Mapa del Món

sábado, 27 de abril de 2013

Aventura a Torres del Paine!

A començament d’Octubre vaig  arribar a Puerto Natelaes a casa de la Nathali. El segon dia d’arribar, vaig triar recórrer la ruta W del Parque Torres del Paine. Vaig decidir fer la ruta sol amb la meva motxilla i la meva tenda. Aquesta ruta consisteix en un caminada de 4 dies per paisatges increïbles, llacs, muntanyes, glacials....

 








Ja dins del parc vaig començar a caminar en direcció al mirador de les Torres. Vaig adonar-me que seria una caminada dura doncs el clima de la Patagonia és molt dur. El vent era increïble- ment fort i em feia anar d’una banda a una altra del camí malgrat la motxilla d’uns 12 kg que portava a l’esquena em feia poc lleuger. En una ocasió la ràfega de vent em va aixecar i em va llançar contra la paret de pedra... realment em vaig espantar perquè no em pensava que això pogués arribar a passar... i si m’hagués llençat muntanya a baix???... així, doncs, cada vegada que sentia una ràfega de vent que  s’aproximava i que els arbres i arbusts, ja des de lluny, es començaven a moure amb força, em llençava a terra i esperava que la ventada passés. Després d’unes quantes hores, vaig arribar a l’increïble mirador de les Torres...









Després de dinar, vaig seguir caminant cap a una de les zones d’acampada gratuïtes. Vaig arribar de nit i només em quedaven forces per plantar la tenda i menjar alguna barreta energètica.
A primera hora del matí, tot just sortia el solvaig continuar muntanya amunt per arribar a un “ventisquero colgante” i a un altre miradordes d’on es veia un  paisatge  indescriptible. En aquest tram de ruta vaig conèixer una noia americana molt trempada amb qui vaig poder intercanviar experiències i practicar l’anglès.
A mitja tarda i anant  força de bé de temps , vaig conèixer a un treballador de la zona que em dir que podia parlar amb els cuidadors del parc perquè em deixessin acampar al costat de la seva caseta. Vaig parlar amb un d’ells i no em va posar cap problema tot i dir-me que no em podia deixar veure.

 



M’apropo al campament-hotel on hi havia el noi que em va reconèixer i  junts vam fer unes cerveses abans d’anar a dormir.
A mitja nit va començar a ploure i em vaig despertar de fred ja que l’aigua havia filtrat per la tenda pels quatre laterals. Amb la llanterna de dinamo vaig poder comprovar fins on havia arribat l’aigua i tot el que s’havia mullat. El sac estava xop i la roba que portava tota humida. Tremolant de fred vaig començar a pensar com evitar morir congelat. Només se’m va acudir canviar-me de roba,  treure tot el que portava dins de la motxilla i posar-m’hi dins mentre amb l’ alè  m’escalfava les mans. No sé quantes hores van passar però sabia que no podia quedar-me adormit.
Vaig aconseguir superar la nit! Però amb la tenda xopa i el sac xop no podia passar-ne una altre... així que havia de completar el recorregut de dia i mig en un... No era  impossible si no parava de caminar i ho feia ràpid.
Com que part del camí que havia de fer era d’anada i tornada vaig deixar totes les coses mullades  en una habitació d’hotel que em van deixar i vaig començar a pujar cap a un altre mirador del glacial Grey. Com que estava plovisquejant vaig anar amb unes botes de pescador que havia comprat durant el meu viatge, unes botes de tres números més grans que el meu per poder posar-me-les amb la bambes  i tot.


