Mapa del Món

miércoles, 30 de julio de 2014

Peregrinatge a Badrinath / Peregrinaje a Badrinath

Després de 10h de bus (aquest cop amb AC) vam arribar a Hadiwar però vam decidir seguir una miqueta més fins a Resijkesh pensant que seria un poble més petit del que realment és. Allà vam poder   veure com els indis celebren el mes de juliol ja que és el mes de Shiva (deu més important). Vam fer un primer pelegrinatge de 16km sota la pluja i seguint a una riuada de gent increïble que anaven a banyar-se i a fer ofrenes  al seu deu al llarg del Ganges- Nosaltres vam arribar-nos a una cascada i a visitar el poble de Lakma Jhula que tot i ser més turístic pel tema del Yoga ens va agradar força. Cal dir que en aquesta zona ja vam notar que el clima havia canviat: ja no sentíem  la calor sufocant, entre 40-50Cº, l,ambient era una mica més fresquet a les nits. Podíem veure que estàvem voltats de vegetació i muntanyes malgrat l’humitat seguia aixefant-nos una mica.




El nostre objectiu en aquesta zona de la India era intentar arribar al poble més alt i sagrat que pertany al deu Visnhu (Badrinath) tot i que ja estàvem assabentats que seria un camí força difícil per les muntanyes de l’Himalaya i per estar en el  mes de monzons. Tot i això ens vam posar en marxa de nou! 14 h de bus, aquest cop pràcticament sense aire i sense espai. Vam recórrer 280km per carretera de muntanya , passant a prop de precipicis... vam poder presenciar algun que altre despreniment de roques que ens posava la pell de gallina.
A uns 45km del nostre destí , Badrinath, ens van fer baixar i ens van dir que per causa de desprendimentno podíem seguir.  Vam intentar buscar alguna que altra alternativa amb els peregrins locals. Finalment vam agafar un taxi i vam arribaron ha ia succeit el desprendiment. En un primer moment la idea era passar caminant i, esperar, un altre taxi. Però va começar a ploure i això va fer  que no poguéssim seguir amb el pla A. Ens vam ajuntar amb un senyor Indi que parlava anglès i amb ell i dos més, en no trobar allotjament, vam arribar a un ashram (centres on viuen i ensenyen yoga). Després que acabessin de meditar ens van acceptar i ens van deixar dormir gratuïtament en un el hall, també ens van donar de sopar (sopa de verdures, pa i arròs).  En aquesta zona dels Himalaya, amb la pluja i el vent ja feia força fred i tot i deixar-nos mantes vam passar mala nit.


A mitja nit van aparèixer tres homes que segons el que ens van traduir havien intentat passar el despreniment de roques en cotxe i les roques els hi havien caigut. Ells havien pogut sortir i córrer cap aquest cantó mentre que les seves dones havien hagut de córrer cap a l’altre.
A les 4 del mati vam deixar el ashram i vam prendre camí els 5 sota una pluja fina que va anar augmentant durant tot el dia sense parar. Vam poder adonar-nos del meravellós paisatge on ens trobaven que entre núvols anava mostrant les increïbles muntanyes verdes amb els pics més alts nevats. Arribats al punt crític vam veure que era perillós ,així que vam agafar una ruta antiga que pujava per la muntanya per poder seguir el camí. Passat aquest punt , ja pensàvem que estava tot fet però allà, empapats del tot, no hi havia més que treballadors d’una hidroelèctrica. Vam fer un foc per assecar-nos i ens van convidar a un te mentre buscàvem informació sobre els taxis. Després de dues hores ens van dir que si no parava de ploure la policia no deixaria baixar a cap taxi. Així que vam de idir seguir el nostre camí a peu, ara només a 16km de la meta. Seguint sota la pluja vam trobar algun que altre peregrí que es retirava i tornava ja per por a més desprendiments, impossibilitat de pas... Nosaltres vam continuar fins una altra zona  complicada on vam tornar a agafar un camí de muntanya una mica enrevessat i on vam perdre dos dels companys que, al quedar-se endarrere van fer mitja volta. Així que,ara només tres, vam seguir una miqueta més fins arribar a un altre temple més gran, amb un parell de tendes on vam poder menjar alguna cosa i la policia  ens va refugiar amb mantes i ens va mantenir informats sobre la possibilitat d’obtenir el tan desitjat transport.




2h més d’espera mig congelats i la última informació que un altre despreniment de roques havia inhabilitat per complert el camí tant per transport com per anar caminant com a mínim durant dos dies, no ens va quedar altra opció que recular de nou tot el camí fet... mig moixos pel fracàs, congelats, empapats i mentre seguia plovent vam desfer els 10 últims km. A mesura que baixàvem ens vam adonar que el riu havia crescut molt des del mati i es menjava les parets, les roques cada vegada lliscaven més i aleshores el nostre “traductor” ens va explicar que eren tan perilloses  que l’any passat havien mort entre 40 i 70 mil persones en aquell tram degut a despreniments i una crescuda enorme del riu que havia arrasat amb tot. Cada vegada teníem més clar que la millor opció era tornar... no sabíem si, en el cas d’haver arribat a Badrinath haguéssim pogut sortir...
Esgotats vam arribar a les 4 cases al costat del primer despreniment per tornar agafar el taxi cap al poble on el bus ens havia deixat però per sorpresa nostra ens van dir que altra vegada, les roques havien caigut i que ens trobàvem atrapats. Destrossats vam buscar una habitació barata amb nòrdics per passar la nit i intentar veure les coses diferents l’endemà.








