Mapa del Món

jueves, 15 de agosto de 2013

Guate City!

04-08-2013
Vaig arribar a “Ciudad de Guatemala” i amb l’ajuda d’un home que viatjava al mateix bus vaig aconseguir trobar a la  Mayra (una de les noies de couch que vaig conèixer a Antigua la primera vegada). Em vaig quedar a casa seva tres nits on vaig conèixer a la seva família. Altra vegada em vaig sentir com a casa. Un dels dies vaig acompanyar a la “Mama Mayra” a la seva feina, a una reunió sobre un viver de plantes. Allà vaig conèixer un home que em va oferir anar amb ell a Rio Dulce abans  que marxés.
Un altre dia vaig estar passejant pel centre de la ciutat i vaig quedar amb l’altre couch, la Carolina amb qui havíem de fer una ruta amb la seva cosina però després de varis intents va fracassar la proposta. Mentre fèiem unes birres en un bar un altre senyor em va oferir un contacte per anar com a arqueòleg al Mirador (ruïnes maies que estan en excavació) va ser una proposta egrascadora però la falta de temps  va fer que ho refusés.
Una de les nits vaig anar a veure a la Mayra que  cantava en un restaurant.Realment crec que triomfarà,canta molt bé i eal cap d’ uns dies marxava a cantar a Los Angeles.
 
 
A l’ altre dia vaig arribar-me fins l’Antigua per saludar l’argentí Ivan i poder comprar unes coses a una senyora indígena. Per la  nit em vaig quedar a casa la Carolina amb un altre couch alemany. Vam sortir de festa i em vaig despertar tard, massa tard per agafar un bus en direcció a Semuch Chempey, així que vaig decidir fer una altra nit a la capital. Com que tant la Mayra com la Carolina estaven fora vaig contactar amb la Tina, una altra couch amiga de la Mayra. Amb ella vaig anar a menjar un caldo tradicional i després a casa d’una amiga seva, la Karina Allà vam fer uns roms i més tard vam sortir fins a un bar musical amb unes amigues seves. Va ser força divertit i pel matí aquest cop sí em vaig despertar a temps per agafar el bus.
 
(Traducción Google)  04-08-2013

Llegué a "Ciudad de Guatemala" y con la ayuda de un hombre que viajaba en el mismo bus logré encontrar en la Mayra (una de las chicas de couch que conocí en Antigua la primera vez). Me quedé en su casa tres noches donde conocí a su familia. Otra vez me sentí como en casa. Uno de los días acompañé a la "Mama Mayra" a su trabajo, a una reunión sobre un vivero de plantas. Allí conocí a un hombre que me ofreció ir con él a Río Dulce antes de que se fuera.
Otro día estuve paseando por el centro de la ciudad y quedé con el otro couch, Carolina con quien teníamos que hacer una ruta con su prima pero después de varios intentos fracasó la propuesta. Mientras hacíamos unas birras en un bar otro señor me ofreció un contacto para ir como arqueólogo en el Mirador (ruinas mayas que están en excavación) fue una propuesta egrascadora pero la falta de tiempo hizo que lo rechazara.
Una de las noches fui a ver a la Mayra que cantaba en un restaurant.Realment creo que triunfará, canta muy bien y eal cabo de unos días se iba a cantar en Los Ángeles.
Al otro día llegué hasta el Antigua para saludar el argentino Ivan y poder comprar unas cosas a una señora indígena. Por la noche me quedé en casa Carolina con otro couch alemán. Salimos de fiesta y me desperté tarde, demasiado tarde para coger un bus en dirección a Semuch Chempey, así que decidí hacer otra noche en la capital. Como tanto la Mayra como la Carolina estaban fuera contacté con Tina, otra couch amiga de Mayra. Con ella fui a comer un caldo tradicional y luego en casa de una amiga, la Karina. Allí hicimos unos rones y más tarde salimos hasta un bar musical con unas amigas suyas. Fue muy divertido y por la mañana esta vez sí me desperté a tiempo para coger el bus.

lunes, 12 de agosto de 2013

San José de las Flores (Part 2)

