Mapa del Món

sábado, 27 de abril de 2013

Bany amb balenes!!! Baño con ballenas!!!


Pujant per la Patagonia argentina vaig arribar a Puerto Madryn amb la intenció de veure algunes balenes. Allà, però, em van dir que m’apropés una miqueta més, fins a la Península Valdés on hi ha Puerto Piràmides i des d’on surten els tours per veure les balenes.
Ràpidament vaig pujar al primer bus i em vaig dirigir cap allà. Va ser on vaig conèixer a una noia argentina molt trempada, la Johana que anava a passar el dia allà i vam decidir continuar  plegats.

Un cop vaig tenir la tenda plantada vam preguntar al propietari del càmping quines opcions hi havia per veure les balenes. Ens va comentar que els tours eren molt cars però que l’altra opció era arribar fins a una platja tot i que només s’hi podia arribar en cotxe. També ens va dir que hi havia una parella d’argentins que sortien amb el seu cotxe cap allà.
Dit i fet, vam anar ràpidament a preguntar-los si els importava apropar-nos fins a la platja i 5min més tard ja ens hi estàvem dirigint amb l’Aldo i la Nora.
Vam arribar a una platja desèrtica i preciosa on la parella ens va convidar a dinar un “asado” mentre esperàvem que aparegués alguna balena.

Després d’una bona estona.... vam veure una forma de color blau fosc que sobresortia i expulsava aigua, a no més de 30 metres de la costa. Afectivament era una balena!!! L’adrenalina em pujava de l’emoció i només podia recordar les paraules del propietari del càmping quan m’explicava que eren inofensives.
Sense pensar en res més, ja estava en calçotets i nedant per apropar-m’hi al màxim. L’aigua congelada de la Patagonia estava congelada. A uns 20 metres em vaig aturar per localitzar l’animal. No veia res, va ser un moment d’expectació. I de sobte.... la balena va aparèixer  per respirar a no més de 3 metres d’on em trobava. Increïble... només podia observar... l’ombra que es veia sota l’aigua mesurava uns 15 metres i mentre intentava calcular la longitud de l’animal, va aparèixer una altra ombra d’uns 3 metres que passava per sota meu. En aquest moment vaig tornar a la realitat, la balena  podia confondre’m amb un depredador de la seva cria. Un cop de cua d’aquella bèstia....
Vaig recular ràpidament uns metres i  amb l’Aldo, que també s’havia animat a venir amb mi, vam anar nedant i seguint les balenes rodejant  de la costa.


 


 
Al dia següent, l’Aldo i la Nora em van convidar a anar a una altra platja on, encara que no fos l’època, a vegades apareixien orques. Un cop vam arribar allí i des d’un mirador, vam veure  aparèixer una família d’orques que estaven ensenyant a les seves cries a caçar  lleons marins mentre  les foques prenien el sol i jugaven a la costa. Tot i estar una mica lluny, vam poder observar perfectament com aquest animal, d’aparença simpàtica i amb un somriure a la cara, només deixava veure la seva aleta avançant, cada vegada a més velocitat, fins sortir de dins del mar per emportar-se per davant les foques o lleons marins que, sorpresos pel que passava, cridaven i corrien cap a totes direccions.
Després d’aquesta experiència, vam arribar a una altra platja on hi havia pingüins. Aquets petits animalons baixaven de forma graciosa dels seus nius, com animals molt sapastres i poc hàbils, quasi bé ensopegant a cada pas, fins arribar davant l’aigua on amb un salt força àgil s’hi submergien i començaven a nedar a una velocitat impressionant, com si fessin carreres entre ells, intentant demostrar-nos que la nostra opinió d’ells com animals poc àgils era falsa quan estaven dins l’aigua.


 














Finalment, vam tornar a la platja de les balenes on, dinant, vam poder veure des de lluny com els cossos d’unes quantes tones, saltaven sobresortint completament de l’aigua i també ensenyant-nos  la seva cua com si ens saludessin! 







(Traducido por Google) Subiendo por la Patagonia argentina llegué en Puerto Madryn con la intención de ver algunas ballenas. Allí, sin embargo, me dijeron que me acercara un poquito más, hasta la Península Valdés donde hay Puerto Pirámides y desde donde salen los tours para ver las ballenas.
Rápidamente subí al primer bus y me dirigí hacia allí. Fue donde conocí a una chica argentina muy templada, la Johana que iba a pasar el día allí y decidimos continuar juntos.
Una vez tuve la tienda plantada preguntamos al propietario del camping qué opciones había para ver las ballenas. Nos comentó que los tours eran muy caros pero que la otra opción era llegar hasta una playa aunque sólo se podía llegar en coche. También nos dijo que había una pareja de argentinos que salían con su coche hacia allí.
Dicho y hecho, fuimos rápidamente a preguntarles si les importaba acercarnos hasta la playa y 5min más tarde ya nos estábamos dirigiendo con el Aldo y Nora.
Llegamos a una playa desértica y preciosa donde la pareja nos invitó a comer un "asado" mientras esperábamos que apareciera alguna ballena.
Después de un buen rato .... vimos una forma de color azul oscuro que sobresalía y expulsaba agua, a no más de 30 metros de la costa. Afectivamente era una ballena! La adrenalina me subía de la emoción y sólo podía recordar las palabras del propietario del camping cuando me contaba que eran inofensivas.
Sin pensar en nada más, ya estaba en calzoncillos y nadando por acercarme al máximo. El agua congelada de la Patagonia estaba congelada. A unos 20 metros me detuve para localizar al animal. No veía nada, fue un momento de expectación. Y de repente .... la ballena apareció para respirar a no más de 3 metros de donde me encontraba. Increíble ... sólo podía observar ... la sombra que se veía bajo el agua medía unos 15 metros y mientras intentaba calcular la longitud del animal, apareció otra sombra de unos 3 metros que pasaba por debajo de mí. En ese momento volver a la realidad, la ballena podía confundirme con un depredador de su cría. Un coletazo de aquella bestia ....
Voy retroceder rápidamente unos metros y con el Aldo, que también se había animado a venir conmigo, fuimos nadando y siguiendo las ballenas rodeando la costa.
Al día siguiente, el Aldo y Nora me invitaron a ir a otra playa donde, aunque no fuera la época, a veces aparecían orcas. Una vez llegamos allí y desde un mirador, vimos aparecer una familia de orcas que estaban enseñando a sus crías a cazar leones marinos mientras las focas tomaban el sol y jugaban a la costa. A pesar de estar un poco lejos, pudimos observar perfectamente cómo este animal, de apariencia simpática y con una sonrisa en la cara, sólo dejaba ver su aleta avanzando, cada vez a mayor velocidad, hasta salir de dentro del mar para llevar por delante las focas o leones marinos que, sorprendidos por lo que pasaba, gritaban y corrían en todas direcciones.
Después de esta experiencia, llegamos a otra playa donde había pingüinos. Estos pequeños animales bajaban de forma graciosa de sus nidos, como animales muy chapuceros y poco hábiles, casi tropezando a cada paso, hasta llegar frente al agua donde con un salto bastante ágil se sumergían y empezaban a nadar a una velocidad impresionante , como si hicieran carreras entre ellos, intentando demostrarnos que nuestra opinión de ellos como animales poco ágiles era falsa cuando estaban dentro del agua.
Finalmente, volvimos a la playa de las ballenas donde, comiendo, pudimos ver desde lejos como los cuerpos de varias toneladas, saltaban sobresaliendo completamente del agua y también enseñándonos su cola como si nos saludaran!


