Mapa del Món

miércoles, 16 de marzo de 2016

Paraguay un país poc conegut! - Paraguay un país poco conocido

Paraguay un país poc conegut!


Abans de creuar la frontera cap a Paraguay intento buscar persones que hagin estat al Paraguay, algú que m’expliqui alguna cosa sobre aquest país totalment desconegut per  mi. Ràpidament me’n adono que no només és desconegut per mi sinó per la majoria de gent, que no té molt bona relació amb els seus països veïns que només destaquen que és una zona on no hi ha res interessant per veure, perillós, on anar a comprar electrònica és el més interessant perquè surt bé de preu.
Sense fer gaire cas als comentaris m’endinso cap aquest país, cap a la capital Asunción on  començo a descobrir una nova cultura, una nova visió de Paraguay molt diferent a la que tenia en ment.
Com la majoria de països llatinoamericans els paraguaians són molt nacionalistes i orgullosos de la seva cultura per això  no és gens difícil que t’expliquin amb pèls i senyals cada cosa que preguntes.
Marcat per les dues grans guerres (Guerra de la triple aliança i guerra del Chaco) que van tenir contra tots els seus països veïns quan Paraguay era la gran potència sud-americana, el seu territori va quedar força reduït, bastant aïllat i empobrit. Tot i això la seva identitat segueix ben forta, amb moltes tradicions culturals antigues i mesclades amb les arrels indígenes, amb una societat bilingüe (guarani i castellà) i moltes comunitats indígenes diferents repartides per tot el país.
Mica en mica, compartint amb diferents persones locals, famílies, zones de ciutat i de camp vaig creant una petita idea de la vida i  societat  d’aquest país.
Hi ha una gran diferència, salvant la capital, les altres ciutats importants semblen anar dos passos per darrera i degut el mal estat de les carreteres no asfaltades fa que a menys de 5 km de les ciutats visquis en un altre món, un món rural quasi desconnectat de la societat capitalista.
Segons la meva experiència Paraguay em va semblar un país tranquil, segur, on la gent sempre troba un moment per prendre un “terere” per seure i compartir una estona per ajudar a passar la calor sufocant de la majoria dels mesos.
També em sorprèn la relació entre homes i dones i famílies. Sense poder generalitzar però segons el que m’han comentat i he pogut observar, és un país on hi ha moltes més dones que homes (diuen que degut al gran número d’homes morts durant les guerres), un país on les relacions solen començar de molt joves, amb famílies molt nombroses i que ràpidament es trenquen i  separen. No és d’estranyar doncs la infidelitat, tant d’homes com dones, és quasi del 100% fent que la desconfiança, les gelosies i el masclisme siguin molt presents.

Tot i no ser un país amb grans meravelles paisatgístiques com els seus països veïns, té zones molt interessants per conèixer, llocs per caminar i sobretot per anar descobrint lentament entre “polcas”, cançons folklòriques en gurani i passant temps prenent terere amb les dones que teixeixen pels carrers... 

Paraguay un país poco conocido!


Antes de cruzar la frontera hacia Paraguay intento buscar personas que hayan estado en el Paraguay, alguien que me explique algo sobre este país totalmente desconocido para mí. Rápidamente me doy cuenta que no sólo es desconocido para mí sino para la mayoría de gente, que no tiene muy buena relación con sus países vecinos que sólo destacan que es una zona donde no hay nada interesante para ver, peligroso, donde ir a comprar electrónica es el más interesante porque sale bien de precio.
Sin hacer mucho caso a los comentarios me adentro hacia este país, hacia la capital Asunción donde empiezo a descubrir una nueva cultura, una nueva visión de Paraguay muy diferente a la que tenía en mente.
Como la mayoría de países latinoamericanos los paraguayos son muy nacionalistas y orgullosos de su cultura por eso no es nada difícil que te cuenten con pelos y señales cada cosa que preguntas.
Marcado por las dos grandes guerras (Guerra de la triple alianza y guerra del Chaco) que tuvieron contra todos sus países vecinos cuando Paraguay era la gran potencia sudamericana, su territorio quedó bastante reducido, bastante aislado y empobrecido. Sin embargo su identidad sigue bien fuerte, con muchas tradiciones culturales antiguas y mezcladas con las raíces indígenas, con una sociedad bilingüe (guarani y español) y muchas comunidades indígenas diferentes repartidas por todo el país.
Poco a poco, compartiendo con diferentes personas locales, familias, zonas de ciudad y de campo voy creando una pequeña idea de la vida y sociedad de este país.
Hay una gran diferencia, salvando la capital, las otras ciudades importantes parecen ir dos pasos por detrás y debido al mal estado de las carreteras no asfaltadas hace que a menos de 5 km de las ciudades vivas en otro mundo, un mundo rural casi desconectado de la sociedad capitalista.
Según mi experiencia Paraguay me pareció un país tranquilo, seguro, donde la gente siempre encuentra un momento para tomar un "terere" para sentarse y compartir un rato para ayudar a pasar el calor sofocante de la mayoría de los meses.
También me sorprende la relación entre hombres y mujeres y familias. Sin poder generalizar pero según lo que me han comentado y he podido observar, es un país donde hay muchas más mujeres que hombres (dicen que debido al gran número de hombres muertos durante las guerras), un país donde las relaciones suelen comenzar muy jóvenes, con familias muy numerosas y que rápidamente se rompen y separan. No es de extrañar pues la infidelidad, tanto de hombres como mujeres, es casi del 100% haciendo que la desconfianza, los celos y el machismo sean muy presentes.
Aunque no es un país con grandes maravillas paisajísticas como sus países vecinos, tiene zonas muy interesantes para conocer, lugares para caminar y sobre todo para ir descubriendo lentamente entre "polcas", canciones folclóricas en guran y pasando tiempo tomando terere con las mujeres que tejen por las calles ...

domingo, 13 de marzo de 2016

15 dies al Paraguay! - 15 dias al Paraguay!