30 - 07 - 2013
 
Durant la setmana vam seguir treballant en els diferents projectes que ens havíem proposat. El cert és que amb la majoria de gent local i tots els voluntaris fem força pinya però tenim molta queixa de la gent que treballa a l’escola. Hi ha moltes coses que no ens agraden i molta incompetència per part del professorat (tot i que en part és normal ja que no han tingut  formació adequada). Per tot això  (conversacions, poca implicació i a vegades sensació de posar dificultats)decidim reunir-nops tots el voluntaris per pensar com podem canviar-ho. El problema que ens vam trobar va ser que nosaltres anàvem amb nom de la Cooperació i aquesta ens va dir que no féssim res.
Un dels dies vam anar  a Arcatao un dels pobles veïns però l’ambient estava realment mort i després de fer una volta vam tornar seguits d’un cotxe de militars que no paraven de riure perquè la Georgina va caure en un bassal de fang just davant de la seva base.
El cap de setmana vam intentar fer una excursió i va manar a Alegria. Allà vaig saludar a Don Carlos (que ja el coneixia de la meva última visita) i després de parlar una estona em va regalar una hamaca. Tot seguit vam entrar a la Laguna i vam seguir el camí fins la Playa del Cuco. La platja tampoc era impressionant però vam menjar força bé i vam prendre el sol. Els problemes van arribar aleshores ja que ens havíem de dividir en dos grups. Uns anàvem cap a San Salvador en bus i els altres tornaven a Las Flores. Vam arribar tard per agafar el bus així que vam començar a donar voltes en busca d’un altre que mai va aparèixer. Finalment vam decidir tornar tots però el conductor es va perdre i vam tarda fins a 5h. La majoria anàvem en el pick up i durant una bona estona  va ploure, per sort vam poder fer una espècie de cabanya amb un plàstic negre. En un moment   donat també vam estar a punt de patir un  accident ja que era de nit i un arbre havia caigut a la carretera.
Finalment vam arribar tots sencers i molt cansats així que diumenge va ser un dia de relax total!
Els dies van  seguir passant a l’escola i a les Flores. El dilluns va ser l’aniversari del Reyes “pare Mireia” i vam fer una barbacoa a la seva casa.  El divendres  va complir anys el Tino “pare Moni” que ens van cuinar unes pizzes boníssimes. Referent a la feina del voluntariat ens vam decebre una mica tots, sobretot amb el professorat i part de l’administració, per falta d’interès i dedicació.
Un dels dies em vaig disfressar per gravar un vídeo i vaig haver de sortir un moment pel poble mig amagat. Alguns em van veure i la cara que van posar va ser per gravar-la.
L’escola va fer tres dies de festa per motius “varis” però un dels dies em van demanar que organitzés una gimcana (día del alumno). Els nens s’ho van passar genial i, tot i que van haver-hi algunes complicacions, va anar força bé.
El cap de setmana vam anar amb el Reyes a San Salvador. Primer al llac Ilopango i després de nou al mirador de la Puerta del Diablo. La nit la vam passar a casa d’un germà seu i entre tots vam inventar la nostra cançó del Salvador. Al dia següent i sent 7 dins d’ un cotxe petit, vam arribar-nos a visitar les ruïnes Mayas de Joya del Cerén. Els últims dies a Flores van ser dies de comiats amb la gent del poble fins que dimarts  vaig marxar cap a Guatemala.
 
(traducción Google) 30 - 07 - 2013
 
Durante la semana seguimos trabajando en los diferentes proyectos que nos habíamos propuesto. Lo cierto es que con la mayoría de gente local y todos los voluntarios hacemos fuerza piña pero tenemos mucha queja de la gente que trabaja en la escuela. Hay muchas cosas que no nos gustan y mucha incompetencia por parte del profesorado (aunque en parte es normal ya que no han tenido formación adecuada). Por todo ello (conversaciones, poca implicación ya veces sensación de poner dificultades) decidimos reunirse nops todos los voluntarios para pensar cómo podemos cambiarlo. El problema que nos encontramos fue que nosotros íbamos con nombre de la Cooperación y ésta nos dijo que no hiciéramos nada.Uno de los días fuimos a Arcatao uno de los pueblos vecinos pero el ambiente estaba realmente muerto y después de dar una vuelta volvimos seguidos de un coche de militares que no paraban de reír porque Georgina cayó en un charco de barro frente de su base.El fin de semana intentamos hacer una excursión y mandó a Alegría. Allí saludé a Don Carlos (que ya lo conocía de mi última visita) y después de hablar un rato me regaló una hamaca. A continuación entramos en la Laguna y seguimos el camino hasta la Playa del Cuco. La playa tampoco era impresionante pero comimos bastante bien y tomar el sol. Los problemas llegaron entonces ya que nos teníamos que dividir en dos grupos. Unos íbamos hacia San Salvador en bus y los otros volvían a Las Flores. Llegamos tarde para coger el bus así que empezamos a dar vueltas en busca de otro que nunca apareció. Finalmente decidimos volver todos pero el conductor se perdió y tuvimos tarde hasta 5h. La mayoría íbamos en el pick up y durante un buen rato llovió, por suerte pudimos hacer una especie de cabaña con un plástico negro. En un momento dado también estuvimos a punto de sufrir un accidente ya que era de noche y un árbol había caído en la carretera.Finalmente llegamos todos enteros y muy cansados ​​así que el domingo fue un día de relax total!Los días siguieron pasando en la escuela y las Flores. El lunes fue el cumpleaños de Reyes "padre Mireia" y hicimos una barbacoa en su casa. El viernes cumplió años el Tino "padre Moni" que nos cocinaron unas pizzas buenísimas. Referente al trabajo del voluntariado nos decepcionó un poco todos, sobre todo con el profesorado y parte de la administración, por falta de interés y dedicación.Uno de los días me disfracé para grabar un vídeo y tuve que salir un momento por el pueblo medio escondido. Algunos me vieron y la cara que pusieron fue para grabarla.La escuela hizo tres días de fiesta por motivos "varios" pero uno de los días me pidieron que organizara una gincana (día del alumno). Los niños se lo pasaron genial y, aunque hubo algunas complicaciones, fue bastante bien.El fin de semana fuimos con el Reyes en San Salvador. Primero el lago Ilopango y luego de nuevo en el mirador de la Puerta del Diablo. La noche la pasamos en casa de un hermano suyo y entre todos inventamos nuestra canción del Salvador. Al día siguiente y siendo 7 dentro de un coche pequeño, llegamos a visitar las ruinas Mayas de Joya del Cerén. Los últimos días en Flores fueron días de despedidas con la gente del pueblo hasta que el martes me fui hacia Guatemala.