Aventura a Torres del Paine!

A començament d’Octubre vaig  arribar a Puerto Natelaes a casa de la Nathali. El segon dia d’arribar, vaig triar recórrer la ruta W del Parque Torres del Paine. Vaig decidir fer la ruta sol amb la meva motxilla i la meva tenda. Aquesta ruta consisteix en un caminada de 4 dies per paisatges increïbles, llacs, muntanyes, glacials....

 








Ja dins del parc vaig començar a caminar en direcció al mirador de les Torres. Vaig adonar-me que seria una caminada dura doncs el clima de la Patagonia és molt dur. El vent era increïble- ment fort i em feia anar d’una banda a una altra del camí malgrat la motxilla d’uns 12 kg que portava a l’esquena em feia poc lleuger. En una ocasió la ràfega de vent em va aixecar i em va llançar contra la paret de pedra... realment em vaig espantar perquè no em pensava que això pogués arribar a passar... i si m’hagués llençat muntanya a baix???... així, doncs, cada vegada que sentia una ràfega de vent que  s’aproximava i que els arbres i arbusts, ja des de lluny, es començaven a moure amb força, em llençava a terra i esperava que la ventada passés. Després d’unes quantes hores, vaig arribar a l’increïble mirador de les Torres...









Després de dinar, vaig seguir caminant cap a una de les zones d’acampada gratuïtes. Vaig arribar de nit i només em quedaven forces per plantar la tenda i menjar alguna barreta energètica.
A primera hora del matí, tot just sortia el solvaig continuar muntanya amunt per arribar a un “ventisquero colgante” i a un altre miradordes d’on es veia un  paisatge  indescriptible. En aquest tram de ruta vaig conèixer una noia americana molt trempada amb qui vaig poder intercanviar experiències i practicar l’anglès.
A mitja tarda i anant  força de bé de temps , vaig conèixer a un treballador de la zona que em dir que podia parlar amb els cuidadors del parc perquè em deixessin acampar al costat de la seva caseta. Vaig parlar amb un d’ells i no em va posar cap problema tot i dir-me que no em podia deixar veure.

 



M’apropo al campament-hotel on hi havia el noi que em va reconèixer i  junts vam fer unes cerveses abans d’anar a dormir.
A mitja nit va començar a ploure i em vaig despertar de fred ja que l’aigua havia filtrat per la tenda pels quatre laterals. Amb la llanterna de dinamo vaig poder comprovar fins on havia arribat l’aigua i tot el que s’havia mullat. El sac estava xop i la roba que portava tota humida. Tremolant de fred vaig començar a pensar com evitar morir congelat. Només se’m va acudir canviar-me de roba,  treure tot el que portava dins de la motxilla i posar-m’hi dins mentre amb l’ alè  m’escalfava les mans. No sé quantes hores van passar però sabia que no podia quedar-me adormit.
Vaig aconseguir superar la nit! Però amb la tenda xopa i el sac xop no podia passar-ne una altre... així que havia de completar el recorregut de dia i mig en un... No era  impossible si no parava de caminar i ho feia ràpid.
Com que part del camí que havia de fer era d’anada i tornada vaig deixar totes les coses mullades  en una habitació d’hotel que em van deixar i vaig començar a pujar cap a un altre mirador del glacial Grey. Com que estava plovisquejant vaig anar amb unes botes de pescador que havia comprat durant el meu viatge, unes botes de tres números més grans que el meu per poder posar-me-les amb la bambes  i tot.


