor i seguint  un caminet vam arribar a la casa, una de les més humils en les que he estat: eren quatre habitacions obertes i vivien 8 persones estirades amb matalassos al terra. A fora hi havia un petit galliner una pileta i un lavabo - dutxa sec. Al costat era on tiraven l’ escombraria i de tant en tant la cremaven. A mi em van donar un matalàs i vaig dormir amb dos dels germans. A l’altra habitació una nena de 10 i la seva  germana, a l’altra una germana de  la mare i un bebè i a l’última el pare.  La nit no va ser molt tranquil·la ja que el petit va plorar molt i l’aigua feia molt soroll sobre el sostre metàl·lic. Pel matí vaig sortir d’hora amb l’Alma i vaig agafar el “colectivo” per anar fins el parc. Drets, darrera d’un cotxe habilitat, anàvem unes 30 persones amunterades, gallines, sacs de grà... durant 50 minuts (9km) per un camí de pedres, roques i fang... en el pitjor estat mai vist. Abans d’entrar al parc vaig anar a la finca de Vinicio, un noi jove que es va ajuntar amb una dona indígena de la zona i amb qui tenia dos fills. Estava construint alguna “choza” per allotjar a turistes i un càmping a un preu ultra tirat. Parlo amb ell i em diu que millor que no passi la nit allà ja que no tindré opció de marxar fins més tard del que volia per horaris de busos. Vaig deixar les meves coses allà i vaig entrar al parc. NO tinc paraules per descriure el que la naturalesa ha creat,s Semuc Chempey, per mi una de les meravelles del món que desprèn una energia especial i que vaig tenir la sort d’experimentar-la totalment sol ja que vaig entrar el primer.
Després d’haver-me banyat i donat tota la volta vaig tornar a on vivia Vinicio i vaig cuinar-lis uns espaguetis abans de fer ruta de nou cap a Lanquin. Allà, a mitja tarda l’Eric ja em va dir que no hi havia cap problema en quedar-me de nou a la casa. Vaig passar la tarda amb la família a la petita tenda. Un dels germans, 18 anys, vaig veure que s’amagava les cerveses que es prenia i em va explicar que no el deixaven beure: feia quatre dies en una de les borratxeres va apuntar amb una pistola (que li havien donat uns tipus) a un noi que el molestava i la  policia li havia requisat i si el veien bevent el tancaven a la presó.
Després de 6... òbviament el van pillar i el van portar cap a la casa. Per la nit, un cop a casa ell ja no hi era... vam dormir i a les 6 del matí van començar els problemes ja que algú li havia dit a l’Eric que el seu fill havia robat uns mòbils durant la nit. Una gran baralla familiar mentre jo em feia el dormit, la mare volia endur-se’l a la policia, el pare desesperat i el noi deia que havien estat bevent però que havien estat uns altres. Finalment, després que els pares van  anar a buscar i parlar amb els que van resultar ser els verdaders culpables es van calmar les coses.
Jo em vaig acomiadar de tots i vaig fer camí cap a Cahbo on vaig fer nit per continuar fins a Rio Dulce a les 3 del mati...6h més per camins horribles fins trobar-me amb en Frank, l’home que a Ciudad de Guatemala em va convidar a la seva casa.
Encara no m’havia empassat tota l’experiència anterior que en Frank em va invitar a una cervesa de benvinguda i vam pujar a una llanxa... del port al mercat de peix fresc a comprar marisc i d’allà fins a una illa on tenia un ranxo espectacular però que encara no estava acabat de construir. Al costat vivia una família que s’encarregaven de cuidar el ranxo. La dona de la família ens va cuinar un ceviche de camaron increïble mentre que amb uns amics i dos treballadors fèiem cerveses i copes.
A les 4 del matí ens vam aixecar i vam preparar esmorzar, vam agafar les neveres amb begudes i vam fer camí cap a LIvingston (un poble afroamericà bastant aïllat de tot).  El camí per arribar-hi passava per un “cañon” espectacular i encara més amb la sortida del sol. Al poble vam fer una volta ràpida i posar benzina per sortir a pescar. 7h de pesca pel mar carib que ens va donar per pescar 3 barracudes petites i una força gran, veure dues famílies de dofins, banyar-nos amb ells, fer l’aperitiu, aprendre a pescar i a conduir la llanxa... 
Per la tarda vaig cuinar unes truites espanyoles i la dona ens va preparar un altre ceviche amb una de les barracudes que havíem pescat. Mentre es fa fosc seguim xerrant i prenent copes. El matí següent preparem un abundant i boníssim esmorzar i m’acompanyen al port on vaig agafar el bus cap a Flores.
(Traducción Google) 09 - 08-2013
 