21-02-2016

Arribo a la ciutat Brasilera Ponta Pura que fa frontera amb Paraguay. Un carrer fa de línia frontera al llarg de tota la ciutat fent possible el trànsit descontrolat entre els dos països. Tinc sort que les dones que em porten en cotxe no em deixen sol i després de donar mil voltes entre un país i l’altre aconsegueixo el segell de sortida de Brasil i el segell d’entrada a Paraguay.
Des de l’estació agafo un bus nocturn que em porta a Asunción. 
Conec el Marcello, l’home que m’allotja a casa seva per couchsurfing,  em recull a l’estació i surto a passejar pel centre mentre ell va a treballar.
Camino molt per anar observant aquest nou país totalment desconegut per mi en tots els aspectes. Després de passar per l’oficina de turisme  passejo per alguns parcs , esglésies i places i dino en una petit lloc local. 
A la tarda recullo el Marcello i anem a casa seva. El seu pis sembla un museu de coses de Paraguay. Jo no puc parar de preguntar curiositats sobre la cultura, història, llengua... i ell encantat d’explicar-m’ho tot. 
Paraguay és un país bilingüe, castellà i guaraní, és un país que havia estat la potència més gran de sud-americà fins que van perdre la “Guerra de l’Aliança” contra Brasil, Uruguai i Argentina.
Passem tota la tarda mirant vídeos de música folklòrica, documentals de Paraguay, aprenen coses sobre la seva beguda nacional el “terere” (tradicional, amb herbes medicinals), sobre artistes, músics... i finalment mirem una de les úniques pel•lícules de producció mundial “7cajas” (molt interessant).
També aprenc que la bandera de Paraguay és única junt amb dos països més que té dues cares, observo teixits tradicionals fets per indígenes i figures de fustes artesanals d’arbres diferents.
Al dia següent surto a caminar  pel centre i visito la casa de l’ independència, un parell de palaus, un cementiri i em  perdo pels carres del mercat nº4 (on té transcurs la pel•lícula de la nit anterior) . Em crida l’atenció les persones del mercat que treballen de carreters, nens i joves que s’ofereixen amb una carreta a portar les coses que la gent va comprant pel mercat.
També em sorprèn molt veure que 3 de cada 5 persones porta sota el braç el seu terere... només recordo quelcom  igual a Uruguay amb el mate.
També camino per una zona molt pobre on s’acumulen barraques i gent dormint a les places ja que s’han hagut de moure una mica de les seves antigues barraques pel creixement del riu els últims mesos.
La sensació d’inseguretat és molt més baixa que en altres llocs que he visitat últimament però com sempre quan un és turista s’ha de tenir els  ulls  ben oberts.




L’últim dia a Asunción arriba un altre noi, brasilé, de couch. Amb ell dono més voltes per la ciutat i practico el meu portuguès. I a la nit els cuino de nou la super truita de patates que tothom demana.
Després d’un llarg viatge de bus arribo , per la tarda, a Villarrica on conec el Luís, un anestesista,  el Javier, un pintor (molt bo) argentí que també està de couch i els tres gossos que hi ha. La casa està totalment en obres (de fet el Luís no hi està vivint) però el Javier i jo  ens les apanyem per dormir al terra d’una habitació buida.
A la nit conec els amics del Luís que són propietaris d’un bar. El Javier ja fa uns dies que hi treballa decorant amb pintures les parets i a mi m’ofereixen treballar el dissabte com a barman en una festa i jo per diversió accepto!
El divendres surto d’hora pel matí a fer una caminada. Faig autoestop fins el poble de Colónia Independiente i des d’allà camino 7km d’anada i 7 de tornada per arribar al Salto Suizo (una cascada on em puc banyar. El camí és força maco, casetes de camp de colors on de tant en tant entro per demanar aigua i veure una miqueta més d’a prop la vida d’aquestes persones. De tornada fent autoestop i caminant sota un sol força sufocant arribo al poble de Yataity, un poble que es caracteritza per l’artesania de teixits. Les dones assentades al mig del carrer teixeixen amb un estil propi, mentre els homes prenen tereré al costat. El poble transmet un ambient molt tranquil i agradable. 







El cap de setmana comença amb molta pluja. Passo el dia amb el Javier prenent mate, llegint i cuinant. Tot i que para de ploure a la nit,  s’anul•la la festa del bar però em demanen que els ensenyi a fer els còctels  bàsics i em paguen el bitllet cap a Encarnació.
Pel matí  intentem anar amb el Luís i el Javier a veure unes pintures rupestres que hi ha a uns 15km de Villarrica però tot i anar-hi amb un 4x4 la ruta està molt malament per  la pluja del dia anterior i ens és impossible accedir-hi. De tornada fem una BBQ amb la família del Luís i a la 1pm agafo el bus.
Tot ple de pols i sorra després de les 7h de bus per carreteres de sorra arribo a Encarnació on conec la Helena (couch). M’explica que no viu a la  ciutat sinó en un poblet a 30km que es diu Jesús. 
Passo 4 dies amb ella i la seva família (mare, germà, germana i dos nens). El poblet és força petit i molt tranquil. A prop hi ha les runes Jesuítiques que visitem en diferents dies, també visitem un assecador d’ herba mate d’un veí, caminem pel poble recollint fruites d’arbres com aguacate, caqui, plàtans, taronges, aratikú, guayava... prenem molt terere i mate mesclat amb altres infusions i herbes, passem una tarda parlant amb una artesana famosa per les seves escultures gegants de pedra i fusta i aprenc a cuinar diferents plats típics del Paraguay com la sopa paraguaya, el reviro
Compartir amb aquesta família i  em fa conèixer una mica com sol ser l’estructura familiar al Paraguay i  les relacions de les parelles (majoritàriament famílies molt nombroses i més aviat desestructurades pel que fa la relació de les parelles  ja que l’índex d’infidelitat s’aproxima al 100% tant pels homes com per les dones pel que tenir fills de diferents parelles és força normal, resultat de la forma relaxada de viure i els problemes del dia a dia que viuen (corrupció, masclisme, falta d’educació i sanitat sobretot per les famílies indígenes....)
 Un altre dia ens arribem a la ciutat d’Encarnación fent autoestop on passegem per l’avinguda de la “platja”(artificial davant del riu) i per la zona antiga on passem a prendre terere amb el tiet de l’Helena i després a casa de la seva cosina.