De nou a l’hotel, vaig  recollir les meves coses i van dir que havia de pagar la nit d’allotjament al càmping...  jo els hi vaig dir que no m’havia  allotjat ... mmm problema... el noi que coneixia no hi era i els cuidadors del parc es desentenien de tot, així que no em quedaven gaires opcions... Els diners que em quedaven eren pel bus de tornada així que vaig decidir parlar amb el noi que s’encarregava del càmping... Finalment, després de discutir una bona estona em va permetre pagar el deute netejant els  lavabos i el menjador  del càmping...  Em va semblar correcte però quan acabo em queden 5 hores de recorregut fins la parada de l’autobús i només faltaven 3 hores per la sortida del bus que havia d’agafar.
Surto corrent literalment però noto que la motxilla pesa molt més que les altres vegades doncs el sac i la tenda encara estan molls. També em pesa el cansament per no haver dormit bé la nit anterior, però l’ estrés de pensar que havia d’arribar sí o sí al bus, ja que sinó em quedava sol, sense lloc on dormir en mig de la patagonia. Estava espantat...
Cada vegada que em creuava amb alguna persona li preguntava l’hora  i continuava corrent una mica més. Després d’una hora les botes ja m’havien fet ferida a les dues cames, l’esgotament era insoportable, l’esquena ni la notava... però el cap seguia dient que havia de continuar. En passar les primeres muntanyes vaig arribar a una esplanada que desapareixia a l’horitzó, i quan arribava a aquest... un altre horitzó... Ja no podia més i continuava caminant ràpid i més ràpid. 
Em vaig creuar amb un parell d’homes que anaven a cavall i els  vaig tornar a fer la pregunta esperant una resposta esperançadora que encara no  arribava.
Continuo corrent... , ja sobrepassant el límit de les meves forces, ensopego i caic al terra, no tinc temps de res. Continuo avançant, primer de genolls i després posant-me de peus per seguir corrent... només podia dir-me: he d’arribar, he d’arribar, som -hi Gerard, tu pots... alguna llàgrima em queia de desesperació però un altre grup de nois que venien en direcció contraria em van dir que faltava poc i l’esperança tornava. Aquest cop si que puc veure la parada no gaire lluny però no em saben dir si el bus ha marxat o no .Continuo corrent quasi sense dir ni gràcies  i camino una miqueta més, fins arribar al primer revolt on apareixen unes casetes abandonades. Torno agafar forces i m’animo, però el mal que em fan els peus en aquest punt és inaguantable. L’únic espai amb vida es una espècie de petit museu on trobo una dona i li pregunto si el bus ha marxat... em diu que s’ha retardat 30 min i que ha d’arribar. Ella també estava esperant l’arribada del bus per tancar i marxar. Aquestes paraules em fan caure el terra amb la motxilla i em poso a riure com un boig. Ple de fang, sang, suat, moll... pujo al bus i torno fins a casa la Nathalia on em prenc la millor dutxa de la meva vida i em quedo quasi immòbil durant 4 dies, descansant com mai.
Potser no van ser uns moments molt agradables però, ara, els recordo com una de les experiències més increïbles que he tingut. L’esforç, la capacitat de superació i posar el cos al límit va suposar aconseguir el que necessitava.