 
 

 
Terminando la estancia en Guatemala vuelvo a experimentar la amabilidad, bondad, calor de la gente, puedo volver a compartir con gente local de todas las clases sociales hasta el punto de afectarme bastante todo lo que la vida me lleva cada



una de las aventuras que vivo y que me permiten experimentar de viva piel situaciones únicas y muy diferentes que dan mucho que pensar:Tras 6 horas de bus llegué a Lanquin, el pueblo de acceso a Semuc Chempey. Eran las 5 de la tarde y los buses públicos hacia el camping que quería llegar y que estaba al lado del parque ya no funcionaban. Con esto sólo me quedaba o pagar un taxi privado (0%), pagar un hostel (muy económicos, pero sólo para "turistas" 20%), hablar con la gente local y buscar alternativas!: D 80%.Empecé a preguntar cómo podía llegar al camping de Vinicio por todo el parque central y cuando las opciones ya se acababan y sólo me quedaba caminar 2h (oscurecía en 50min) un hombre me señaló un coche y me dijo que era de quien se decía Vinicio. Fui hacia allí y pregunté a más gente si lo habían visto, hasta que me dijeron que tenía una tienda allí mismo. Entré y me presenté, pregunté por el Vinicio y me dijeron que estaba en el camping. E padre de él, Eric, súper amable me dijo que me podía quedar a acampar a la salida de la tienda que tenían. Allí conocí a las hermanas, hermanos y sobrinos del Vinicio. Estuvimos charlando un buen rato hasta que se hizo oscuro. Rápidamente me di cuenta que era una familia muy pobre, a la tienda sólo venían cerveza y casi a precio de coste y el padre, que era el único que trabajaba encargaba de cobrar la gente que aparcaba en la zona de la municipalidad. La luz se fue en todo el pueblo y bajo unas velas compartimos la cena: ellos me ofrecieron un poco de café y tortillas y yo llevaba un poco de pan y frijoles. Cuando ya era la hora de que cerraran la tienda Eric me ofreció ir a su casa a dormir y yo encantado acepté. En medio de la oscuridad y siguiendo un sendero llegamos a la casa, una de las más humildes en las que he estado: eran cuatro habitaciones abiertas y vivían 8 personas estiradas con colchones en el suelo. Fuera había un pequeño gallinero una pileta y un aseo - ducha seco. Junto era donde echaban la basura y de vez en cuando la quemaban. A mí me dieron un colchón y dormí con dos de los hermanos. En la otra habitación una niña de 10 y su hermana, a la otra una hermana de la madre y un bebé ya la última el padre. La noche no fue muy tranquila ya que el pequeño lloró mucho y el agua hacía mucho ruido sobre el techo metálico. Por la mañana salí temprano con el Alma y cogí el "colectivo" para ir hasta el parque. Derechos, detrás de un coche habilitado, íbamos unas 30 personas amunterades, gallinas, sacos de grano ... durante 50 minutos (9km) por un camino de piedras, rocas y barro ... en el peor estado nunca visto. Antes de entrar en el parque fui a la finca de Vinicio, un chico joven que se juntó con una mujer indígena de la zona y con quien tenía dos hijos. Estaba construyendo alguna "Choza" para alojar a turistas y un camping a un precio ultra tirado. Hablo con él y me dice que mejor que no pase la noche allí ya que no tendré opción de marchar hasta más tarde de lo que quería para horarios de buses. Dejé mis cosas allí y entré en el parque. NO tengo palabras para describir lo que la naturaleza ha creado, es Semuc Chempey, para mí una de las maravillas del mundo que desprende una energía especial y que tuve la suerte de experimentar totalmente solo ya que entré el primero.Después de haberme bañado y dado la vuelta volví a donde vivía Vinicio y cociné-lis unos espaguetis antes de hacer ruta de nuevo hacia Lanquin. Allí, a media tarde Eric ya me dijo que no había ningún problema en quedarme de nuevo en la casa. Pasé la tarde con la familia en la pequeña tienda. Uno de los hermanos, 18 años, vi que escondía las cervezas que se tomaba y me explicó que no le dejaban beber: hacía cuatro días en una de las borracheras apuntó con una pistola (que le habían dado unos tipos) a un chico que le molestaba y la policía le había requisado y si lo veían bebiendo el cerraban en prisión.Después de 6 ... obviamente lo pillar y lo llevaron a la casa. Por la noche, una vez en casa él ya no estaba ... dormimos ya las 6 de la mañana comenzaron los problemas ya que alguien le había dicho a Eric que su hijo había robado unos móviles durante la noche. Una gran pelea familiar mientras yo me hacía el dormido, la madre quería llevárselo a la policía, el padre desesperado y el chico decía que habían estado bebiendo pero que habían sido otros. Finalmente, después de que los padres fueron a buscar y hablar con los que resultaron ser los verdaderos culpables se calmaron las cosas.Yo me despedí de todos y hice camino hacia Cahbo donde hice noche para continuar hasta Río Dulce a las 3 de la mañana ... 6h más por caminos horribles hasta encontrarme con Frank, el hombre que en Ciudad de Guatemala me invitó a su casa.