També fent autoestop anem a conèixer el poble on va néixer, Capitán Meza. Sempre és molt interessant la conversa amb les  persones que et vas trobant: camioners, repartidors, policies, gent de ciutat, gent de poble... ja que tots tenen la seva visió del país i de les situacions familiars i socials  que t’ expliquen  obertament. En el petit poble dinem a casa d’una de les tietes i després donem una volta a prendre un terere al costat d’ una petita cascada i després anem fins al riu on ,en principi,  hi havia un pont de fusta però que la gran pujada del riu l’havia ennuegat per complert.
Divendres per la nit després d’acomiadar-me de la família de l’Helena comença la meva primera aventura fent autoestop
 nocturn de nou cap a Villarica. El cert que fins l’últim moment havia de passar un conegut a recollir-me però com sempre a Paraguay hi ha canvis d’última hora.
Primer una moto em porta cap a la carretera principal. I des d’allà un parell de camions fins arribar el Km 30, un punt de referencial local,  a l’1am. Pel camí passo tres vegades per sota del túnel d’arbres (un túnel natural creat per les copes dels arbres al mig d’una carretera principal) ja que el conductor s’ofereix a donar la volta i tornar-hi a passar per il•luminar-lo bé amb les llums.  
Passades les 5am (dura espera en una àrea de servei) retorno a la ruta amb un camioner amb qui faig els primers 150km prenent mate.
Finalment, a les 10h,  arribo a Villarica força cansat. La Geovana i el Renee (els propietaris del bar) em porten a la nova casa a 3km de la ciutat on li havien allotjat all Javier. Una casa petitona de camp amb unes quantes hectàrees de terreny on també hi viu un cuidador, Portillo, i tots els animals de  la granja. La casa d’un senyor important de la ciutat però que no hi va mai.
És sorprenent que a tanta poca distància del centre d’una ciutat gran com Villarica, passant per una carretera de terra en condicions pèssimes, sembla que estiguis al mig del no res, lluny de qualsevol nucli urbà, amb casetes de famílies humils i pràcticament desconnectades de la societat, terres de conreu de grans extensions...
Treballo  tota la nit en el “Patio”, on es celebra la festa -  concert que s’havia anul•lat la setmana anterior. Primer em dedico a preparar begudes i després a  fer de cambrer, vist que hi ha força gent i els treballadors no se’n sortien. Em sorprèn la forma de treballar de tots els cambrers, de funcionar del bar, de servir.... és realment molt diferent a un bar europeu on els treballadors se’ls exigeix pràctica i experiència per poder realitzar aquest servei. En definitiva, un petit caos, però m’ho passo força bé i és una altra experiència del viatge.



El dissabte amb el Javier, la Giovana i el Renee tornem a intentar d’anar a Ita letra per segona vegada. Passem per  camins  amb precioses cases i on gaudim d’imatges rurals per recordar. Tenim problemes per culpa de  l’estat de la ruta i després d’una bona estona intentant alliberar la camioneta decidim deixar-ho córrer. 
Per sopar fem una BBQ amb el cuidador de la casa i el Javier sota la llum de milers d’estrelles .
Al matí després d’esmorzar , el JavIer em regala una petita pintura i anem fins la terminal on per un imprevist, he de  quedar-me  un altre dia  a Villarrica on ens  dediquem a estar tranquils i fem  una petita festa de comiat amb uns coneguts que es presenten per la nit. Sense haver dormit  agafo el bus a les 4 am,  direcció a Ciudad de l’Este, frontera amb Brasil, per anar a trobar a la Sami (amiga argentina) a Foz do Iguazú.