(Traducción google) A principios de Octubre llegué a Puerto Natelaes en casa de Nathalia. El segundo día de llegar, elegí recorrer la ruta W del Parque Torres del Paine. Decidí hacer la ruta solo con mi mochila y mi tienda. Esta ruta consiste en un caminata de 4 días por paisajes increíbles, lagos, montañas, glaciares ....
Ya dentro del parque empecé a andar en dirección al mirador de las Torres. Me di cuenta de que sería una caminata dura pues el clima de la Patagonia es muy duro. El viento era increíble-mente fuerte y me hacía ir de un lado a otro del camino a pesar de la mochila de unos 12 kg que llevaba a la espalda me hacía poco ligero. En una ocasión la ráfaga de viento me levantó y me lanzó contra la pared de piedra ... realmente me asusté porque no pensaba que esto pudiera llegar a pasar ... y si me hubiera tirado montaña abajo?? ... así, pues, cada vez que sentía una ráfaga de viento que se aproximaba y que los árboles y arbustos, ya desde lejos, se empezaban a mover con fuerza, me tiraba al suelo y esperaba que el vendaval pasara. Después de unas cuantas horas, llegué a la increíble mirador de las Torres ...
Después de comer, seguí caminando hacia una de las zonas de acampada gratuitas. Llegué de noche y sólo me quedaban fuerzas para plantar la tienda y comer alguna barrita energética.
A primera hora de la mañana, apenas salía el solvaig continuar montaña arriba para llegar a un "ventisquero colgante" ya otro miradordes de donde se veía un paisaje indescriptible. En este tramo de ruta conocí a una chica americana muy templada con quien pude intercambiar experiencias y practicar el inglés.
A media tarde y yendo bastante de bien de tiempo, conocí a un trabajador de la zona que me dijo que podía hablar con los cuidadores del parque para que me dejaran acampar al lado de su caseta. Hablé con uno de ellos y no me puso ningún problema aunque dijo que no me podía dejar ver.
Me acerco al campamento-hotel donde estaba el chico que me reconoció y juntos hicimos unas cervezas antes de ir a dormir.
A media noche comenzó a llover y me desperté de frío ya que el agua había filtrado por la tienda por los cuatro laterales. Con la linterna de dinamo pude comprobar hasta dónde había llegado el agua y todo lo que se había mojado. El saco estaba empapado y la ropa que llevaba toda húmeda. Temblando de frío empecé a pensar cómo evitar morir congelado. Sólo se me ocurrió cambiarme de ropa, sacar todo lo que llevaba dentro de la mochila y ponerme dentro mientras con el aliento me calienta las manos. No sé cuántas horas pasaron pero sabía que no podía quedarme dormido.
Logré superar la noche! Pero con la tienda empapada y el saco empapado no podía pasarse otra ... así que tenía que completar el recorrido de día y medio en un ... No era imposible si no paraba de caminar y lo hacía rápido.
Como parte del camino que tenía que hacer era de ida y vuelta dejé todas las cosas mojadas en una habitación de hotel que me dejaron y empecé a subir hacia otro mirador del glaciar Grey. Como estaba lloviznando fui con unas botas de pescador que había comprado durante mi viaje, unas botas de tres números más grandes que el mío para poder ponérmela con la zapatillas y todo.
De nuevo en el hotel, recogí mis cosas y dijeron que tenía que pagar la noche de alojamiento en el camping ... yo les dije que no me había alojado ... mmm problema ... el chico que conocía no estaba y los cuidadores del parque se desentendían de todo, así que no me quedaban muchas opciones ... El dinero que me quedaban eran el bus de vuelta así que decidí hablar con el chico que se encargaba del camping ... Finalmente, después de discutir un buen rato me permitió pagar la deuda limpiando los lavabos y el comedor del camping ... Me pareció correcto pero cuando termino me quedan 5 horas de recorrido hasta la parada del autobús y sólo faltaban 3 horas para la salida del bus que debía tomar.
Salgo corriendo literalmente pero noto que la mochila pesa mucho más que las otras veces pues el saco y la tienda aún están mojados. También me pesa el cansancio por no haber dormido bien la noche anterior, pero el estrés de pensar que tenía que llegar sí o sí al bus, ya que sino me quedaba solo, sin lugar donde dormir en medio de la patagonia. Estaba asustado ...
Cada vez que me cruzaba con alguna persona le preguntaba la hora y continuaba corriendo un poco más. Después de una hora las botas ya me habían hecho herida en ambas piernas, el agotamiento era insoportable, la espalda ni la notaba ... pero la cabeza seguía diciendo que tenía que seguir. Al pasar las primeras montañas llegué a una explanada que desaparecía en el horizonte, y cuando llegaba a este ... otro horizonte ... Ya no podía más y continuaba caminando rápido y más rápido.
Me crucé con un par de hombres que iban a caballo y los volví a hacer la pregunta esperando una respuesta esperanzadora que aún no llegaba.
Sigo corriendo ... , Ya sobrepasando el límite de mis fuerzas, tropiezo y caigo al suelo, no tengo tiempo de nada. Sigo avanzando, primero de rodillas y luego poniéndome de pie para seguir corriendo ... sólo podía decirme: tengo que llegar, tengo que llegar, vamos Gerard, tú puedes ... alguna lágrima caía de desesperación pero otro grupo de chicos que venían en dirección contraria me dijeron que faltaba poco y la esperanza volvía. Esta vez si que puedo ver la parada no muy lejos pero no me saben decir si el bus se ha marchado o no. Sigo corriendo casi sin decir gracias y ando un poquito más, hasta llegar a la primera curva donde aparecen unas casitas abandonadas. Vuelvo coger fuerzas y me animo, pero el daño que me hacen los pies en este punto es inaguantable. El único espacio con vida es una especie de pequeño museo donde encuentro una mujer y le pregunto si el bus se ha marchado ... me dice que se ha retrasado 30 min y que debe llegar. Ella también estaba esperando la llegada del bus para cerrar y marcharse. Estas palabras me hacen caer el suelo con la mochila y me río como un loco. Lleno de barro, sangre, sudor, muelle ... subo al bus y vuelvo a casa la Nathalia donde me tomo la mejor ducha de mi vida y me quedo casi inmóvil durante 4 días, descansando como nunca.
Quizás no fueron unos momentos muy agradables pero, ahora, los recuerdo como una de las experiencias más increíbles que he tenido. El esfuerzo, la capacidad de superación y poner el cuerpo al límite supuso conseguir lo que necesitaba.



viernes, 12 de abril de 2013

San Pedro de Atacama y el Salar de Uyuni!


Una de les primeres destinacions a Chile i a Sudamèrica va ser San Pedro d’Atacama, un petit poble hippy però força turístic pels increïbles paisatges que ofereix la naturalesa.
Érem un grup de 5 i els primers dies vam allotjar-nos en un petit hostal del mateix poble. Aixecant-nos ben d’hora al mati vam fer alguns tours per veure paisatges totalment diferents i tots increïbles:  Desert i formacions rocoses (Valle de la Luna), Laguna al mig de muntanyes nevades (Lagunas altiplanicas), Cactus gegants, Gysers i banys termals naturals i els ojos del salar!
Realment uns dies increïbles!!!




 

 















Tot seguit se’ns va ajuntar un altre company per seguir la ruta cap al Salar d’Uyuni (Bolívia). Tots sabíem que l’altura en aquella zona era important i que havíem d’adaptar-nos.
Dos dies de viatge veient més llacunes, muntanyes, gysers naturals, fins que un dels nostres companys va començar a patir mal d’alçada. Aquest efecte pot semblar poca cosa sempre que tinguis oxigen i gent preparada al costat, però en mig del desert i amb un conductor incompetent, la situació es va posar una mica tensa. EL nostre company va passar d’estar marejat a delirar i, poc després, a perdre el coneixement, baixes pulsacions... tot apuntava un final una mica tràgic i més quan el conductor no feia res. Finalment, decidim canviar una mica la ruta, baixar altura i anar a un ambulatori  per aconseguir oxigen. Després d’un dia moooolt tens tot es va solucionar.

 















El tercer dia, ben d’hora al mati, per poder  veure la sortida del sol, arribem al Salar d’Uyuni, el salar més gran del món. Realment impacta  veure un desert blanc que desapareix a l’horitzó!
La sortida del sol és espectacular i ens passem una bona estona fent fotos divertides, jugant amb les perspectives i diferents objectes. El reflex del sol sobre la sal ens obliga a portar ulleres de sol tota l’estona. Més endavant, arribem a la zona dels treballadors, bastant explotats, que estan treballant, traient i carregant sacs de sal.
El dia següent tornem cap a San Pedro i, d’allà a Santiago, una altra vegada a la ciutat... 