Inici del voluntariat! 1ª setmana a San José las Flores

14 – 07 - 2013
El dissabte al migdia, després d’agafar 3 microbusos i 2 busos locals, vaig arribar al poble de San José las Flores on havia quedat de reunir-me amb el grup de voluntaris que venien de BCN. Com ells encara no havien arribat vaig anar a buscar l’alcalde a casa seva. Allà, ja estaven assabentats de la meva arribada i ràpidament ja em van ensenyar l’habitació on em quedaria. La casa de l’alcalde és una casa de les més humils del poble on hi viuen 3 famílies, unes 12 persones. Tot el sistema d’aigua va amb cubells (dutxa, lavabo, rentar plats, rentar roba...), les dones es dediquen a fer “tortitas” i altres coses per vendre davant de la casa...
 
Per la tarda va arribar tot el grup acompanyats de l’alcalde, Felipe. Allà ens presentem tots i per sorpresa meva una de les noies és la Mònica, una noia amb qui havia fet de mestre de pràctiques a l’escola Acàcies... el món és molt petit. La resta del grup està format per la Georgina, Mar, Lucia i Mireia (que es queden un mes) i el Victor i el Dani (tot un any). Cada un de nosaltres vam anar a una casa local diferent menys els dos nois a qui els hi van donar un local de l’alcaldia per tot l’any.
Els tres o quatre primers dies van ser molt lents a l’hora d’organització: esperar que arribés el professor Aja (director de l’organització), mil reunions amb diferents òrgans on volíem actuar (alcaldia, escola, junta esportiva, Junta de jovenes, Associación de mujeres...)
A partir del quart dia, i ja amb un horari definit, vam començar a realitzar totes les activitats. Entre moltes altres jo m’encarregava d’ajudar a les classes d’EF a l’escola, ajudar en els entrenaments extraescolars de fúbol, voley i bàsquet i fer un curs a tot el professorat sobre l’EF ja que mai havien rebut formació.
Els dies passaven ràpid tot i ser molt llarg ja que cada dia m’aixecava cap a les 6:30 del matí. Tres dies però a les 5 ja estava anant al camp amb el Felipe ja que volia veure i experimentar com treballaven: el primer dia va tocar fumigar la milpa (blat de moro), el segon recollida de “frijoles” i el tercer abonar tot el camp de milpa... uff molt interessant però molt dur també... eren mínim tres hores sense parar!
Tant amb la gent del voluntariat com amb les famílies i la gent del poble la veritat és que genial, anàvem passant de casa en casa per conèixer a totes les famílies i aquestes sempre ens tractaven com si estiguéssim a casa nostra. El cert és que tot el poble valora molt el nostre treball. 
Arribat el cap de setmana vaig aprofitar per anar a conèixer el riu i la cascada del Rio Sempúl amb la Georgina, el David i Kenny (locals) qui ens van ensenyar a pescar amb xarxa . I el diumenge ens vam juntar tots els voluntaris amb el David, Carlos i Marina per pujar el Cerro de la Bola, una muntanya força alta que hi ha darrera el poble des d’on es poden veure unes vistes impressionants.
 
(Traducción Google) 14 - 07-2013

El sábado al mediodía, después de coger 3 microbuses y 2 buses locales, llegué al pueblo de San José las Flores donde había quedado de reunirme con el grupo de voluntarios que venían de BCN. Como ellos todavía no habían llegado fui a buscar al alcalde en su casa. Allí, ya estaban enterados de mi llegada y rápidamente ya me enseñaron la habitación donde me quedaría. La casa del alcalde es una casa de las más humildes del pueblo donde viven 3 familias, unas 12 personas.
Todo el sistema de agua con cubos (ducha, lavabo, lavar platos, lavar ropa ...), las mujeres se dedican a hacer "tortitas" y otras cosas para vender delante de la casa ...Por la tarde llegó todo el grupo acompañados del alcalde, Felipe. Allí nos presentamos todos y para mi sorpresa una de las chicas es Mónica, una chica con quien había hecho de maestro de prácticas en la escuela Acacias ... el mundo es muy pequeño. El resto del grupo está formado por Georgina, Mar, Lucia y Mireia (que se quedan un mes) y el Victor y Dani (todo un año). Cada uno de nosotros fuimos a una casa local diferente menos los dos chicos a quienes les dieron un local de la alcaldía para todo el año.Los tres o cuatro primeros días fueron muy lentos a la hora de organización: esperar a que llegara el profesor Aja (director de la organización), mil reuniones con diferentes órganos donde queríamos actuar (alcaldía, escuela, junta deportiva, Junta de jovenes, Asociación de mujeres ...)A partir del cuarto día, y ya con un horario definido, comenzamos a realizar todas las actividades. Entre muchas otras yo me encargaba de ayudar a las clases de EF en la escuela, ayudar en los entrenamientos extraescolares de fúbol, voley y baloncesto y hacer un curso a todo el profesorado sobre la EF ya que nunca habían recibido formación .Los días pasaban rápido a pesar de ser muy largo ya que cada día me levantaba hacia las 6:30 de la mañana. Tres días pero a las 5 ya estaba yendo al campo con el Felipe ya que quería ver y experimentar cómo trabajaban: el primer día tocó fumigar la milpa (maíz), el segundo recogida de "frijoles" y el tercero abonar todo el campo de milpa ... uff muy interesante pero muy duro también ... eran menos tres horas sin parar!Tanto con la gente del voluntariado como con las familias y la gente del pueblo la verdad es que genial, íbamos pasando de casa en casa para conocer a todas las familias y éstas siempre nos trataban como si estuviéramos en nuestra casa.
Lo cierto es que todo el pueblo valora mucho nuestro trabajo.Llegado el fin de semana aproveché para ir a conocer el río y la cascada del Rio Sempúl con Georgina, David y Kenny (locales) quienes nos enseñaron a pescar con red. Y el domingo nos juntamos todos los voluntarios con David, Carlos y Marina para subir el Cerro de la Bola, una montaña bastante alta que hay detrás del pueblo desde donde se pueden ver unas vistas impresionantes.