21-02-2016


(Traducción Google) Llego a la ciudad Brasileña Ponta Pura que hace frontera con Paraguay. Una calle hace de línea frontera a lo largo de toda la ciudad haciendo posible el tráfico descontrolado entre los dos países. Tengo suerte de que las mujeres que me llevan en coche no me dejan solo y después de dar mil vueltas entre un país y otro consigo el sello de salida del Brasil y el sello de entrada en Paraguay.
Desde la estación cojo un bus nocturno que me lleva a Asunción.
Conozco el Marcello, el hombre que me alojaba en su casa por couchsurfing, me recoge en la estación y salgo a pasear por el centro mientras él va a trabajar.
Camino mucho para ir observando este nuevo país totalmente desconocido para mí en todos los aspectos. Después de pasar por la oficina de turismo paseo por algunos parques, iglesias y plazas y dino en una pequeño lugar local.
Por la tarde recojo el Marcello y vamos a casa. Su piso parece un museo de cosas de Paraguay. Yo no puedo parar de preguntar curiosidades sobre la cultura, historia, lengua ... y él encantado de contármelo todo.
Paraguay es un país bilingüe, castellano y guaraní, es un país que había sido la mayor potencia de sudamericano hasta que perdieron la "Guerra de la Alianza" contra Brasil, Uruguay y Argentina.
Pasamos toda la tarde mirando videos de música folclórica, documentales de Paraguay, aprenden cosas sobre su bebida nacional el "terere" (tradicional, con hierbas medicinales), sobre artistas, músicos ... y finalmente miramos una de las únicas por • películas de producción mundial "7cajas" (muy interesante).
También aprendo que la bandera de Paraguay es única junto con dos países más que tiene dos caras, observo tejidos tradicionales hechos por indígenas y figuras de maderas artesanales de árboles diferentes.
Al día siguiente salgo a caminar por el centro y visito la casa de la independencia, un par de palacios, un cementerio y me pierdo por las calles del mercado nº4 (donde tiene transcurso la por • película de la noche anterior). Me llama la atención a las personas del mercado que trabajan de carreteros, niños y jóvenes que se ofrecen con una carreta a llevar las cosas que la gente va comprando por el mercado.
También me sorprende mucho ver que 3 de cada 5 personas lleva bajo el brazo su terere ... sólo recuerdo algo igual a Uruguay con el mate.
También ando por una zona muy pobre donde se acumulan barracas y gente durmiendo en las plazas ya que se han tenido que mover un poco de sus antiguas barracas por el crecimiento del río en los últimos meses.
La sensación de inseguridad es mucho más baja que en otros lugares que he visitado últimamente pero como siempre cuando uno es turista debe tener los ojos bien abiertos.
El último día en Asunción llega otro chico, Brasile, de couch. Con él doy más vueltas por la ciudad y practico mi portugués. Y por la noche los cocino de nuevo la super tortilla de patatas que todo el mundo pide.
Después de un largo viaje de bus llego, por la tarde, en Villarrica donde conozco el Luís, un anestesista, Javier, un pintor (muy bueno) argentino que también está de couch y los tres perros que hay. La casa está totalmente en obras (de hecho el Luís no está viviendo) pero el Javier y yo nos las apañamos para dormir en el suelo de una habitación vacía.
Por la noche conozco los amigos del Luís que son propietarios de un bar. Javier ya hace unos días que trabaja decorando con pinturas las paredes y a mí me ofrecen trabajar el sábado como barman en una fiesta y yo por diversión acepto!
El viernes salgo temprano por la mañana a hacer una caminata. Hago autostop hasta el pueblo de Colónia Independiente y desde allí ando 7km de ida y 7 de vuelta para llegar al Salto Suizo (una cascada donde me puedo bañar. El camino es bastante bonito, casitas de campo de colores donde de vez en tanto entro para pedir agua y ver algo más de cerca la vida de estas personas. de vuelta haciendo autostop y caminando bajo un sol bastante sofocante llego al pueblo de Yataity, un pueblo que se caracteriza por la artesanía de tejidos. las mujeres asentadas en plena calle tejen con un estilo propio, mientras los hombres toman tereré al lado. El pueblo transmite un ambiente muy tranquilo y agradable.
El fin de semana comienza con mucha lluvia. Paso el día con Javier tomando mate, leyendo y cocinando. Aunque para de llover por la noche, se anula • la la fiesta del bar pero me piden que les enseñe a hacer los cócteles básicos y me pagan el billete hacia Encarnación.
Por la mañana intentamos ir con Luís y Javier a ver unas pinturas rupestres que hay a unos 15km de Villarrica pero aún ir con un 4x4 la ruta está muy mal por la lluvia del día anterior y nos es imposible acceder a ella . De vuelta hacemos una BBQ con la familia del Luís y la 1pm cojo el bus.
Todo lleno de polvo y arena tras las 7h de bus para carreteras de arena llego a Encarnación donde conozco la Helena (couch). Me cuenta que no vive en la ciudad sino en un pueblo a 30km que se llama Jesús.
Paso 4 días con ella y su familia (madre, hermano, hermana y dos niños). El pueblo es bastante pequeño y muy tranquilo. Cerca están las ruinas Jesuíticas que visitamos en diferentes días, también visitamos un secador de yerba mate de un vecino, caminamos por el pueblo recogiendo frutas de árboles como aguacate, caqui, plátanos, naranjas, aratikú, Guay ... tomamos muy terere y mate mezclado con otras infusiones y hierbas, pasamos una tarde hablando con una artesana famosa por sus esculturas gigantes de piedra y madera y aprendo a cocinar diferentes platos típicos del Paraguay como la sopa paraguaya, el revirado
Compartir con esta familia y me hace conocer un poco como suele ser la estructura familiar en Paraguay y las relaciones de las parejas (mayoritariamente familias muy numerosas y más bien desestructuradas en cuanto la relación de las parejas ya que el índice de infidelidad se aproxima al 100% tanto para los hombres como para las mujeres por lo que tener hijos de diferentes parejas es bastante normal, resultado de la forma relajada de vivir y los problemas del día a día que viven (corrupción, machismo, falta de educación y sanidad sobre todo para las familias indígenas ....)
 Otro día nos llegamos a la ciudad de Encarnación haciendo autostop donde paseamos por la avenida de la "playa" (artificial frente al río) y por la zona antigua donde pasamos a tomar terere con el tío de Helena y luego a casa de su prima.
También haciendo autostop vamos a conocer el pueblo donde nació, Capitán Meza. Siempre es muy interesante la conversación con las personas que te vas encontrando: camioneros, repartidores, policías, gente de ciudad, gente de pueblo ... ya que todos tienen su visión del país y de las situaciones familiares y sociales que te explican abiertamente. En el pequeño pueblo comemos en casa de una de las tías y después damos una vuelta a tomar un terere junto de una pequeña cascada y luego vamos hasta el río donde, en principio, había un puente de madera pero que la gran subida del río le había atragantado por completo.
Viernes por la noche después de despedirme de la familia de Helena empieza mi primera aventura haciendo autostop
 nocturno de nuevo hacia Villarica. Lo cierto que hasta el último momento tenía que pasar un conocido a recogerme pero como siempre en Paraguay hay cambios de última hora.
Primero una moto me lleva hacia la carretera principal. Y desde allí un par de camiones hasta llegar el Km 30, un punto de referencial local, a la 1am. Por el camino paso tres veces por debajo del túnel de árboles (un túnel natural creado por las copas de los árboles en medio de una carretera principal) ya que el conductor se ofrece a dar la vuelta y volver a pasar por il • alumbrar bien con las luces.
Pasadas las 5am (dura espera en un área de servicio) retorno a la ruta con un camionero con quien hago los primeros 150km tomando mate.
Finalmente, a las 10h, llego a Villarica bastante cansado. La Geovani y Renee (los propietarios del bar) me llevan a la nueva casa a 3 km de la ciudad donde le habían alojado ajo Javier. Una casa pequeña de campo con varias hectáreas de terreno donde también vive un cuidador, Portillo, y todos los animales de la granja. La casa de un señor importante de la ciudad pero que no va nunca.
Es sorprendente que a tanta poca distancia del centro de una ciudad grande como Villarica, pasando por una carretera de tierra en condiciones pésimas, parece que estés en medio de la nada, lejos de cualquier núcleo urbano, con casetas de familias humildes y prácticamente desconectadas de la sociedad, tierras de cultivo de grandes extensiones ...
Trabajo toda la noche en el "Patio", donde se celebra la fiesta - concierto que había anulación • lat la semana anterior. Primero me dedico a preparar bebidas y luego a hacer de camarero, visto que hay bastante gente y los trabajadores no se salían. Me sorprende la forma de trabajar de todos los camareros, de funcionar del bar, de servir .... es realmente muy diferente a un bar europeo donde los trabajadores se les exige práctica y experiencia para poder realizar este servicio. En definitiva, un pequeño caos, pero me lo paso bastante bien y es otra experiencia del viaje.
El sábado con Javier, la Giovana y Renee volvemos a intentar ir a Ita letra por segunda vez. Pasamos por caminos con preciosas casas y donde disfrutamos de imágenes rurales para recordar. Tenemos problemas por culpa del estado de la ruta y después de un buen rato intentando liberar la camioneta decidimos dejarlo.
Para cenar hacemos una BBQ con el cuidador de la casa y el Javier bajo la luz de miles de estrellas.
Por la mañana después del desayuno, Javier me regala una pequeña pintura y vamos hasta la terminal donde por un imprevisto, tengo que quedarme otro día en Villarrica donde nos dedicamos a estar tranquilos y hacemos una pequeña fiesta de despedida con unos conocidos que se presentan por la noche. Sin haber dormido cojo el bus a las 4 am, dirección a Ciudad del Este, frontera con Brasil, para ir a encontrar en la Sami (amiga argentina) en Foz de Iguazú.

martes, 23 de febrero de 2016

Brasil - Mato Grosso do Sul

12/02/2016

Arribo a Campo Grande tard, de nit, però em dóna temps de conèixer els primers familiars del meu amic brasiler Fer (Hudy a casa seva). La seva mare Roze, la seva germana Ariana, el nebot Samuel...
A Campo Grande el calor és sufocant així que durant el dia costa fer coses. Paso les hores amb  la família, prenent terere per hidratar-nos, coneixent el barri, menjant molt... Dissabte a la nit sortim amb l’Ariana i dues amigues seves a un local on hi ha  concert on i  fins les quatrede la matinada ens ho  passem d’allò més bé cantant i ballat. Un altre dia anem a passejar pel Parque de las Naciones Indigenas on hi ha un llac gran, capibares i molt de verd i acabem a casa de la germana de la Roze per veure les vistes de la ciutat des d’un 16 pis.