 














(Traducción Google)Una de las primeras destinaciones en Chile y en Sudamérica fue San Pedro de Atacama, un pequeño pueblo hippy pero bastante turístico por increíbles paisajes que ofrece la naturaleza.
Éramos un grupo de 5 y los primeros días nos alojamos en un pequeño hostal del mismo pueblo. Levantándose nos temprano por la mañana hicimos algunos tours para ver paisajes totalmente diferentes y todos increíbles: Desierto y formaciones rocosas (Valle de la Luna), Laguna en medio de montañas nevadas (Lagunas altiplanicas), Cactus gigantes, Gysers y baños termales naturales y los ojos del salar!
Realmente unos días increíbles!
Acto seguido se nos juntó otro compañero para seguir la ruta hacia el Salar de Uyuni (Bolivia). Todos sabíamos que la altura en esa zona era importante y que debíamos adaptarnos.
Dos días de viaje viendo más lagunas, montañas, gysers naturales, hasta que uno de nuestros compañeros empezó a sufrir mal de altura. Este efecto puede parecer poca cosa siempre que tengas oxígeno y gente preparada al lado, pero en medio del desierto y con un conductor incompetente, la situación se puso un poco tensa. EL nuestro compañero pasó de estar mareado a delirar y, poco después, a perder el conocimiento, bajas pulsaciones ... todo apuntaba un final algo trágico y más cuando el conductor no hacía nada. Finalmente, decidimos cambiar un poco la ruta, bajar altura e ir a un ambulatorio para conseguir oxígeno. Después de un día muuuuy tienes todo se solucionó.
El tercer día, muy temprano por la mañana, para poder ver la salida del sol, llegamos al Salar de Uyuni, el salar más grande del mundo. Realmente impacta ver un desierto blanco que desaparece en el horizonte!
La salida del sol es espectacular y nos pasamos un buen rato haciendo fotos divertidas, jugando con las perspectivas y diferentes objetos. El reflejo del sol sobre la sal nos obliga a llevar gafas de sol todo el tiempo. Más adelante, llegamos a la zona de los trabajadores, bastante explotados, que están trabajando, sacando y cargando sacos de sal.
Al día siguiente volvemos a San Pedro y, de allí en Santiago, otra vez en la ciudad ...

martes, 9 de abril de 2013

En busca del Machupichu!


A Cusco, coneixem a una parella de Canadà, un francés i un d'EEUU i anem junts cap Aguas Calientes. Per estalviar uns diners, doncs el tren costa 80$, decidim fer una ruta alternativa que consta d'un bus, un taxi i 3h de caminada per la via del tren. És tota una aventura ja que hem de sortir molt d’hora pel matí en bus. Després agafem un  taxi que passa per camins estrets i fangosos, en un dels trams un camió havia bolcat així que mentre esperàvem vam baixar del cotxe per menjar uns mangos i plàtans que ens oferia la naturalesa. En arribar a la via del tren, vam començar a caminar. Ens topàvem de tant en tant amb gent que feia la mateixa ruta però en direcció contraria i tots ens deien que anàvem una mica justos de temps... Efectivament, se'ns va fer de nit però amb l’ajut de lots vam arribar sense problemes a lloc. A la llunyania veiem com entre mig d’arbres, del soroll del riu que baixava amb molta força i d’animals salvatges, unes llums sortien entre mig de la vall... realment semblava un poble d’elfs o de follets que vivien amagats. Aguas Calientes és un poble just a sota de Machupichu, molt bonic però molt turístic i explotat, però si et saps moure bé pots menjar i dormir en llocs locals molt més interessants.




A les 4 del matí vam començar a caminar cap el Machupichu, una mica de pluja ens va acompanyar mentre pujàvem mils i mils d'escales amb una petita llanterna fins arribar a dalt de tot. Allà vam entrar al Machupichu i de la boira que hi havia no es veia res...bé, com tampoc sabíem on mirar, vam decidir anar fins a unes runes que estan una mica apartades de la ciutat.


Més tard, cap a les 7 del mati, la boira anava desapareixent i vam poder veure que d’allà on hi havia només el color blanc espès, apareixia una ciutat sorprenent enmig de tot de muntanyes punxegudes i verdes. Vam passejar per les runes. Va parar de ploure i vam seguir a uns guies francesos, anglesos i espanyols que ens anaven explicant el què significava cada lloc. A les 10h vam anar a l'entrada del Waynapichu (la muntanya que hi ha al darrera del Machupichu). A aquesta muntanya només poden pujar 400 persones al dia ja que és força perillosa. Hi ha dos torns el de les 7 del mati i el de les 10. La gent que baixava estava força trista ja que després de la “matada” de la pujada, no havien pogut veure res per la boira. Encara hi havia núvols a la punta del Wayna però vam començar a pujar. A mesura que pujàvem la boira desapareixia i podíem veure tota la vista increïble!!! QUINA SORT!!!!
Durant la baixada va començar a ploure i ens vam adonar de lo perillós que es el camí..una relliscada i...

  




  De tornada...altra vegada les mil escales i un cop a Aguas Calientes la caminada de 3 h, taxi i bus... i arribada a Cusco a les 5 del mati!