De nou a l’hotel, vaig  recollir les meves coses i van dir que havia de pagar la nit d’allotjament al càmping...  jo els hi vaig dir que no m’havia  allotjat ... mmm problema... el noi que coneixia no hi era i els cuidadors del parc es desentenien de tot, així que no em quedaven gaires opcions... Els diners que em quedaven eren pel bus de tornada així que vaig decidir parlar amb el noi que s’encarregava del càmping... Finalment, després de discutir una bona estona em va permetre pagar el deute netejant els  lavabos i el menjador  del càmping...  Em va semblar correcte però quan acabo em queden 5 hores de recorregut fins la parada de l’autobús i només faltaven 3 hores per la sortida del bus que havia d’agafar.
Surto corrent literalment però noto que la motxilla pesa molt més que les altres vegades doncs el sac i la tenda encara estan molls. També em pesa el cansament per no haver dormit bé la nit anterior, però l’ estrés de pensar que havia d’arribar sí o sí al bus, ja que sinó em quedava sol, sense lloc on dormir en mig de la patagonia. Estava espantat...
Cada vegada que em creuava amb alguna persona li preguntava l’hora  i continuava corrent una mica més. Després d’una hora les botes ja m’havien fet ferida a les dues cames, l’esgotament era insoportable, l’esquena ni la notava... però el cap seguia dient que havia de continuar. En passar les primeres muntanyes vaig arribar a una esplanada que desapareixia a l’horitzó, i quan arribava a aquest... un altre horitzó... Ja no podia més i continuava caminant ràpid i més ràpid. 
Em vaig creuar amb un parell d’homes que anaven a cavall i els  vaig tornar a fer la pregunta esperant una resposta esperançadora que encara no  arribava.
Continuo corrent... , ja sobrepassant el límit de les meves forces, ensopego i caic al terra, no tinc temps de res. Continuo avançant, primer de genolls i després posant-me de peus per seguir corrent... només podia dir-me: he d’arribar, he d’arribar, som -hi Gerard, tu pots... alguna llàgrima em queia de desesperació però un altre grup de nois que venien en direcció contraria em van dir que faltava poc i l’esperança tornava. Aquest cop si que puc veure la parada no gaire lluny però no em saben dir si el bus ha marxat o no .Continuo corrent quasi sense dir ni gràcies  i camino una miqueta més, fins arribar al primer revolt on apareixen unes casetes abandonades. Torno agafar forces i m’animo, però el mal que em fan els peus en aquest punt és inaguantable. L’únic espai amb vida es una espècie de petit museu on trobo una dona i li pregunto si el bus ha marxat... em diu que s’ha retardat 30 min i que ha d’arribar. Ella també estava esperant l’arribada del bus per tancar i marxar. Aquestes paraules em fan caure el terra amb la motxilla i em poso a riure com un boig. Ple de fang, sang, suat, moll... pujo al bus i torno fins a casa la Nathalia on em prenc la millor dutxa de la meva vida i em quedo quasi immòbil durant 4 dies, descansant com mai.
Potser no van ser uns moments molt agradables però, ara, els recordo com una de les experiències més increïbles que he tingut. L’esforç, la capacitat de superació i posar el cos al límit va suposar aconseguir el que necessitava.