domingo, 21 de julio de 2013

Una experiència no tant bona, assaltament!

08 - 07 - 2013
 
Abans de llegir aquesta història m’agradaria dir-vos qu és quelcom anecdòtic i que, tot i que la situació d’inseguretat és real en alguns països de llatinoamericà, tenint una mica més de precaució que la que vaig tenir jo, aquestes coses es poden evitar. Realment El Salvador és un país magnífic amb gent molt maca i amb ganes d’ajudar així que m’agradaria que per aquest fet no es jutgi aquest país i que es llegeixin els altres escrits sobre el país més petit de centreamerica:

El divendres al matí vam decidim anar a Juayua, a “la ruta de las flores”. Després d’agafar dos busos locals vam arribar al petit poble. La calor era bastant asfixiant i vam decidir passar per la oficina de turisme i prendre un refresc. Allà ens van dir que hi havia una cascada molt bonica a uns 2km del poble on ens podíem banyar i també ens van dir un parell de miradors per veure la vista de les muntanyes i el poble.

 
Ens vam dirigir al mirador i, després, abans de tornar al poble, i vam dirigir-nos caminant cap a “chorros de agua”. Durant la caminada vam veure molta gent que tornava del lloc ja que era dia festiu (dia del maestro). El camí era força maco, de terra i poblat amb mils de papallones diferents. Un cop arribat a baix vam veure les cascades i les bases d’aigua. Al nostre cotat hi havia un grup  de 5 joves que també estaven nedant i hi havia obrers que treballaven a la zona.

Fem unes fotos i ens banyem fins que veiem que arriba un grup d’unes 15 persones locals i decidim marxar tot i que es col·loquen a la segona “poza”.


Ens assequem i mentre estic posant-me les bambes, escolto a la Ines que em diu: “Gerard, ¿que esta pasando?” Aixeco la vista i veig a no més de 3 metres un home amb passa muntanyes i un rifle que m’està apuntant al cap mentre s’apropa i un altre que una miqueta més lluny apunta amb una pistola el grup de joves.

En aquest moment anecdòticament em passa pel cap el típic “GAME OVER” dels videojocs. L’home ens diu que ens assentem amb el cap entre les cames i que no l’aixequem. Ens agafem amb la Ines i no diem res més. Començo a notar que la meva mà dreta em tremola... realment una sensació molt estranya ja que la ment estava buscant solucions per sortir de la situació de forma pausada, com si fos una situació normal però la mà dreta mostrava tota la tensió de la situació. Llavors l’home diu que no tremoli y que ningú es posi a plorar que no ens faran res, que només volien les nostres coses però que si algú es movia el disparaven. Jo amb la ma tremolosa li faig un OK amb el dit polze. Llavors es posa davant meu i em diu que em tregui les bambes, les agafa i les posa en una bossa i em demana els diners. Jo li dic que no els porto a sobre i que si els vol els he d’anar a buscar. Em diu que m’aixequi i que vagi. La meva motxilla estava darrera una petita roca així que mentre l’agafo trec la càmera i la intento ocultar amb una altre pedra i li entrego la motxilla amb el moneder.

Segueixen agafant els mòbils de la gent i de reüll veig que l’altre passa per darrera la roca i troba la meva càmera L.

Tot seguit ens diuen que seguim quiets fins que tornin a passar. Llavors entre jo i la Inés li demanem que ens doni la targeta de la càmera ja que no la necessitaven i teníem totes les fotos... no em pregunteu perquè però van contestar què sí. Així que vaig agafar la càmera i li vaig treure la targeta i ja que estàvem vaig aprofitar per treure uns papers i un parell de USB. Com que havia funcionat el fet de preguntar... li vaig dir que no s’endugués la càmera... però no va funcionar.. va contestar: “Te compras otra” ens van fer assentar i van marxar cap a la segona “poza” on sense poder veure què passava vam escoltar un dispar.

Esperant que tornessin a passar veiem com els obres seguien treballant tranquil·lament, ni s’havien immutat, probablement els coneixien (de fet un dels locals va sentir com li havien acordat que si venia algú els avisarien).