 

(Traducción Google)En Cusco, conocemos a una pareja de Canadá, un francés y un de EEUU y vamos juntos hacia Aguas Calientes. Para ahorrar un dinero, pues el tren cuesta 80 $, decidimos hacer una ruta alternativa que consta de un bus, un taxi y 3h de caminata por la vía del tren. Es toda una aventura ya que debemos salir muy temprano por la mañana en bus. Después tomamos un taxi que pasa por caminos estrechos y fangosos, en uno de los tramos un camión había volcado así que mientras esperábamos bajamos del coche para comer unos mangos y plátanos que nos ofrecía la naturaleza. Al llegar a la vía del tren, empezamos a caminar. Nos topábamos de vez en cuando con gente que hacía la misma ruta pero en dirección contraria y todos nos decían que íbamos un poco justos de tiempo ... Efectivamente, se nos hizo de noche pero con la ayuda de lotes llegamos sin problemas en su sitio. A lo lejos vemos como en medio de árboles, del ruido del río que bajaba con mucha fuerza y ​​de animales salvajes, unas luces salían en medio del valle ... realmente parecía un pueblo de elfos o de duendes que vivían escondidos. Aguas Calientes es un pueblo justo debajo de Machupichu, muy bonito pero muy turístico y explotado, pero si te sabes mover bien puedes comer y dormir en lugares locales mucho más interesantes.
A las 4 de la mañana empezamos a caminar hacia el Machupichu, un poco de lluvia nos acompañó mientras subíamos miles y miles de escaleras con una pequeña linterna hasta llegar arriba de todo. Allí entramos en el Machupichu y de la niebla que había no se veía nada ... bueno, como tampoco sabíamos donde mirar, decidimos ir hasta unas ruinas que están un poco apartadas de la ciudad. Más tarde, hacia las 7 de la mañana, la niebla iba desapareciendo y pudimos ver que de allí donde había sólo el color blanco espeso, aparecía una ciudad sorprendente en medio de todo de montañas puntiagudas y verdes. Paseamos por los escombros. Paró de llover y seguimos a unos guías franceses, ingleses y españoles que nos iban explicando lo que significaba cada lugar. A las 10h fuimos a la entrada del Waynapichu (la montaña que hay detrás del Machupichu). A esta montaña sólo pueden subir 400 personas al día ya que es bastante peligrosa. Hay dos turnos el de las 7 de la mañana y el de las 10. La gente que bajaba estaba bastante triste ya que tras la "matada" de la subida, no habían podido ver nada por la niebla. Aún había nubes en la punta del Wayna pero empezamos a subir. A medida que subíamos la niebla desaparecía y podíamos ver toda la vista increíble! QUÉ SUERTE!
Durante la bajada comenzó a llover y nos dimos cuenta de lo peligroso que es el camino .. un resbalón y ...

De vuelta ... otra vez las mil escaleras y una vez en Aguas Calientes la caminata de 3 horas, taxi y bus ... y llegada a Cusco a las 5 de la mañana!

viernes, 5 de abril de 2013

Tiroteig a Uruguay! Tiroteo en Uruguay!


Després de tornar d’acampada per les precioses platges de la costa d’Uruguay, vaig tornar amb una amiga, la Nayra, a Montevideo en bus. Just en aturar-se a l’estació de “Las Tres Cruces”, vam veure dues companyes argentines que s’allunyaven cap a dins de la terminal. En aquell moment li vaig dir a la Nayra que s’encarregués d’agafar les motxilles mentre jo  intentava trobar-les.
Vaig sortir ràpidament però hi havia força gent a dins la terminal... vaig córrer cap a la sortida principal i des de fora vaig continuar buscant  sense èxit. En un moment determinat, em vaig trobar  al costat d’un policia a qui li va començar a sonar el walki, avisant que hi havia un tiroteig dins de l’estació. La preocupació per la meva amiga i el pànic de ser disparat es van  barrejar  i no sabia què havia de fer, com reaccionar. Vaig girar-me i vaig avançar uns metres cap a dins la terminal... Havia de pensar ràpid... com podia avisar a la meva companya??? Vaig pensar a entrar per la zona dels busos que era on ella estava i així evitar entrar per la terminal, però vaig veure que hi havia una tanca molt llarga que donava la volta. Vaig respirar profundament i em vaig “empassar” una mica la por per tornar cap a dins de la terminal en direcció contraria a tota la riuada de gent que estava sortint cap a fora, cridant. Un cop  dins, encara amb força gent, podia sentir alguns trets i, tot i no saber si venien de molt lluny o de molt a prop, em vaig ajupir una mica per avançar una miqueta més. Llavors un policia amb un tret a l’espatlla va sortir acompanyat d’un altre... vaig empassar-me la saliva i vaig mirar per sobre d’un cartell d’anuncis i, per sort, vaig veure la Nayra que corria amb les dues maletes cap a la sortida. Vaig córrer cap a ella, vaig agafar-li les maletes i vam aconseguir sortir molt  espantats. 
El cert és que va ser una experiència força impactant , d’aquestes que mai saps com reaccionaràs fins que t’hi trobes.

Al dia següent es va publicar la noticia als diaris: “Cuatro heridos en tiroteo y una mujer secuestrada” (http://historico.elpais.com.uy/111222/pciuda-614219/ciudades/Cuatro-heridos-en-tiroteo-y-una-mujer-secuestrada/)