Aún no me había tragado toda la experiencia anterior que Frank me invitó a una cerveza de bienvenida y subimos a una lancha ... del puerto en el mercado de pescado fresco a comprar marisco y de allí hasta una isla donde tenía un rancho espectacular pero que todavía no estaba terminado de construir. Junto vivía una familia que se encargaban de cuidar el rancho.
La mujer de la familia nos cocinó un ceviche de camaron increíble mientras que con unos amigos y dos trabajadores hacíamos cervezas y copas.A las 4 de la mañana nos levantamos y preparamos desayuno, tomamos las neveras con bebidas y hicimos camino hacia Livingston (un pueblo afroamericano bastante aislado de todo). El camino para llegar pasaba por un "cañon" espectacular y aún más con la salida del sol. En el pueblo hicimos una vuelta rápida y poner gasolina para salir a pescar. 7h de pesca por el mar caribe que nos dio para pescar 3 barracudas pequeñas y una fuerza grande, ver dos familias de delfines, bañarse con ellos, hacer el aperitivo, aprender a pescar ya conducir la lancha ...Por la tarde cociné unas tortillas españolas y la mujer nos preparó otro ceviche con una de las barracudas que habíamos pescado. Mientras se oscurece seguimos charlando y tomando copas. La mañana siguiente preparamos un abundante y buenísimo desayuno y me acompañan al puerto donde cogí el bus hacia Flores.

Guate City!

04-08-2013
Vaig arribar a “Ciudad de Guatemala” i amb l’ajuda d’un home que viatjava al mateix bus vaig aconseguir trobar a la  Mayra (una de les noies de couch que vaig conèixer a Antigua la primera vegada). Em vaig quedar a casa seva tres nits on vaig conèixer a la seva família. Altra vegada em vaig sentir com a casa. Un dels dies vaig acompanyar a la “Mama Mayra” a la seva feina, a una reunió sobre un viver de plantes. Allà vaig conèixer un home que em va oferir anar amb ell a Rio Dulce abans  que marxés.
Un altre dia vaig estar passejant pel centre de la ciutat i vaig quedar amb l’altre couch, la Carolina amb qui havíem de fer una ruta amb la seva cosina però després de varis intents va fracassar la proposta. Mentre fèiem unes birres en un bar un altre senyor em va oferir un contacte per anar com a arqueòleg al Mirador (ruïnes maies que estan en excavació) va ser una proposta egrascadora però la falta de temps  va fer que ho refusés.
Una de les nits vaig anar a veure a la Mayra que  cantava en un restaurant.Realment crec que triomfarà,canta molt bé i eal cap d’ uns dies marxava a cantar a Los Angeles.
 