Passat una estona van venir les 15 persones de l’altra “poza”... els assaltants havien marxat cap un altre lloc i vam anar caminant tots junts cap a la sortida.

Al cap d’una estona de comentar la jugada entre tots va arribar un cotxe policia.. a bona hora com sempre....

Després d’explicar una mica el que havia passat ens diuen que pugem a la pick-up i ens porten cap a comissaria. Semblàvem una cotxe patera amb tot de gent que no hi cabíem.

Nosaltres volíem acabar ràpid amb tot i marxar cap a Santa Tecla d’una vegada així que vam entrar primer a declarar... ens vam passejar per tota la comissaria amb mitjons i després d’una hora i mitja vam aconseguir firmar la declaració (sincerament no crec que serveixi de res). Una de les persones del poble ens va voler ajudar i ens va donar 10 dòlars per si la policia no ens podia ajudar i tot i dir-li que nosaltres aconseguiríem que ens ajudessin no va voler tirar endarrere. Llavors vaig parlar amb l’oficial de policia perquè ens deixessin algunes bambes i una mica de diners per poder tornar. Ell em va comunicar amb l’alcaldia. Com que era un govern nou amb la intenció de millorar el turisme vaig aconseguir que ens compressin unes bambes a cadascú i després una pizza i per acabar-ho de rematar 11 dòlars per persona per tornar. Tot i això ens van dir que una persona de l’alcaldia ens podia portar amb el seu cotxe i nosaltres vam acceptar. La cosa va ser que entre una cosa i l’altre vam marxar súper tard i ja vam arribar de nit a Santa Tecla, just per anar a fer unes cervesetes amb un altre noi del pis, brindar per la nostra vida i ja vam acomiadar a la Inés que va marxar cap a Costa Rica de nou.

 D’aquesta experiència que molta gent pot pensar que és horrible crec que també hi ha coses positives. Primer de tot aprens a valorar la vida d’una altra manera, aprens  que sí que et pot tocar a tu, aprens a donar gràcies simplement per seguir aquí, les coses materials fan ràbia però passen a estar a una escala inútil d’importància, veus que la gent respon davant de situacions crítiques per ajudar-te, t’adones com el teu cos i ment reacciona en situacions crítiques... i tens una altra història única per explicar ;)

(traducción Google) 08 - 07-2013


 
Antes de leer esta historia me gustaría deciros q es algo anecdótico y que, aunque la situación de inseguridad es real en algunos países de latinoamericano, teniendo un poco más de precaución que la que tuve yo, estas cosas se pueden evitar.
Realmente El Salvador es un país magnífico con gente muy maja y con ganas de ayudar así que me gustaría que por este hecho no se juzgue este país y que se lean los otros escritos sobre el país más pequeño de Centroamérica:El viernes por la mañana decidimos ir a Juayua, en "la ruta de las flores". Tras coger dos buses locales llegamos al pequeño pueblo. El calor era bastante asfixiante y decidimos pasar por la oficina de turismo y tomar un refresco. Allí nos dijeron que había una cascada muy bonita a unos 2km del pueblo donde nos podíamos bañar y también nos dijeron un par de miradores para ver la vista de las montañas y el pueblo.
Nos dirigimos al mirador y, después, antes de volver al pueblo, y nos dirigimos caminando hacia "chorros de agua". Durante la caminata vimos mucha gente que volvía del lugar ya que era día festivo (día del maestro). El camino era muy bonito, de tierra y poblado con miles de mariposas diferentes. Una vez llegado a bajo vimos las cascadas y las bases de agua.
En nuestro Cotat había un grupo de 5 jóvenes que también estaban nadando y había obreros que trabajaban en la zona.
Hacemos unas fotos y nos bañamos hasta que veamos que llega un grupo de unas 15 personas locales y decidimos marchar aunque se colocan en la segunda "poza".