(Traducido por google)Tras regresar de acampada por las preciosas playas de la costa de Uruguay, volví con una amiga, la Nayra, en Montevideo en bus. Justo en detenerse en la estación de "Las Tres Cruces", vimos dos compañeras argentinas que se alejaban hacia dentro de la terminal. En ese momento le dije a Nayra que se encargara de tomar las mochilas mientras yo intentaba encontrarlas.
Salí rápidamente pero había bastante gente dentro de la terminal ... corrí hacia la salida principal y desde fuera continué buscando sin éxito. En un momento determinado, me encontré al lado de un policía a quien le empezó a sonar el Walker, avisando que había un tiroteo dentro de la estación. La preocupación por mi amiga y el pánico de ser disparado se mezclaron y no sabía qué tenía que hacer, cómo reaccionar. Me volví y avancé unos metros hacia dentro de la terminal ... Tenía que pensar rápido ... como podía avisar a mi compañera?? Pensé en entrar por la zona de los buses que era donde ella estaba y así evitar entrar por la terminal, pero vi que había una valla muy larga que daba la vuelta. Respiré profundamente y me "tragar" un poco el miedo para volver hacia dentro de la terminal en dirección contraria a toda la riada de gente que estaba saliendo hacia fuera, gritando. Una vez dentro, aunque con bastante gente, podía oír algunos disparos y, pese a no saber si venían de muy lejos o muy cerca, me agaché un poco para avanzar un poquito más. Entonces un policía con un disparo en el hombro salió acompañado de otro ... me tragarme la saliva y miré por encima de un cartel de anuncios y, por suerte, vi la Nayra que corría con las dos maletas hacia la salida. Corrí hacia ella, le cogerle las maletas y conseguimos salir muy asustados.
Lo cierto es que fue una experiencia bastante impactante, de esas que nunca sabes cómo reaccionarás hasta que te encuentras.
Al día siguiente se publicó la noticia en los periódicos: "Cuatro heridos en tiroteo y una mujer secuestrada" 

 (http://historico.elpais.com.uy/111222/pciuda-614219/ciudades/Cuatro-heridos-en-tiroteo-y-una-mujer-secuestrada/)

miércoles, 3 de abril de 2013

Rutes de Bolívia! Rutas de Bolivia!


Realment impactant i impressionat...64km de baixada amb bici per una ruta que fins fa dos anys estava oberta a qualsevol transport. La famosa Carretera de la Mort de Bolívia, una carretera de terra, de doble sentit i tan estreta que no permet el pas dos cotxes junts... Això ha provocat nombrosos accidents, molts cotxes, camions, busos han caigut pel precipici. També la boira i la quantitat de cascades que passen per sobre de la ruta l’han fet perillosíssima. Actualment, només és una ruta per fer en BTT i tant les vistes impressionants, com l'experiència de passar-hi, la fan única.



 






Després d’aquest primera experiència per les rutes bolivianes, vam marxar amb una parella de Madrid fins a Rurrenabaquen (l’ amazones bolivià). Vint hores de bus per carreteres idèntiques a la Carretera de la Mort. La noticia positiva era que feien mig metre més d'amplada i la negativa era que hi havia despreniments contínuament. A l’anada, vam tardar vint-i-dos hores en creuar-la, ja que en un poblet vam trobar un despreniment de terra i quatre màquines hi estaven treballant. Realment feia pànic passar per aquests camins on les rodes del bus passaven a  trenta centímetres de precipicis de més de cent metres d’alçada, on la pluja feia que els cotxes quedessis encallats pel fang que era arrossegat des de dalt de les muntanyes i s'anava acumulant. La tornada, però, encara va ser pitjor: van ser trenta-quatre hores i quatre despreniments. El segon despreniment va ser durant la nit quan un cúmul de fang i pedres van caure a no més de trenta metres davant nostre, bloquejant per complet la carretera. La pluja no era abundant però queia contínuament... Tots els qui viatjàvem en el bus resàvem perquè no caiguessin més roques i poder evitar una tragèdia. L’espera de les màquines per treure les pedres era eterna i no feia molta gracia veure com el fang de les parets seguia regalimant i acumulant-se al costat del nostre autobús. Com durant la nit les màquines no treballaven, eren els mateixos bolivians amb  camions grans els qui feien tot el que podien per apartar les roques i obrir el pas.

En aquell moment el meu sentit de supervivència estava “tocat”  i no sabia què fer en el cas que una allau de fang empenyés el bus cap el precipici. En un altre dels despreniments, i al veure que la probabilitat de rodar precipici a baix augmentava a mesura que la pluja queia amb més força només se’m va acudir obrir la finestra i, tot i que  entrava una mica d’aigua, em vaig passar les últimes hores  esperant el moment precís per saltar per la finestra per  augmentar mínimament la probabilitat de supervivència.

Tot i això va valer la pena anar fins a Rurrenabaquen tres dies per passar a l'Amazones. En ser temporada de pluges el riu estava súper alt i els animals es veien en abundància: caimans, tucans, mil espècies de primats diferents, serps, aus, "perezosos"...durant aquests dies vam anar a buscar anacondes i  a pescar piranyes(per cert, sense gaire sort"), vam anar a veure caimans durant la nit, a banyar-nos amb dofins rosats, vam jugar un partidet de futbol contra els guies que ens acompanyaven enmig d'un camp de futbol on les vaques havien deixat molts “regalets”.... en definitiva, GENIAL!


 


 
Després de Rurrenabaquen en vam dirigir cap a  Copacabana (el llac Titicaca). Allà vam estar pocs dies, però el llac d’un color blau increïble i les postes de sol fan que sigui un lloc molt especial. Vam visitar la illa de la Lluna i la del Sol on hi ha alguna que altra ruïna  Inka.