El dimarts anem tots a casa del germà del Fer, el Valdiney . Juguem a la piscina amb els seus dos fills i el dimecres, el meu últim dia, fem una excursió  fins el districte de Camiçao (150km). Pel camí parem a veure un riu amb la intenció de banyar-nos, però les pluges  del dia anterior havien fet pujar el cabdal. Prenem unes cervesetes i m’invita a un restaurant per tastar 5 tipus de peix diferent  al restaurant de la ciutat Aquidaguana
Amb la panxa plena anem a visitar unes cascades on patim  picades de mosquit. Estem a  quasi 40 graus  i ens banyem sota l’aigua refrescant que queia d’uns 20 metres d’alçada.
Finalment fem una petita caminada fins a el “morro del paxixi“ on hi ha una vista molt maca de tota la plana. I de tornada, ja ponent-se  el sol, és el torn dels animals, i veiem uns cérvol de pantenal, tucans, arara blava...







M’aixeco d’hora pel mati per fer la bossa i marxar cap a Bonito. A aquesta hora passen a saludar uns altres tucans i unes arares vermelles que sobrevolen la ciutat. Esmorzo i m’acomiado de tota la família agafant el bus cap a Bonito.
6 hores tardo a arribar ja que el bus fa moltes parades!. Un cop allà vaig  a buscar el Felipe, el nou couchsurfing, que porta un hostel a la ciutat. No és difícil sentir-se com a casa amb la gent d’aquest hostel. El Felipe té un caràcter molt positiu  i m’acull com un amic més i els altres treballadors també.
A la meva habitació conec una noia de Sao Paulo, la Thatiane que m’invita a anar a veure-la a entrenar Jugitsu. Després anem amb en Bruno i l’ Adonai (treballadors de la pousada) a passar una estona a un bar.
Bonito és un lloc molt turístic i bonic on es poden fer moltes sortides espectaculars, però la vida aquí  és  molt cara,  així que decideixo anar a un balneari natural i fer l’ excursió a una gruta.
Pel mati faig una caminada de 7km fins al balneari natural on havia quedat amb l’ Adonai. Passo tot el dia allà banyant-me amb aigües cristal·lines i entre peixos gegants que neden al voltant de les persones.




El segon dia me’l prenc de relax, camino una mica, visito el càmping de la mateixa empresa i acabem tots a casa el Felipe fent una BBQ fins ben tard.

En el hostel conec unes dones i parlant amb elles m’ofereixen portar-me l’endemà fins la frontera de Paraguai així que pel matí, després d’anar a visitar la gruta de Sao Mateo, una cova maca per passejar-hi i, després  marxo cap a Ponta Pora, cap a Paraguai.



02/12/2016

(Traducción Google)Llego a Campo Grande tarde, de noche, pero me da tiempo de conocer los primeros familiares de mi amigo brasileño Hacer (Hudy en su casa). Su madre Roze, su hermana Ariana, el sobrino Samuel ...
En Campo Grande el calor es sofocante así que durante el día cuesta hacer cosas. Paso las horas con la familia, tomando terere para hidratarnos, conociendo el barrio, comiendo mucho ... El sábado por la noche salimos con el Ariana y dos amigas suyas a un local donde hay concierto donde y hasta las quatrede la madrugada nos lo pasamos en grande cantando y bailado. Otro día vamos a pasear por el Parque de las Naciones Indigenas donde hay un lago grande, capibaras y mucho verde y acabamos en casa de la hermana de la Roze para ver las vistas de la ciudad desde un 16 piso.
El martes vamos todos a casa del hermano del Hacer, el Valdiney. Jugamos en la piscina con sus dos hijos y el miércoles, mi último día, hacemos una excursión hasta el distrito de Camiçao (150km). Por el camino paramos a ver un río con la intención de bañarnos, pero las lluvias del día anterior habían hecho subir el capital. Tomamos unas cervecitas y me invita a un restaurante para degustar 5 tipos de pescado diferente en el restaurante de la ciudad Aquidaguana
Con la barriga llena vamos a visitar unas cascadas donde sufrimos picaduras de mosquito. Estamos a casi 40 grados y nos bañamos bajo el agua refrescante que caía de unos 20 metros de altura.
Finalmente hacemos una pequeña caminata hasta el "morro del paxixi" donde hay una vista muy bonita de toda la llanura. Y de vuelta, ya poniéndose el sol, es el turno de los animales, y vemos unos ciervo de pantenal, tucanes, arara azul ...
Me levanto temprano por la mañana para hacer la bolsa y marchar hacia Bonito. A esta hora pasan a saludar otros tucanes y unas Arar rojas que sobrevuelan la ciudad. Desayuno y me despido de toda la familia cogiendo el bus hacia Bonito.
6 horas tardo en llegar ya que el bus hace muchas paradas !. Una vez allí voy a buscar el Felipe, el nuevo couchsurfing, que lleva un hostel en la ciudad. No es difícil sentirse como en casa con la gente de este hostel. El Felipe tiene un carácter muy positivo y me acoge como un amigo más y los otros trabajadores también.
En mi habitación conozco una chica de Sao Paulo, la Thatiane que me invita a ir a verla a entrenar Jugitsu. Después vamos con Bruno y el Adonai (trabajadores de la pousada) a pasar un rato en un bar.
Bonito es un lugar muy turístico y bonito donde se pueden hacer muchas salidas espectaculares, pero la vida aquí es muy cara, así que decido ir a un balneario natural y hacer la excursión en una gruta.
Por la mañana hago una caminata de 7km hasta el balneario natural donde había quedado con el Adonai. Paso todo el día allí bañándome con aguas cristalinas • lines y entre peces gigantes que nadan alrededor de las personas.
El segundo día me lo tomo de relax, ando un poco, visito el camping de la misma empresa y acabamos todos en casa Felipe haciendo una BBQ hasta bien tarde.
En el hostel conozco unas mujeres y hablando con ellas me ofrecen llevarme al día siguiente hasta la frontera de Paraguay así que por la mañana, después de ir a visitar la gruta de Sao Mateo, una cueva bonita para pasear y, después marcho hacia Ponta Pora, hacia Paraguay.

domingo, 14 de febrero de 2016

Nord-est de Brasil i el Carnaval! / Nord-este de Brasil y el carnaval!