 
A l’ altre dia vaig arribar-me fins l’Antigua per saludar l’argentí Ivan i poder comprar unes coses a una senyora indígena. Per la  nit em vaig quedar a casa la Carolina amb un altre couch alemany. Vam sortir de festa i em vaig despertar tard, massa tard per agafar un bus en direcció a Semuch Chempey, així que vaig decidir fer una altra nit a la capital. Com que tant la Mayra com la Carolina estaven fora vaig contactar amb la Tina, una altra couch amiga de la Mayra. Amb ella vaig anar a menjar un caldo tradicional i després a casa d’una amiga seva, la Karina Allà vam fer uns roms i més tard vam sortir fins a un bar musical amb unes amigues seves. Va ser força divertit i pel matí aquest cop sí em vaig despertar a temps per agafar el bus.
 
(Traducción Google)  04-08-2013

Llegué a "Ciudad de Guatemala" y con la ayuda de un hombre que viajaba en el mismo bus logré encontrar en la Mayra (una de las chicas de couch que conocí en Antigua la primera vez). Me quedé en su casa tres noches donde conocí a su familia. Otra vez me sentí como en casa. Uno de los días acompañé a la "Mama Mayra" a su trabajo, a una reunión sobre un vivero de plantas. Allí conocí a un hombre que me ofreció ir con él a Río Dulce antes de que se fuera.
Otro día estuve paseando por el centro de la ciudad y quedé con el otro couch, Carolina con quien teníamos que hacer una ruta con su prima pero después de varios intentos fracasó la propuesta. Mientras hacíamos unas birras en un bar otro señor me ofreció un contacto para ir como arqueólogo en el Mirador (ruinas mayas que están en excavación) fue una propuesta egrascadora pero la falta de tiempo hizo que lo rechazara.
Una de las noches fui a ver a la Mayra que cantaba en un restaurant.Realment creo que triunfará, canta muy bien y eal cabo de unos días se iba a cantar en Los Ángeles.
Al otro día llegué hasta el Antigua para saludar el argentino Ivan y poder comprar unas cosas a una señora indígena. Por la noche me quedé en casa Carolina con otro couch alemán. Salimos de fiesta y me desperté tarde, demasiado tarde para coger un bus en dirección a Semuch Chempey, así que decidí hacer otra noche en la capital. Como tanto la Mayra como la Carolina estaban fuera contacté con Tina, otra couch amiga de Mayra. Con ella fui a comer un caldo tradicional y luego en casa de una amiga, la Karina. Allí hicimos unos rones y más tarde salimos hasta un bar musical con unas amigas suyas. Fue muy divertido y por la mañana esta vez sí me desperté a tiempo para coger el bus.

lunes, 12 de agosto de 2013

San José de las Flores (Part 2)