Nos secamos y mientras estoy poniéndome las zapatillas, escucho a la Ines que me dice: "Gerard, ¿que esta pasando?" Levanto la vista y veo a no más de 3 metros un hombre con pasa montañas y un rifle que me está apuntando a la cabeza mientras se acerca y otro que un poquito más lejos apunta con una pistola el grupo de jóvenes.En este momento anecdóticamente me pasa por la cabeza el típico "GAME OVER" de los videojuegos. El hombre nos dice que nos sentemos con la cabeza entre las piernas y que no la levantamos. Nos tomamos con la Ines y no decimos nada más. Empiezo a notar que mi mano derecha me tiembla ... realmente una sensación muy extraña ya que la mente estaba buscando soluciones para salir de la situación de forma pausada, como si fuera una situación normal pero la mano derecha mostraba toda la tensión de la situación. Entonces el hombre dice que no tiemble y que nadie se ponga a llorar que no nos harán nada, que sólo querían nuestras cosas pero que si alguien se movía el disparaban. Yo con la mano temblorosa le hago un OK con el dedo pulgar. Entonces se pone delante de mí y me dice que me saque las zapatillas, las coge y las pone en una bolsa y me pide dinero. Yo le digo que no los llevo encima y que si los quiere los tengo que ir a buscar. Me dice que me levante y que vaya. Mi mochila estaba detrás de una pequeña roca así que mientras el cojo saco la cámara y la intento ocultar con otra piedra y le entrego la mochila con el monedero.Siguen tomando los móviles de la gente y de reojo veo que el otro pasa por detrás de la roca y encuentra mi cámara L.A continuación nos dicen que seguimos quietos hasta que vuelvan a pasar. Entonces entre yo y Inés le pedimos que nos dé la tarjeta de la cámara ya que no la necesitaban y teníamos todas las fotos ... no me pregunte porqué pero contestaron que sí. Así que cogí la cámara y le sacó la tarjeta y ya que estábamos aproveché para sacar unos papeles y un par de USB. Como había funcionado el hecho de preguntar ... le dije que no se llevara la cámara ... pero no funcionó .. contestó: "Te compras otra" nos hicieron sentar y marcharon hacia la segunda "poza" donde sin poder ver qué pasaba escuchamos un disparo.Esperando que volvieran a pasar vemos como los obras seguían trabajando tranquilamente, ni se habían inmutado, probablemente los conocían (de hecho uno de los locales sintió como le habían acordado que si venía alguien les avisarían).Pasado un rato vinieron las 15 personas de la otra "poza" ... los asaltantes habían ido hacia otro lugar y fuimos andando todos juntos hacia la salida.Al cabo de un rato de comentar la jugada entre todos llegó un coche policía .. a buena hora como siempre ....
Tras explicar un poco lo que había pasado nos dicen que subimos a la pick-up y nos llevan hacia comisaría.
Parecíamos una carretera patera con mucha gente que no cabíamos.
Nosotros queríamos terminar rápido con todo y marchar hacia Santa Tecla de una vez así que entramos primero en declarar ... nos paseamos por toda la comisaría con calcetines y después de una hora y media conseguimos firmar la declaración (sinceramente no creo que sirva de nada). Una de las personas del pueblo nos quiso ayudar y nos dio 10 dólares por si la policía no nos podía ayudar y todo y decirle que nosotros lograríamos que nos ayudaran no quiso tirar atrás. Entonces hablé con el oficial de policía para que nos dejaran algunas zapatillas y algo de dinero para poder volver. Él me comunicó con la alcaldía. Como era un gobierno nuevo con la intención de mejorar el turismo conseguí que nos compraran unas zapatillas a cada uno y luego una pizza y para acabarlo de rematar 11 dólares por persona para volver. Sin embargo nos dijeron que una persona de la alcaldía nos podía llevar con su coche y nosotros aceptamos. La cosa fue que entre una cosa y la otra nos fuimos súper tarde y ya llegamos de noche a Santa Tecla, justo para ir a hacer unas cervecitas con otro chico del piso, brindar por nuestra vida y ya despedir a
Inés que marchó hacia Costa Rica de nuevo.

 
De esta experiencia que mucha gente puede pensar que es horrible creo que también hay cosas positivas. Primero de todo aprendes a valorar la vida de otra manera, aprendes que sí te puede tocar a ti, aprendes a dar gracias simplemente por seguir aquí, las cosas materiales dan rabia pero pasan a estar en una escala inútil de importancia, ves que la gente responde ante situaciones críticas para ayudarte, te das como tu cuerpo y mente reacciona en situaciones críticas ... y tienes otra historia única para contar ;)



viernes, 19 de julio de 2013

Primers dies en El Salvador / Primeros días en El Salvador


06 – 07 – 2013

Passada la frontera arribem fins a Alegria on coneixem a Don Carlos qui ens presta la seva finca per acampar. Pel matí, ens envia un noi perquè ens porti a fer una caminada per la muntanya i veure la Laguna que tenen. Realment el poble és força tranquil i maco amb paisatges muntanyosos i les vistes a la Laguna també increïbles.
 
 

Just després de la caminada de 4h vam anar fer un cafè amb Don Carlos, compartir i parlar una estona fins agafar el bus a Usultan – San Salvador – Santa Tecla (a casa del senyor Amado). Aquest home, tot i tenir parquinson està força bé i ens va acompanyar a donar una volta pel centre de la ciutat.   

El dimecres pel mati ens arribem fins a San Salvador per anar a l’impactant mirador de “La puerta del diablo” i dels Planos del Sendero. Sobretot les vistes del primer mirador són genials ja que pots veure  360º, per una banda el mar, a l’altra la ciutat, les muntanyes i un llac! Tot seguit  anem a visitar el poble de Suchitoto, un poble colonial que dóna al llac Cerrón Grande i es caracteritza per tenir una cascada amb unes formacions rocoses especials (similars a les que hi ha a Irlanda a la Calzada del igante). Ens recomanen que anem amb policia ja que és perillós, per això anem escoltats fins allà.

Tot seguit, abans que es faci fosc tornem cap a Santa Tecla.

Dijous també ens aixequem ben d’hora per anar al Boqueron, a la copa d’un volcà inactiu. Realment tenim molta sort perquè podem apreciar una bona estona el paisatge abans que els núvols ho tapin tot. A més, un noi (Carlos) que treballa en una de les altes torres de comunicació ens va permetre fer algunes vistes panoràmiques des de d’alt. I de la muntanya... a les platges de la Libertad (és l’ avantatge d’un país tan petit). El cert és que aquestes platges tot i ser molt famoses pel surf no em van agradar gens (Zunzal, Tunco...): brutes, amb pedres i poc aptes per banyar-se. Finalment vam acabar banyant-nos en una piscina que hi havia a prop. A la tornada a Santa Tecla vam fer una altra volta per la ciutat i vam anar a prendre unes cervesetes.
 