28-01-2016

Arribo al Salvador de Bahia i després d’un llarg viatge en autobús de 3h des de l’aeroport, aconsegueixo trobar la casa de l’Augusto de couchsurfing. Aquest noi desprèn  una energia especial i ens entenem ràpidament. M’acompanya a  dinar alguna cosa a un restaurant  HareKrishna (de la “religió” que ell segueix). Després anem a donar una volta pel centre, pel barri de Pelourinho que està força a prop. A  Salvador hi ha molta comunitat negre , sembla una mica com estar a “ l’Àfrica   sud americana”. L’ambient és molt festiu ja que estem pròxims al carnaval: concerts pel carrer, escenaris, molta gent voltant....
El centre és totalment colonial, amb casetes de colors i carrers empedrats(similar a Paraty). A la plaça principal es on es venien i es astigaven els esclaus i on també Michel Jackson va gravar un videoclip que s’escolta  per tot arreu.
A la nit  agafem un bus fins el barri de Barra, on hi ha la platja. L’Augusto em va advertint de la perillositat de diferents zones, de com moure’m per la ciutat, dels carreres per millor  no passar i a quines hores és pot fer. Aquesta perillositat  continua sent el més molest de Brasil perquè  no et deixa gaudir  del tot, no et sents  lliure ni segur.
Passegem pel camí de la costa,  veient diferents platges i el far famós de Salvador.
L’endemà pel matí vaig a la platja del Porto do Barra amb un altre noi que també està a la  casa. Hi ha massa  gent pel meu gust però l’aigua està molt bona!
Per la tarda, després de donar una volta pels mercats del costat de casa, m’arribo al  barri de Sant Antonia (continuació de la part antiga) per trobar-me amb la Carol, una amiga de la gent de Rio. Allà fem unes cervesetes mentre gaudim d’un  espectacle de música de samba al carrer.
L’endemà la Carol em portarà a visitar una favela  que ella freqüenta bastant i que és segura.
Torno sol cap a casa amb una sensació de por donada la solitud dels carrers.
Quan arribem a la favela de Gamboa. En  un primer moment  em fa certa angunia  entrar amb la càmera, però a la poca estona em sento segur, la gent és molt maca i passegem tranquil·lament pels carrers estrets. És increïble com aquesta gent viu en aquesta i se’ls veia molt bé, organitzats i feliços.
Després d’un bany davant la favela, per on de tant en tant els residents tiraven les sobres de peix des de les seves cases, torno a casa per dinar amb l’Augusto i el Victor. A la nit anem a visitar el barri de Rio Vermelho on tastem l’ acarajé (menjar típic de la regió).







Al següent dia anem a fer surf ( l’Augusto tè una planxa)  i  ens ho passem bé però  m’adono que necessito més pràctica per poder dir que he fet surf...
A la  tarda hi ha un pre-carnaval i  hi anem  amb la Carol i un amic seu. A mesura que es va anant fent fosc l’avinguda de davant del mar es va  convertint amb un riu de gent i amb “trenes eléctricos” (camions amb bafles a tota potència i grups de gent a sobre, que van avançant lentament pel circuit envoltats per un munt de  gent que els segueix).
Després d’unes hores surt el “tren” amb el grup més famós i, apretats com sardines, tothom es mou al ritme de la música elèctrica. Amb els cossos suats anem “relliscant “cap a totes direccions, plens d’ una eufòria desenfrenada  que fa saltar a la gent embogida, ballant  i donant-se empentes de  manera afectuosa i tirant-se  qualsevol tipus de líquid (cervesa, aigua, combinat...)enlaire , sense deixar de moure el cos...
Una experiència única!
Vaig decidir  més aviat perquè havia  de tornar sol cap a casa i portava la càmera a sobre .
La nit no va ser tan afortunada per l’altre noi de Brasil que estava fent couchsurfing amb mi doncs en acabar la festa el van intentar assaltar i escapant-se va acabar caient i li van caler 6punts a la cama... i gràcies que no va ser pitjor!




L’últim matí abans de marxar cap a Recife vaig a Rio Vermelho on hi ha una altra festa. Una festa per la deesa del mar, Yemanjà (  provinent de tradició africana). Tothom vestit de blanc fa ofrenes de flors, barquets de papers, nines, miralls i els deixa al mar. Al carrer, com sempre, un ambient festiu amb música per totes bandes, menjar, begudes, grups de capoera, grups de samba....
Abans de marxar torno a casa i vaig a dinar amb l’Augusto per acomiadar-me i fer camí cap a l’aeroport.






Arribo a Recife per la nit i em ve a buscar el Junior, a casa qui em quedaré. Conec a la seva dona (Taiz) i al seu fill de 4 anys (Mateus). La família és molt maca, em preparen un sofà- llit al menjador i sopem junts. Ràpidament ja veig que tot i que la parella té la mateixa edat que jo, tornaré a estar cuidat com un fill més.
L’endemà conec la Iara (germana del Junior i amb qui  tenia contacte a partir d’un amic de Barcelona). Amb ella anem a Olinda (una ciutat colonial just a tocar de Recifie). En mig d’un  ambient de carnaval molt evident ,passegem pels carrers i visitem algunes esglésies i places.
De tornada conec la mare i el fill de l’Iara abans de tornar a casa el Junior.
El segon dia agafem un bus amb la Iara i anem a una platja una mica allunyada però molt maca, Porto do Galinhas. Hi anem molt d’hora ja que és interessant veure-la amb marea baixa. El cert és que és una platja força maca, però després de veure les platges de Thailandia ....




