Mapa del Món

miércoles, 3 de abril de 2013

Rutes de Bolívia! Rutas de Bolivia!


Realment impactant i impressionat...64km de baixada amb bici per una ruta que fins fa dos anys estava oberta a qualsevol transport. La famosa Carretera de la Mort de Bolívia, una carretera de terra, de doble sentit i tan estreta que no permet el pas dos cotxes junts... Això ha provocat nombrosos accidents, molts cotxes, camions, busos han caigut pel precipici. També la boira i la quantitat de cascades que passen per sobre de la ruta l’han fet perillosíssima. Actualment, només és una ruta per fer en BTT i tant les vistes impressionants, com l'experiència de passar-hi, la fan única.



 






Després d’aquest primera experiència per les rutes bolivianes, vam marxar amb una parella de Madrid fins a Rurrenabaquen (l’ amazones bolivià). Vint hores de bus per carreteres idèntiques a la Carretera de la Mort. La noticia positiva era que feien mig metre més d'amplada i la negativa era que hi havia despreniments contínuament. A l’anada, vam tardar vint-i-dos hores en creuar-la, ja que en un poblet vam trobar un despreniment de terra i quatre màquines hi estaven treballant. Realment feia pànic passar per aquests camins on les rodes del bus passaven a  trenta centímetres de precipicis de més de cent metres d’alçada, on la pluja feia que els cotxes quedessis encallats pel fang que era arrossegat des de dalt de les muntanyes i s'anava acumulant. La tornada, però, encara va ser pitjor: van ser trenta-quatre hores i quatre despreniments. El segon despreniment va ser durant la nit quan un cúmul de fang i pedres van caure a no més de trenta metres davant nostre, bloquejant per complet la carretera. La pluja no era abundant però queia contínuament... Tots els qui viatjàvem en el bus resàvem perquè no caiguessin més roques i poder evitar una tragèdia. L’espera de les màquines per treure les pedres era eterna i no feia molta gracia veure com el fang de les parets seguia regalimant i acumulant-se al costat del nostre autobús. Com durant la nit les màquines no treballaven, eren els mateixos bolivians amb  camions grans els qui feien tot el que podien per apartar les roques i obrir el pas.

En aquell moment el meu sentit de supervivència estava “tocat”  i no sabia què fer en el cas que una allau de fang empenyés el bus cap el precipici. En un altre dels despreniments, i al veure que la probabilitat de rodar precipici a baix augmentava a mesura que la pluja queia amb més força només se’m va acudir obrir la finestra i, tot i que  entrava una mica d’aigua, em vaig passar les últimes hores  esperant el moment precís per saltar per la finestra per  augmentar mínimament la probabilitat de supervivència.

Tot i això va valer la pena anar fins a Rurrenabaquen tres dies per passar a l'Amazones. En ser temporada de pluges el riu estava súper alt i els animals es veien en abundància: caimans, tucans, mil espècies de primats diferents, serps, aus, "perezosos"...durant aquests dies vam anar a buscar anacondes i  a pescar piranyes(per cert, sense gaire sort"), vam anar a veure caimans durant la nit, a banyar-nos amb dofins rosats, vam jugar un partidet de futbol contra els guies que ens acompanyaven enmig d'un camp de futbol on les vaques havien deixat molts “regalets”.... en definitiva, GENIAL!


 


 
Després de Rurrenabaquen en vam dirigir cap a  Copacabana (el llac Titicaca). Allà vam estar pocs dies, però el llac d’un color blau increïble i les postes de sol fan que sigui un lloc molt especial. Vam visitar la illa de la Lluna i la del Sol on hi ha alguna que altra ruïna  Inka.


(Traducido por google)Realmente impactante y impresionado ... 64km de bajada en bici por una ruta que hasta hace dos años estaba abierta a cualquier transporte. La famosa Carretera de la Muerte de Bolivia, una carretera de tierra, de doble sentido y tan estrecha que no permite el paso dos coches juntos ... Esto ha provocado numerosos accidentes, muchos coches, camiones, buses han caído por el precipicio. También la niebla y la cantidad de cascadas que pasan por encima de la ruta lo han hecho peligrosísima. Actualmente, sólo es una ruta para hacer en BTT y tanto las vistas, como la experiencia de pasar, la hacen única.
Después de este primera experiencia por las rutas bolivianas, nos fuimos con una pareja de Madrid hasta Rurrenabaquen (el amazonas boliviano). Veinte horas de bus por carreteras idénticas a la Carretera de la Muerte. La noticia positiva era que hacían medio metro más de anchura y la negativa era que había desprendimientos continuamente. En la ida, tardamos veintidós dos horas en cruzarla, ya que en un pueblecito encontramos un desprendimiento de tierra y cuatro máquinas estaban trabajando. Realmente hacía pánico pasar por estos caminos donde las ruedas del bus pasaban a treinta centímetros de precipicios de más de cien metros de altura, donde la lluvia hacía que los coches quedaras atascados por el barro que era arrastrado desde lo alto de las montañas y se iba acumulando. La vuelta, sin embargo, aún fue peor: fueron treinta y cuatro horas y cuatro desprendimientos. El segundo desprendimiento fue durante la noche cuando un cúmulo de barro y piedras cayeron a no más de treinta metros delante de nosotros, bloqueando por completo la carretera. La lluvia no era abundante pero caía continuamente ... Todos los que viajábamos en el bus rezábamos para que no cayeran más rocas y poder evitar una tragedia. La espera de las máquinas para sacar las piedras era eterna y no hacía mucha gracia ver cómo el barro de las paredes seguía chorreando y acumulándose al lado de nuestro autobús. Como durante la noche las máquinas no trabajaban, eran los mismos bolivianos con camiones grandes quienes hacían todo lo que podían para apartar las rocas y abrir el paso.
En ese momento mi sentido de supervivencia estaba "tocado" y no sabía qué hacer en caso de que una avalancha de lodo empujara el bus hacia el precipicio. En otro de los desprendimientos, y al ver que la probabilidad de rodar precipicio abajo aumentaba a medida que la lluvia caía con más fuerza sólo se me ocurrió abrir la ventana y, aunque entraba un poco de agua, me pasar las últimas horas esperando el momento preciso para saltar por la ventana para aumentar mínimamente la probabilidad de supervivencia.
Aún así valió la pena ir hasta Rurrenabaquen tres días para pasar al Amazonas. Al ser temporada de lluvias el río estaba súper alto y los animales se veían en abundancia: caimanes, tucanes, mil especies de primates diferentes, serpientes, aves, "perezosos" ... durante estos días fuimos a buscar anacondas y pescar pirañas ( por cierto, sin demasiada suerte "), fuimos a ver caimanes durante la noche, a bañarnos con delfines rosados, jugamos un partidillo de fútbol contra los guías que nos acompañaban en medio de un campo de fútbol donde las vacas habían dejado muchos "regalitos" .... en definitiva, GENIAL!

Tras Rurrenabaquen en dirigimos hacia Copacabana (el lago Titicaca). Allí estuvimos pocos días, pero el lago de un color azul increíble y las puestas de sol hacen que sea un lugar muy especial. Visitamos la isla de la Luna y la del Sol donde hay alguna que otra ruina Inka.

No hay comentarios:

Publicar un comentario