30 - 07 - 2013
 
Durant la setmana vam seguir treballant en els diferents projectes que ens havíem proposat. El cert és que amb la majoria de gent local i tots els voluntaris fem força pinya però tenim molta queixa de la gent que treballa a l’escola. Hi ha moltes coses que no ens agraden i molta incompetència per part del professorat (tot i que en part és normal ja que no han tingut  formació adequada). Per tot això  (conversacions, poca implicació i a vegades sensació de posar dificultats)decidim reunir-nops tots el voluntaris per pensar com podem canviar-ho. El problema que ens vam trobar va ser que nosaltres anàvem amb nom de la Cooperació i aquesta ens va dir que no féssim res.
Un dels dies vam anar  a Arcatao un dels pobles veïns però l’ambient estava realment mort i després de fer una volta vam tornar seguits d’un cotxe de militars que no paraven de riure perquè la Georgina va caure en un bassal de fang just davant de la seva base.
El cap de setmana vam intentar fer una excursió i va manar a Alegria. Allà vaig saludar a Don Carlos (que ja el coneixia de la meva última visita) i després de parlar una estona em va regalar una hamaca. Tot seguit vam entrar a la Laguna i vam seguir el camí fins la Playa del Cuco. La platja tampoc era impressionant però vam menjar força bé i vam prendre el sol. Els problemes van arribar aleshores ja que ens havíem de dividir en dos grups. Uns anàvem cap a San Salvador en bus i els altres tornaven a Las Flores. Vam arribar tard per agafar el bus així que vam començar a donar voltes en busca d’un altre que mai va aparèixer. Finalment vam decidir tornar tots però el conductor es va perdre i vam tarda fins a 5h. La majoria anàvem en el pick up i durant una bona estona  va ploure, per sort vam poder fer una espècie de cabanya amb un plàstic negre. En un moment   donat també vam estar a punt de patir un  accident ja que era de nit i un arbre havia caigut a la carretera.
Finalment vam arribar tots sencers i molt cansats així que diumenge va ser un dia de relax total!
Els dies van  seguir passant a l’escola i a les Flores. El dilluns va ser l’aniversari del Reyes “pare Mireia” i vam fer una barbacoa a la seva casa.  El divendres  va complir anys el Tino “pare Moni” que ens van cuinar unes pizzes boníssimes. Referent a la feina del voluntariat ens vam decebre una mica tots, sobretot amb el professorat i part de l’administració, per falta d’interès i dedicació.
Un dels dies em vaig disfressar per gravar un vídeo i vaig haver de sortir un moment pel poble mig amagat. Alguns em van veure i la cara que van posar va ser per gravar-la.
L’escola va fer tres dies de festa per motius “varis” però un dels dies em van demanar que organitzés una gimcana (día del alumno). Els nens s’ho van passar genial i, tot i que van haver-hi algunes complicacions, va anar força bé.
El cap de setmana vam anar amb el Reyes a San Salvador. Primer al llac Ilopango i després de nou al mirador de la Puerta del Diablo. La nit la vam passar a casa d’un germà seu i entre tots vam inventar la nostra cançó del Salvador. Al dia següent i sent 7 dins d’ un cotxe petit, vam arribar-nos a visitar les ruïnes Mayas de Joya del Cerén. Els últims dies a Flores van ser dies de comiats amb la gent del poble fins que dimarts  vaig marxar cap a Guatemala.
 