Per la tarda tornem a Recife i anem al casc antic. Es veu força deixat, amb edificis molt vells i abandonats. També es respira més perillositat que Olinda. Tot està ja llest per l’inici del carnaval que comença l’endemà. Fem voltes veient alguns dels escenaris on els músics fan proves de so, veiem alguns “blocos” que fan música seguits de gent ballant i veig el famós gegant “Galo” aixecat (que cada any l’alcen amb una grua en mig d’un pont i dóna inici al carnaval durant 5dies).
Pel matí anem a veure el famós carnaval d’Olinda. Els carrers pels que havia passejat uns dies endarrere estaven massificats de persones disfressades, “blocos” tocant els seus instruments i una espècie de gegants anomenats “munhecos”. Hi havia carrers que de tanta gent quedàvem tots bloquejats, sense poder moure’ns fins que d’alguna manera podíem avançar cap algun lloc... una experiència interessant però molt angoixant després d’una estona ja que, a més a més, hi havia l’afegit dels 35 graus i un sol abrasador. 
Després de tot el matí descanso una bona estona a casa ja que per la nit tornem a sortir de nou a Recife antic on tornem a donar voltes pels diferents concerts i seguim algun que altre bloco. És increïble veure com ballen el frevo i com fan tocar els instruments en la música de maracatú (espècie de batukada).
Tot força bé fins que a les 2.30 es van acabant les actuacions  i ,tot i haver bus nocturn, hem d’esperar fins les 5am perquè surti el sol i poder caminar més o menys amb seguretat els 3 carrers des d’on ens deixa el bus fins a casa. Mentre van passant les hores mato el temps pensant en quina poca llibertat tenen les persones que viuen en països tan insegurs com el Brasil.
Diumenge és un dia de relax: dormir, pel·lícula, platgeta i menjar bo.
L’últim dia anem amb l’Iara a una altra platja una mica allunyada, Caletas. És molt maca, són dues cales juntes i resguardades per dues muntanyes, quan baixa la marea deixa una sorra blanca. Tot i això, com són festes, alguns restaurants han posat cadires i taules i com a tot arreu en aquestes dates s’acumula gent fent que aquests paisatges màgics no ho siguin tant.
A la tarda cuino unes truites de patates promeses des del primer dia i m’acomiado de tothom per anar cap a l’aeroport i tornar tres dies a Rio de Janeiro.




Arribat a Rio em venen a buscar la Thaiana, la Júlia i la Cláudia mig disfressades i amb un cartell de “Gerard voltoooou!” jajaja no puc parar de riure.
Torno a estar amb la meva família carioca així que a l’hora de dinar anem a casa uns amics dels pares a fer un “churrasco”... una barbacoa on no falta de res. Després la Júlia i jo ens trobem  amb la Carol i uns amics seus per seguir tota la tarda de festa i empalmar en un local fins tard a la nit.
És curiós com aquí tot gira al voltant del carnaval, tv, dies festius a tots els negocis, canviïs de ruta i d’horaris de tots els transports.... crec que a la gent que no li agrada el carnaval no ho ha de passar gaire bé. Fins i tot, pel matí els programes de televisió parlen de com fer  passar la ressaca, com ajudar a vomitar a la gent beguda i parlen  experts sobre  qui s’emborratxa abans  si els homes  o les dones... això només ho he vist al Brasil !!!



Al següent dia tornem al centre de Rio per anar a buscar un “bloco”. Aquest, una mica diferent, és com un concert muntat a una plaça on tothom disfressat es va reunint fins omplir-la del tot. Durant 5h ballem i prenem sacole (gelat de suc de diferents fruites naturals amb caçacha).

Finalment, després d’un últim dia de platja, torno a acomiadar-me de la meva família carioca i agafo un vol cap a Campo Grande, Mato Grosso del sul.