(Traducido por google)Realmente impactante y impresionado ... 64km de bajada en bici por una ruta que hasta hace dos años estaba abierta a cualquier transporte. La famosa Carretera de la Muerte de Bolivia, una carretera de tierra, de doble sentido y tan estrecha que no permite el paso dos coches juntos ... Esto ha provocado numerosos accidentes, muchos coches, camiones, buses han caído por el precipicio. También la niebla y la cantidad de cascadas que pasan por encima de la ruta lo han hecho peligrosísima. Actualmente, sólo es una ruta para hacer en BTT y tanto las vistas, como la experiencia de pasar, la hacen única.
Después de este primera experiencia por las rutas bolivianas, nos fuimos con una pareja de Madrid hasta Rurrenabaquen (el amazonas boliviano). Veinte horas de bus por carreteras idénticas a la Carretera de la Muerte. La noticia positiva era que hacían medio metro más de anchura y la negativa era que había desprendimientos continuamente. En la ida, tardamos veintidós dos horas en cruzarla, ya que en un pueblecito encontramos un desprendimiento de tierra y cuatro máquinas estaban trabajando. Realmente hacía pánico pasar por estos caminos donde las ruedas del bus pasaban a treinta centímetros de precipicios de más de cien metros de altura, donde la lluvia hacía que los coches quedaras atascados por el barro que era arrastrado desde lo alto de las montañas y se iba acumulando. La vuelta, sin embargo, aún fue peor: fueron treinta y cuatro horas y cuatro desprendimientos. El segundo desprendimiento fue durante la noche cuando un cúmulo de barro y piedras cayeron a no más de treinta metros delante de nosotros, bloqueando por completo la carretera. La lluvia no era abundante pero caía continuamente ... Todos los que viajábamos en el bus rezábamos para que no cayeran más rocas y poder evitar una tragedia. La espera de las máquinas para sacar las piedras era eterna y no hacía mucha gracia ver cómo el barro de las paredes seguía chorreando y acumulándose al lado de nuestro autobús. Como durante la noche las máquinas no trabajaban, eran los mismos bolivianos con camiones grandes quienes hacían todo lo que podían para apartar las rocas y abrir el paso.
En ese momento mi sentido de supervivencia estaba "tocado" y no sabía qué hacer en caso de que una avalancha de lodo empujara el bus hacia el precipicio. En otro de los desprendimientos, y al ver que la probabilidad de rodar precipicio abajo aumentaba a medida que la lluvia caía con más fuerza sólo se me ocurrió abrir la ventana y, aunque entraba un poco de agua, me pasar las últimas horas esperando el momento preciso para saltar por la ventana para aumentar mínimamente la probabilidad de supervivencia.
Aún así valió la pena ir hasta Rurrenabaquen tres días para pasar al Amazonas. Al ser temporada de lluvias el río estaba súper alto y los animales se veían en abundancia: caimanes, tucanes, mil especies de primates diferentes, serpientes, aves, "perezosos" ... durante estos días fuimos a buscar anacondas y pescar pirañas ( por cierto, sin demasiada suerte "), fuimos a ver caimanes durante la noche, a bañarnos con delfines rosados, jugamos un partidillo de fútbol contra los guías que nos acompañaban en medio de un campo de fútbol donde las vacas habían dejado muchos "regalitos" .... en definitiva, GENIAL!

Tras Rurrenabaquen en dirigimos hacia Copacabana (el lago Titicaca). Allí estuvimos pocos días, pero el lago de un color azul increíble y las puestas de sol hacen que sea un lugar muy especial. Visitamos la isla de la Luna y la del Sol donde hay alguna que otra ruina Inka.

Dormint a un bus bolivià! Durmiendo en un bus boliviano!


Per arribar a Samaipataens calien dotze hores en bus  però ens van dir que no hi havia cap seient disponible.. Com  no  volíem esperar vint-i-quatre hores pel següent bus, vam suplicar al conductor que va accedir previ pagament en negre d’un seient inexistent al costat del conductor. La sorpresa va ser quan a l’ entrar vam veure que aquests “ seients” ja estaven ocupats  per dues dones bolivianes! Així, doncs, ens  va tocar seure  a les escaletes de la porta de  sortida. Entre el xòfer, els ajudants i els passatgers, erem set persones compartint  un espai mínim. Allà em van convidar a fulles de coca amb bicarbonat i, tot i no notar en un primer moment res, després d’unes hores de mossegar-les, vaig adonar-me que tenia tota la cara adormida  malgrat estava més despert que un mussol a la nit. Només havien passat quatre hores i l’esquena, el cul, els braços i les cames ja no aguantaven més. En veure la nostra cara d’esgotament i malestar el conductor ens va aconsellar  estirar-nos al terra del passadís. Allà ens vam tombar al costatd’ uns nens i algun que altre bolivià, entre bosses de menjar i de roba i en mig d’ escupinades que acostumen a fer de tant en tant... Sense voler-hi pensar gaire em vaig posara escoltar  la música del meu MP3 i vaig tancar els ulls... Tot i així, no vaig poder dormir gaire ja que les trepitjades eren constants i des de la posició on em trobava  l’olor dels peus descalços no era molt agradable…Jje,je,je, una experiència força interessant!



(Traducción Google) Para llegar a Samaipataens necesitaban doce horas en bus pero nos dijeron que no había ningún asiento disponible .. Como no queríamos esperar veintidós cuatro horas por el siguiente bus, nos suplicó al conductor que accedió previo pago en negro de un asiento inexistente junto al conductor. La sorpresa fue cuando al entrar vimos que estos "asientos" ya estaban ocupados por dos mujeres bolivianas! Así pues, nos tocó sentarse en las escalerillas de la puerta de salida. Entre el chófer, los ayudantes y los pasajeros, éramos siete personas compartiendo un espacio mínimo. Allí me invitaron a hojas de coca con bicarbonato y, aunque no notar en un primer momento nada, después de unas horas de morderlas, me di cuenta que tenía toda la cara dormida pese estaba más despierto que un búho en la noche. Sólo habían pasado cuatro horas y la espalda, el culo, los brazos y las piernas ya no aguantaban más. Al ver nuestra cara de agotamiento y malestar el conductor nos aconsejó estirarnos en el suelo del pasillo. Allí nos tumbar al costatd unos niños y algún que otro boliviano, entre bolsas de comida y de ropa y en medio de escupinades que suelen hacer de vez en cuando ... Sin querer pensar mucho me pusiera escuchar la música de mi MP3 y cerré los ojos ... Sin embargo, no pude dormir mucho ya que las pisadas eran constantes y desde la posición donde me encontraba el olor de los pies descalzos no era muy agradable ... JJE, je, je, una experiencia muy interesante!