 

 
(traducción Google) 06 - 07-2013

Pasada la frontera llegamos hasta Alegría donde conocemos a Don Carlos quien nos presta su finca para acampar. Por la mañana, nos envía un chico que nos lleve a hacer una caminata por la montaña y ver la Laguna que tienen.
Realmente el pueblo es bastante tranquilo y bonito con paisajes montañosos y las vistas a la Laguna también increíbles.Justo después de la caminata de 4h fuimos tomar un café con Don Carlos, compartir y hablar un rato hasta coger el bus a Usultan - San Salvador - Santa Tecla (en casa del señor Amado). Este hombre, a pesar de tener parquinsonias está bastante bien y nos acompañó a dar una vuelta por el centro de la ciudad.El miércoles por la mañana nos llegamos hasta San Salvador para ir a la impactante mirador de "La puerta del diablo" y de los Planos del Sendero. Sobre todo las vistas del primer mirador son geniales ya que puedes ver 360 º, por un lado el mar, al otro la ciudad, las montañas y un lago! A continuación vamos a visitar el pueblo de Suchitoto, un pueblo colonial que da al lago Cerrón Grande y se caracteriza por tener una cascada con unas formaciones rocosas especiales (similares a las que existen en Irlanda a la Calzada del igante). Nos recomiendan que vamos con policía ya que es peligroso, por eso vamos escuchados hasta allí.A continuación, antes de que oscurezca volvemos hacia Santa Tecla.Jueves también nos levantamos temprano para ir al Boqueron, en la copa de un volcán inactivo. Realmente tenemos mucha suerte porque podemos apreciar un buen rato el paisaje antes de que las nubes lo tapen todo. Además, un chico (Carlos) que trabaja en una de las altas torres de comunicación nos permitió hacer algunas vistas panorámicas desde lo alto. Y de la montaña ... en las playas de la Libertad (es la ventaja de un país tan pequeño). Lo cierto es que estas playas a pesar de ser muy famosas por el surf no me gustó nada (Zunzal, Tuncer ...): sucias, con piedras y poco aptas para bañarse. Finalmente acabamos bañándonos en una piscina que había cerca. A la vuelta a Santa Tecla hicimos otra vuelta por la ciudad y fuimos a tomar unas cervecitas.
 

 

lunes, 15 de julio de 2013

Ràpid retorn per Nicaragua - Rápido regreso por Nicaragua

30 – 06 – 2013

Els dos primers dies a Nicaragua els passo visitant de nou a la família de l’Enedina a Rivas. Un dels dies la  vaig acompanyar a treballar a Managua (la capital). Realment va ser un no parar amunt i avall per tota la ciutat per fer encàrrecs per la ferreteria. Tot i això va ser interessant veure com funcionava tot i conèixer una altre ciutat caòtica de llatinoamerica.
De Rivas vaig marxar cap a León a casa del Martí. 
Allà vaig passar dos dies. La veritat és que en aquesta casa els dies són una bogeria i tot i intentar estar apartat cada dia veia alguna cosa que em sorprenia més...
A la última nit va arribar la Inés, una de les noies franceses que vaig conèixer a Costa Rica i havia decidit venir a conèixer El Salvador la setmana abans  que comencés el voluntariat. La veritat és que és una noia molt agradable i d’un caràcter similar al meu, així que l’alegria, felicitat i bon humor en tot moment!
El tercer dia, pel matí vam marxar de León fins la frontera amb Hondures i allà, una parella ens va portar fins la de El Salvador!
 
(traducción google) 30 - 06-2013

Los dos primeros días en Nicaragua les paso visitando de nuevo a la familia del Enedina en Rivas. Uno de los días la acompañé a trabajar en Managua (la capital). Realmente fue un no parar arriba y abajo por toda la ciudad para hacer encargos para la ferretería. Sin embargo fue interesante ver cómo funcionaba todo y conocer otra ciudad caótica de latinoamerica.
De Rivas marché hacia León en casa de Martín.
Allí pasé dos días. La verdad es que en esta casa los días son una locura y todo e intentar estar apartado cada día veía algo que me sorprendía más ...
En la última noche llegó Inés, una de las chicas francesas que conocí en Costa Rica y había decidido venir a conocer El Salvador la semana antes de que comenzara el voluntariado. La verdad es que es una chica muy agradable y de un carácter similar al mío, así que la alegría, felicidad y buen humor en todo momento!
El tercer día, por la mañana nos fuimos de León hasta la frontera con Honduras y allí, una pareja nos llevó hasta la de El Salvador!

lunes, 8 de julio de 2013

Monteverde

26 – 06 – 2013
Vaig arribar de nit a Monteverde i amb les indicacions precises que m’havien donat, vaig trobar la casa de la Susu i el Marcos sense problemes. Allà vaig conèixer també a  l’Eva, la seva filla d’un any. El cert és que són unes grans persones i ens vam entendre força bé i ràpid.
Pel matí, seguint els consells que em va donar el Marcos (guia de la zona), vaig entrar a la reserva natural de Santa Elena (Bosque nubloso). Allà vaig estar caminant pels diferents camins i descobrint molts ocells, algun que altre mamífer i gaudint de la naturalesa especial d’aquest bosc.  De tornada, fent autoestop, vaig conèixer uns polacs d’EUA, de molt bon rotllo i em van invitar a anar-los a veure a Pensilvania... potser algun dia...