(traducción Google) 30 - 07 - 2013
 
Durante la semana seguimos trabajando en los diferentes proyectos que nos habíamos propuesto. Lo cierto es que con la mayoría de gente local y todos los voluntarios hacemos fuerza piña pero tenemos mucha queja de la gente que trabaja en la escuela. Hay muchas cosas que no nos gustan y mucha incompetencia por parte del profesorado (aunque en parte es normal ya que no han tenido formación adecuada). Por todo ello (conversaciones, poca implicación ya veces sensación de poner dificultades) decidimos reunirse nops todos los voluntarios para pensar cómo podemos cambiarlo. El problema que nos encontramos fue que nosotros íbamos con nombre de la Cooperación y ésta nos dijo que no hiciéramos nada.Uno de los días fuimos a Arcatao uno de los pueblos vecinos pero el ambiente estaba realmente muerto y después de dar una vuelta volvimos seguidos de un coche de militares que no paraban de reír porque Georgina cayó en un charco de barro frente de su base.El fin de semana intentamos hacer una excursión y mandó a Alegría. Allí saludé a Don Carlos (que ya lo conocía de mi última visita) y después de hablar un rato me regaló una hamaca. A continuación entramos en la Laguna y seguimos el camino hasta la Playa del Cuco. La playa tampoco era impresionante pero comimos bastante bien y tomar el sol. Los problemas llegaron entonces ya que nos teníamos que dividir en dos grupos. Unos íbamos hacia San Salvador en bus y los otros volvían a Las Flores. Llegamos tarde para coger el bus así que empezamos a dar vueltas en busca de otro que nunca apareció. Finalmente decidimos volver todos pero el conductor se perdió y tuvimos tarde hasta 5h. La mayoría íbamos en el pick up y durante un buen rato llovió, por suerte pudimos hacer una especie de cabaña con un plástico negro. En un momento dado también estuvimos a punto de sufrir un accidente ya que era de noche y un árbol había caído en la carretera.Finalmente llegamos todos enteros y muy cansados ​​así que el domingo fue un día de relax total!Los días siguieron pasando en la escuela y las Flores. El lunes fue el cumpleaños de Reyes "padre Mireia" y hicimos una barbacoa en su casa. El viernes cumplió años el Tino "padre Moni" que nos cocinaron unas pizzas buenísimas. Referente al trabajo del voluntariado nos decepcionó un poco todos, sobre todo con el profesorado y parte de la administración, por falta de interés y dedicación.Uno de los días me disfracé para grabar un vídeo y tuve que salir un momento por el pueblo medio escondido. Algunos me vieron y la cara que pusieron fue para grabarla.La escuela hizo tres días de fiesta por motivos "varios" pero uno de los días me pidieron que organizara una gincana (día del alumno). Los niños se lo pasaron genial y, aunque hubo algunas complicaciones, fue bastante bien.El fin de semana fuimos con el Reyes en San Salvador. Primero el lago Ilopango y luego de nuevo en el mirador de la Puerta del Diablo. La noche la pasamos en casa de un hermano suyo y entre todos inventamos nuestra canción del Salvador. Al día siguiente y siendo 7 dentro de un coche pequeño, llegamos a visitar las ruinas Mayas de Joya del Cerén. Los últimos días en Flores fueron días de despedidas con la gente del pueblo hasta que el martes me fui hacia Guatemala.

Inici del voluntariat! 1ª setmana a San José las Flores

14 – 07 - 2013
El dissabte al migdia, després d’agafar 3 microbusos i 2 busos locals, vaig arribar al poble de San José las Flores on havia quedat de reunir-me amb el grup de voluntaris que venien de BCN. Com ells encara no havien arribat vaig anar a buscar l’alcalde a casa seva. Allà, ja estaven assabentats de la meva arribada i ràpidament ja em van ensenyar l’habitació on em quedaria. La casa de l’alcalde és una casa de les més humils del poble on hi viuen 3 famílies, unes 12 persones. Tot el sistema d’aigua va amb cubells (dutxa, lavabo, rentar plats, rentar roba...), les dones es dediquen a fer “tortitas” i altres coses per vendre davant de la casa...
 
Per la tarda va arribar tot el grup acompanyats de l’alcalde, Felipe. Allà ens presentem tots i per sorpresa meva una de les noies és la Mònica, una noia amb qui havia fet de mestre de pràctiques a l’escola Acàcies... el món és molt petit. La resta del grup està format per la Georgina, Mar, Lucia i Mireia (que es queden un mes) i el Victor i el Dani (tot un any). Cada un de nosaltres vam anar a una casa local diferent menys els dos nois a qui els hi van donar un local de l’alcaldia per tot l’any.
Els tres o quatre primers dies van ser molt lents a l’hora d’organització: esperar que arribés el professor Aja (director de l’organització), mil reunions amb diferents òrgans on volíem actuar (alcaldia, escola, junta esportiva, Junta de jovenes, Associación de mujeres...)
A partir del quart dia, i ja amb un horari definit, vam començar a realitzar totes les activitats. Entre moltes altres jo m’encarregava d’ajudar a les classes d’EF a l’escola, ajudar en els entrenaments extraescolars de fúbol, voley i bàsquet i fer un curs a tot el professorat sobre l’EF ja que mai havien rebut formació.
Els dies passaven ràpid tot i ser molt llarg ja que cada dia m’aixecava cap a les 6:30 del matí. Tres dies però a les 5 ja estava anant al camp amb el Felipe ja que volia veure i experimentar com treballaven: el primer dia va tocar fumigar la milpa (blat de moro), el segon recollida de “frijoles” i el tercer abonar tot el camp de milpa... uff molt interessant però molt dur també... eren mínim tres hores sense parar!
Tant amb la gent del voluntariat com amb les famílies i la gent del poble la veritat és que genial, anàvem passant de casa en casa per conèixer a totes les famílies i aquestes sempre ens tractaven com si estiguéssim a casa nostra. El cert és que tot el poble valora molt el nostre treball. 
Arribat el cap de setmana vaig aprofitar per anar a conèixer el riu i la cascada del Rio Sempúl amb la Georgina, el David i Kenny (locals) qui ens van ensenyar a pescar amb xarxa . I el diumenge ens vam juntar tots els voluntaris amb el David, Carlos i Marina per pujar el Cerro de la Bola, una muntanya força alta que hi ha darrera el poble des d’on es poden veure unes vistes impressionants.
 