28/01/2016

(Traducción google) Llego al Salvador de Bahía y después de un largo viaje en autobús de 3h desde el aeropuerto, logro encontrar la casa del Augusto de couchsurfing. Este chico desprende una energía especial y nos entendemos rápidamente. Me acompaña a comer algo a un restaurante HareKrishna (de la "religión" que él sigue). Después vamos a dar una vuelta por el centro, por el barrio de Pelourinho que está bastante cerca. En Salvador hay mucha comunidad negro, parece un poco como estar en "África sur americana". El ambiente es muy festivo ya que estamos próximos al carnaval: conciertos por la calle, escenarios, mucha gente alrededor ....
El centro es totalmente colonial, con casitas de colores y calles adoquinadas (similar a Paraty). En la plaza principal se donde se vendían y se Astigi los esclavos y donde también Michel Jackson grabó un videoclip que se escucha por todas partes.
Por la noche tomamos un bus hasta el barrio de Barra, donde está la playa. El Augusto me advirtiendo de la peligrosidad de diferentes zonas, de cómo moverme por la ciudad, los carreras para mejor no pasar y a qué horas se puede hacer. Esta peligrosidad sigue siendo el más molesto de Brasil para que no te deja disfrutar del todo, no te sientes libre ni seguro.
Paseamos por el camino de la costa, viendo diferentes playas y el faro famoso de Salvador.
Al día siguiente por la mañana voy a la playa del Porto da Barra con otro chico que también está en la casa. Hay demasiada gente para mi gusto pero el agua está muy buena!
Por la tarde, después de dar una vuelta por los mercados del lado de casa, me llego el barrio de San Antonia (continuación de la parte antigua) para encontrarme con Carol, una amiga de la gente de Río. Allí hacemos unas cervecitas mientras disfrutamos de un espectáculo de música de samba en la calle.
Al día siguiente Carol me llevará a visitar una favela que ella frecuenta bastante y que es segura.
Vuelvo solo a casa con una sensación de miedo dada la soledad de las calles.
Cuando llegamos a la favela de Gamboa. En un primer momento me hace cierta angustia entrar con la cámara, pero al poco rato me siento seguro, la gente es muy bonita y paseamos tranquilo • lamento por las calles estrechas. Es increíble como esta gente vive en esta y se les veía muy bien, organizados y felices.
Después de un baño ante la favela, por donde de vez en cuando los residentes tiraban las sobras de pescado desde sus casas, vuelvo a casa para comer con el Augusto y el Victor. Por la noche vamos a visitar el barrio de Río Vermelho donde probamos el acarajé (comida típica de la región).
Al siguiente día vamos a hacer surf (Augusto té una plancha) y nos lo pasamos bien pero me doy cuenta que necesito más práctica para poder decir que he hecho surf ...
Por la tarde hay un pre-carnaval y vamos con Carol y un amigo suyo. A medida que se fue oscureciendo la avenida frente al mar se va convirtiendo con un río de gente y con "trenzas eléctricos" (camiones con bafles a toda potencia y grupos de gente encima, que van avanzando lentamente por el circuito rodeados por un montón de gente que los sigue).
Después de unas horas sale el "tren" con el grupo más famoso y, apretados como sardinas, todo el mundo se mueve al ritmo de la música eléctrica. Con los cuerpos sudados vamos "resbalando" hacia todas direcciones, llenos de una euforia desenfrenada que hace saltar a la gente enloquecida, bailando y dándose empujones de manera cariñosa y echándose cualquier tipo de líquido (cerveza, agua, combinado ...) en alto, sin dejar de mover el cuerpo ...
Una experiencia única!
Decidí antes porque tenía que volver solo a casa y llevaba la cámara encima.
La noche no fue tan afortunada por el otro chico de Brasil que estaba haciendo couchsurfing conmigo pues al terminar la fiesta el intentaron asaltar y escapándose terminó cayendo y le hubo que 6punts en la pierna ... y gracias que nio fue peor!
La última mañana antes de partir hacia Recife voy a Rio Vermelho donde hay otra fiesta. Una fiesta para la diosa del mar, Yemanjá (proveniente de tradición africana). Todo el mundo vestido de blanco hace ofrendas de flores, barquitos de papeles, muñecas, espejos y los deja en el mar. En la calle, como siempre, un ambiente festivo con música por todos lados, comida, bebidas, grupos de capoera, grupos de samba ....
Antes de partir vuelvo a casa y voy a comer con el Augusto para despedirme y hacer camino hacia el aeropuerto.
Llego a Recife por la noche y me viene a buscar el Junior, en casa que me quedaré. Conozco a su mujer (Taiz) ya su hijo de 4 años (Mateus). La familia es muy bonita, me preparan un sofá-cama en el comedor y cenamos juntos. Rápidamente ya veo que a pesar de que la pareja tiene la misma edad que yo, volveré a estar cuidado como un hijo más.
Al día siguiente conozco la Iara (hermana del Junior y con quien tenía contacto a partir de un amigo de Barcelona). Con ella vamos a Olinda (una ciudad colonial justo al lado de Recifie). En medio de un ambiente de carnaval muy evidente, paseamos por las calles y visitamos algunas iglesias y plazas.
De vuelta conozco la madre y el hijo del Iara antes de volver a casa el Junior.
El segundo día tomamos un bus con la Iara y vamos a una playa un poco alejada pero muy bonita, Porto do Galinhas. Vamos muy temprano ya que es interesante verla con marea baja. Lo cierto es que es una playa bastante bonita, pero después de ver las playas de Thailandia ....
Por la tarde volvemos a Recife y vamos en el casco antiguo. Se ve bastante dejado, con edificios muy viejos y abandonados. También se respira más peligrosidad que Olinda. Todo está ya listo para el inicio del carnaval que comienza al día siguiente. Hacemos vueltas viendo algunos de los escenarios donde los músicos hacen pruebas de sonido, vemos algunos "blocos" que hacen música seguidos de gente bailando y veo el famoso gigante "Galo" levantado (que cada año la levantan con una grúa en medio de un puente y da inicio al carnaval durante 5 días).
Por la mañana vamos a ver el famoso carnaval de Olinda. Las calles por los que había paseado unos días atrás estaban masificados de personas disfrazadas, "blocos" tocando sus instrumentos y una especie de gigantes llamados "munhecos". Había calles que de tanta gente quedábamos todos bloqueados, sin poder movernos hasta que de alguna manera podíamos avanzar hacia algún lugar ... una experiencia interesante pero muy angustiosa después de un rato ya que, además, existe había el añadido de los 35 grados y un sol abrasador.
Después de toda la mañana descanso un buen rato en casa ya que por la noche volvemos a salir de nuevo a Recife antiguo donde volvemos a dar vueltas por los diferentes conciertos y seguimos algún que otro bloco. Es increíble ver cómo bailan el frevo y como hacen tocar los instrumentos en la música de maracatú (especie de batukada).
Todo bastante bien hasta que a las 02:30 se van acabando las actuaciones y, a pesar de haber bus nocturno, debemos esperar hasta las 5am para que salga el sol y poder caminar más o menos con seguridad los 3 calles desde donde nos deja el bus hasta casa. Mientras van pasando las horas mato el tiempo pensando en qué poca libertad tienen las personas que viven en países tan inseguros como Brasil.
Domingo es un día de relax: dormir, por • película, playita y comida buena.
El último día vamos con la Iara a otra playa un poco alejada, Caletas. Es muy bonita, son dos calas juntas y resguardadas por dos montañas, cuando baja la marea deja una arena blanca. Sin embargo, como son fiestas, algunos restaurantes han puesto sillas y mesas y como en todas partes en estas fechas se acumula gente haciendo que estos paisajes mágicos no lo sean tanto.
Por la tarde cocino unas tortillas de patatas promesas desde el primer día y me despido de todos para ir hacia el aeropuerto y volver tres días en Río de Janeiro.
Llegado a Río me vienen a buscar la Thaiana, Julia y la Cláudia medio disfrazadas y con un cartel de "Gerard voltoooou!" Jajaja no puedo parar de reír.
Vuelvo a estar con mi familia carioca así que a la hora de comer vamos a casa unos amigos de los padres a hacer un "churrasco" ... una barbacoa donde no falta de nada. Después Julia y yo nos encontramos con Carol y unos amigos suyos para seguir toda la tarde de fiesta y empalmar en un local hasta tarde en la noche.
Es curioso como aquí todo gira alrededor del carnaval, tv, días festivos a todos los negocios, cambies de ruta y de horarios de todos los transportes .... creo que a la gente que no le gusta el carnaval no debe pasar muy bien. Incluso, por la mañana los programas de televisión hablan de cómo hacer pasar la resaca, como ayudar a vomitar a la gente bebida y hablan expertos sobre quién se emborracha antes si los hombres o las mujeres ... eso sólo lo he visto en el Brasil !!!
Al siguiente día volvemos al centro de Río para ir a buscar un "bloco". Este, un poco diferente, es como un concierto montado en una plaza donde todos disfrazado se reuniendo hasta llenarla por completo. Durante 5h bailamos y tomamos sacóle (helado de zumo de diferentes frutas naturales con caçacha).
Finalmente, después de un último día de playa, vuelvo a despedirme de mi familia carioca y cojo un vuelo hacia Campo Grande, Mato Grosso del sul.