 
Un cop a casa em vaig passar molta estona amb el Marcos mirant els seus llibres de biologia d’aus de la zona, jugant amb l’Eva i cuinant una truita de patates amb la Susu.
El dia següent, vaig aixecar-me ben d’hora i vaig anar a una altra part del  Bosque nubloso. Aquesta  vegada, amb una mica més de coneixement de les aus vaig poder identificar-ne moltes. Entre aquestes vaig tenir la sort de veure un quetzal femella i un mascle (són molt difícils de veure i molt buscats), un tucan petit etc...
De tornada, altra vegada fent autoestop, em va parar un home i em va preguntar si havia fet algun tour de canopy ( tirolina), que són molt famosos allà. Li vaig contestar que no, que estava viatjant des de feia temps, que anava a fer un voluntariat i que aquest tour era molt car, que preferia gastar els diners  amb tours de natura. Encara no sé per quina estranya raó, ell em va explicar que era el cap d’una de les empreses més importants de canopy i em va invitar a fer el tour. Passat 30 minuts ja estava en un bus camí a fer canopy (quatre canopys dels més llargs i amb vistes increïbles, 2 supermans i una espècie de puénting!) Al·lucinant! I a l’acabar em vaig trobar amb l’home  altra vegada i em va portar fins al centre mentre parlàvem  què m’havia semblat el tour.

Arribat a casa, ja m’esperava el Marcos per anar a veure una finca i buscar ocells. La finca era molt maca i tenien uns Tepezcuintle (animal súper raro i molt difícil de veure). De sobte es va girar molt de vent així que vam decidir anar a veure unes vistes molt maques i un arbre súper especial que hi havia a prop i que  es podia escalar des de  dins.

 
A les 6h el Marcos tenia un tour nocturn i em va deixar acompanyar-lo, i quin tour!!! Vam tenir molta sort perquè vam poder veure moltíssimes espècies animals:  perezosos, serps, taràntules, tucans i altres ocells dormint, insectes i ja acabant unes martilles i un mapache!!!!


 
A casa, els vaig cuinar un arròs a la cubana i pel matí em vaig acomiadar de tots per agafar el bus cap a Nicaragua de nou!



 (Traducción google)26 - 06-2013

Llegué de noche a Monteverde y con las indicaciones precisas que me habían dado, encontré la casa de la Susu y Marcos sin problemas. Allí conocí también a Eva, su hija de un año.
Lo cierto es que son unas grandes personas y nos entendimos bastante bien y rápido.Por la mañana, siguiendo los consejos que me dio el Marcos (guía de la zona), entré en la reserva natural de Santa Elena (Bosque nubloso). Allí estuve caminando por diferentes caminos y descubriendo muchos pájaros, algún que otro mamífero y disfrutando de la naturaleza especial de este bosque. De vuelta, haciendo autostop, conocí unos polacos de EE.UU., de muy buen rollo y me invitaron a ir a ver a Pensilvania ... quizás algún día ...Una vez en casa me pasé mucho tiempo con el Marcos mirando sus libros de biología de aves de la zona, jugando con Eva y cocinando una tortilla de patatas con la Susu.El día siguiente, me levanté temprano y fui a otra parte del Bosque nubloso. Esta vez, con un poco más de conocimiento de las aves pude identificar muchas. Entre estas tuve la suerte de ver un quetzal hembra y un macho (son muy difíciles de ver y muy buscados), un tucán pequeño etc ...De vuelta, otra vez haciendo autostop, me paró un hombre y me preguntó si había hecho algún tour de canopy (tirolina), que son muy famosos allí. Le contesté que no, que estaba viajando desde hacía tiempo, que iba a hacer un voluntariado y que este tour era muy caro, que prefería gastar el dinero con tours de naturaleza. Todavía no sé por qué extraña razón, él me explicó que era el jefe de una de las empresas más importantes de canopy y me invitó a hacer el tour. Pasado 30 minutos ya estaba en un bus camino a hacer canopy (cuatro Canopy de los más largos y con vistas increíbles, 2 supermanes y una especie de puénting!) Alucinante! Y al terminar me encontré con el hombre otra vez y me llevó hasta el centro mientras hablábamos qué me había parecido el tour.Llegado a casa, ya me esperaba Marcos para ir a ver una finca y buscar pájaros. La finca era muy bonita y tenían unos tepezcuintle (animal súper raro y muy difícil de ver). De pronto se volvió mucho viento así que decidimos ir a ver unas vistas muy bonitas y un árbol súper especial que había cerca y que se podía escalar desde dentro.A las 6h Marcos tenía un tour nocturno y me dejó acompañarlo, y qué tour! Tuvimos mucha suerte porque pudimos ver muchísimas especies animales: perezosos, serpientes, tarántulas, tucanes y otras aves durmiendo, insectos y ya terminando unas martillo y un mapache!!En casa, los cociné un arroz a la cubana y por la mañana me despedí de todos para coger el bus hacia Nicaragua de nuevo!