(Traducción Google) 14 - 07-2013

El sábado al mediodía, después de coger 3 microbuses y 2 buses locales, llegué al pueblo de San José las Flores donde había quedado de reunirme con el grupo de voluntarios que venían de BCN. Como ellos todavía no habían llegado fui a buscar al alcalde en su casa. Allí, ya estaban enterados de mi llegada y rápidamente ya me enseñaron la habitación donde me quedaría. La casa del alcalde es una casa de las más humildes del pueblo donde viven 3 familias, unas 12 personas.
Todo el sistema de agua con cubos (ducha, lavabo, lavar platos, lavar ropa ...), las mujeres se dedican a hacer "tortitas" y otras cosas para vender delante de la casa ...Por la tarde llegó todo el grupo acompañados del alcalde, Felipe. Allí nos presentamos todos y para mi sorpresa una de las chicas es Mónica, una chica con quien había hecho de maestro de prácticas en la escuela Acacias ... el mundo es muy pequeño. El resto del grupo está formado por Georgina, Mar, Lucia y Mireia (que se quedan un mes) y el Victor y Dani (todo un año). Cada uno de nosotros fuimos a una casa local diferente menos los dos chicos a quienes les dieron un local de la alcaldía para todo el año.Los tres o cuatro primeros días fueron muy lentos a la hora de organización: esperar a que llegara el profesor Aja (director de la organización), mil reuniones con diferentes órganos donde queríamos actuar (alcaldía, escuela, junta deportiva, Junta de jovenes, Asociación de mujeres ...)A partir del cuarto día, y ya con un horario definido, comenzamos a realizar todas las actividades. Entre muchas otras yo me encargaba de ayudar a las clases de EF en la escuela, ayudar en los entrenamientos extraescolares de fúbol, voley y baloncesto y hacer un curso a todo el profesorado sobre la EF ya que nunca habían recibido formación .Los días pasaban rápido a pesar de ser muy largo ya que cada día me levantaba hacia las 6:30 de la mañana. Tres días pero a las 5 ya estaba yendo al campo con el Felipe ya que quería ver y experimentar cómo trabajaban: el primer día tocó fumigar la milpa (maíz), el segundo recogida de "frijoles" y el tercero abonar todo el campo de milpa ... uff muy interesante pero muy duro también ... eran menos tres horas sin parar!Tanto con la gente del voluntariado como con las familias y la gente del pueblo la verdad es que genial, íbamos pasando de casa en casa para conocer a todas las familias y éstas siempre nos trataban como si estuviéramos en nuestra casa.
Lo cierto es que todo el pueblo valora mucho nuestro trabajo.Llegado el fin de semana aproveché para ir a conocer el río y la cascada del Rio Sempúl con Georgina, David y Kenny (locales) quienes nos enseñaron a pescar con red. Y el domingo nos juntamos todos los voluntarios con David, Carlos y Marina para subir el Cerro de la Bola, una montaña bastante alta que hay detrás del pueblo desde donde se pueden ver unas vistas impresionantes.