(Traducción google) A principios de Octubre llegué a Puerto Natelaes en casa de Nathalia. El segundo día de llegar, elegí recorrer la ruta W del Parque Torres del Paine. Decidí hacer la ruta solo con mi mochila y mi tienda. Esta ruta consiste en un caminata de 4 días por paisajes increíbles, lagos, montañas, glaciares ....
Ya dentro del parque empecé a andar en dirección al mirador de las Torres. Me di cuenta de que sería una caminata dura pues el clima de la Patagonia es muy duro. El viento era increíble-mente fuerte y me hacía ir de un lado a otro del camino a pesar de la mochila de unos 12 kg que llevaba a la espalda me hacía poco ligero. En una ocasión la ráfaga de viento me levantó y me lanzó contra la pared de piedra ... realmente me asusté porque no pensaba que esto pudiera llegar a pasar ... y si me hubiera tirado montaña abajo?? ... así, pues, cada vez que sentía una ráfaga de viento que se aproximaba y que los árboles y arbustos, ya desde lejos, se empezaban a mover con fuerza, me tiraba al suelo y esperaba que el vendaval pasara. Después de unas cuantas horas, llegué a la increíble mirador de las Torres ...
Después de comer, seguí caminando hacia una de las zonas de acampada gratuitas. Llegué de noche y sólo me quedaban fuerzas para plantar la tienda y comer alguna barrita energética.
A primera hora de la mañana, apenas salía el solvaig continuar montaña arriba para llegar a un "ventisquero colgante" ya otro miradordes de donde se veía un paisaje indescriptible. En este tramo de ruta conocí a una chica americana muy templada con quien pude intercambiar experiencias y practicar el inglés.
A media tarde y yendo bastante de bien de tiempo, conocí a un trabajador de la zona que me dijo que podía hablar con los cuidadores del parque para que me dejaran acampar al lado de su caseta. Hablé con uno de ellos y no me puso ningún problema aunque dijo que no me podía dejar ver.
Me acerco al campamento-hotel donde estaba el chico que me reconoció y juntos hicimos unas cervezas antes de ir a dormir.
A media noche comenzó a llover y me desperté de frío ya que el agua había filtrado por la tienda por los cuatro laterales. Con la linterna de dinamo pude comprobar hasta dónde había llegado el agua y todo lo que se había mojado. El saco estaba empapado y la ropa que llevaba toda húmeda. Temblando de frío empecé a pensar cómo evitar morir congelado. Sólo se me ocurrió cambiarme de ropa, sacar todo lo que llevaba dentro de la mochila y ponerme dentro mientras con el aliento me calienta las manos. No sé cuántas horas pasaron pero sabía que no podía quedarme dormido.
Logré superar la noche! Pero con la tienda empapada y el saco empapado no podía pasarse otra ... así que tenía que completar el recorrido de día y medio en un ... No era imposible si no paraba de caminar y lo hacía rápido.
Como parte del camino que tenía que hacer era de ida y vuelta dejé todas las cosas mojadas en una habitación de hotel que me dejaron y empecé a subir hacia otro mirador del glaciar Grey. Como estaba lloviznando fui con unas botas de pescador que había comprado durante mi viaje, unas botas de tres números más grandes que el mío para poder ponérmela con la zapatillas y todo.
De nuevo en el hotel, recogí mis cosas y dijeron que tenía que pagar la noche de alojamiento en el camping ... yo les dije que no me había alojado ... mmm problema ... el chico que conocía no estaba y los cuidadores del parque se desentendían de todo, así que no me quedaban muchas opciones ... El dinero que me quedaban eran el bus de vuelta así que decidí hablar con el chico que se encargaba del camping ... Finalmente, después de discutir un buen rato me permitió pagar la deuda limpiando los lavabos y el comedor del camping ... Me pareció correcto pero cuando termino me quedan 5 horas de recorrido hasta la parada del autobús y sólo faltaban 3 horas para la salida del bus que debía tomar.
Salgo corriendo literalmente pero noto que la mochila pesa mucho más que las otras veces pues el saco y la tienda aún están mojados. También me pesa el cansancio por no haber dormido bien la noche anterior, pero el estrés de pensar que tenía que llegar sí o sí al bus, ya que sino me quedaba solo, sin lugar donde dormir en medio de la patagonia. Estaba asustado ...
Cada vez que me cruzaba con alguna persona le preguntaba la hora y continuaba corriendo un poco más. Después de una hora las botas ya me habían hecho herida en ambas piernas, el agotamiento era insoportable, la espalda ni la notaba ... pero la cabeza seguía diciendo que tenía que seguir. Al pasar las primeras montañas llegué a una explanada que desaparecía en el horizonte, y cuando llegaba a este ... otro horizonte ... Ya no podía más y continuaba caminando rápido y más rápido.
Me crucé con un par de hombres que iban a caballo y los volví a hacer la pregunta esperando una respuesta esperanzadora que aún no llegaba.
Sigo corriendo ... , Ya sobrepasando el límite de mis fuerzas, tropiezo y caigo al suelo, no tengo tiempo de nada. Sigo avanzando, primero de rodillas y luego poniéndome de pie para seguir corriendo ... sólo podía decirme: tengo que llegar, tengo que llegar, vamos Gerard, tú puedes ... alguna lágrima caía de desesperación pero otro grupo de chicos que venían en dirección contraria me dijeron que faltaba poco y la esperanza volvía. Esta vez si que puedo ver la parada no muy lejos pero no me saben decir si el bus se ha marchado o no. Sigo corriendo casi sin decir gracias y ando un poquito más, hasta llegar a la primera curva donde aparecen unas casitas abandonadas. Vuelvo coger fuerzas y me animo, pero el daño que me hacen los pies en este punto es inaguantable. El único espacio con vida es una especie de pequeño museo donde encuentro una mujer y le pregunto si el bus se ha marchado ... me dice que se ha retrasado 30 min y que debe llegar. Ella también estaba esperando la llegada del bus para cerrar y marcharse. Estas palabras me hacen caer el suelo con la mochila y me río como un loco. Lleno de barro, sangre, sudor, muelle ... subo al bus y vuelvo a casa la Nathalia donde me tomo la mejor ducha de mi vida y me quedo casi inmóvil durante 4 días, descansando como nunca.
Quizás no fueron unos momentos muy agradables pero, ahora, los recuerdo como una de las experiencias más increíbles que he tenido. El esfuerzo, la capacidad de superación y poner el cuerpo al límite supuso conseguir lo que necesitaba.



No hay comentarios:

Publicar un comentario