Pel matí continuava plovent... cap oportunitat d’agafar taxi... encara que ens van dir que hi havia  despreniments vam decidir caminar els 22 km fins el poble de Joshimarth.  La sort per nosaltres va ser trobar un cotxe de treballadors de la hidroelèctrica que al fer-li autoestop ens van pujar fins al nostre destí ijijiji. Allà ens van tornar a informar que no era possible arribar fins a Hadiwar fins el dia següent, ja que només hi havia un bus de matinada. Vam passejar pel bonic poble rodejat de muntanyes i vam descansar fins la matinada següent on vam agafar el bus cap a Hadiwar. Tot indicava que per fi havíem pogut escapar de les muntanyes però al cap d’uns km un primer despreniment va fer que baixéssim tots els homes a treure roques del camí amb barres de ferro. Va ser una situació inversemblant, ningú parlava anglès i em feien senyes sobre on m’havia de col·locar i que fer. Mentre fèiem neteja, uns altres estaven vigilaven la muntanya i cridaven en indi cada vegada que queia una roca perquè tots ens apartéssim. Finalment vam poder continuar uns km més fins el següent despreniment. Aquest cop un roc enorme on no va haver-hi més solució que esperar una excavadora.


Uns quants km més endavant, una patrulla de policia ens va informar que el camí estava tallat per 4 dies i que la única opció era agafar una carretera antiga que pujava i baixava totes les muntanyes...5h on vam estar patint cada vegada que ens creuàvem amb un altre cotxe o autobús ja que havien de fer 100 maniobres per aconseguir passar. El punt més positiu va ser que no va ploure en tot el dia i que vam aconseguir arribar a Hadiwar i com a punt negatiu és que els seients que ens van tocar del bus eren els més incomodes de tots i el trajecte de 10h es va convertir en 16h...
A Hadiwar vam poder presenciar altre vegada la bogeria del fanatisme religiós d’aquest poble ja que vam coincidir amb la festa de Shiva.

Finalment vam partir cap a la zona d’Amristar amb tren.

Gerard Muntada --- Run the World

(Traducción Google) Después de 10h de bus (esta vez con AC) llegamos a Hadiwar pero decidimos seguir un poco más hasta Resijkesh pensando que sería un pueblo más pequeño de lo que realmente es. Allí pudimos ver cómo los indios celebran el mes de julio ya que es el mes de Shiva (diez más importante). Hicimos un primer peregrinaje de 16km bajo la lluvia y siguiendo a una riada de gente increíble que iban a bañarse ya hacer ofrendas a su diez a lo largo del Ganges- Nosotros llegamos a una cascada ya visitar el pueblo de Lakma Jhula que a pesar de ser más turístico por el tema del Yoga nos gustó bastante. Hay que decir que en esta zona ya notamos que el clima había cambiado: ya no sentíamos el calor sofocante, entre 40-50Cº, el, ambiente era un poco más fresquito por las noches. Podíamos ver que estábamos rodeados de vegetación y montañas a pesar de la humedad seguía aixefant un poco. 
Nuestro objetivo en esta zona de la India era intentar llegar al pueblo más alto y sagrado que pertenece al diez Visnhu (Badrinath) aunque ya estábamos enterados que sería un camino bastante difícil por las montañas del Himalaya y por estar en el mes de monzones. Sin embargo nos pusimos en marcha de nuevo! 14 h de bus, esta vez prácticamente sin aire y sin espacio. Recorrimos 280km por carretera de montaña, pasando cerca de precipicios ... pudimos presenciar algún que otro desprendimiento de rocas que nos ponía la piel de gallina. 
A unos 45km de nuestro destino, Badrinath, nos hicieron bajar y nos dijeron que por causa de desprendimientos no podíamos seguir. Intentamos buscar alguna que otra alternativa con los peregrinos locales. Finalmente tomamos un taxi y fuimos arribaron ha ya sucedido el desprendimiento. En un primer momento la idea era pasar caminando y, esperar, otro taxi. Pero comenzar a llover y esto hizo que no pudiéramos seguir con el plan A. Nos juntamos con un señor Indio que hablaba inglés y con él y otros dos, al no encontrar alojamiento, llegamos a un ashram (centros donde viven y enseñan yoga). Después de que terminaran de meditar nos aceptaron y nos dejaron dormir gratuitamente en un el hall, también nos dieron de cenar (sopa de verduras, pan y arroz). En esta zona de los Himalaya, con la lluvia y el viento ya hacía bastante frío y aunque dejarnos mantas pasamos mala noche. 
A media noche aparecieron tres hombres que según lo que nos tradujeron habían intentado pasar el desprendimiento de rocas en coche y las rocas les habían caído. Ellos habían podido salir y correr hacia esta esquina mientras que sus mujeres habían tenido que correr hacia el otro. 
A las 4 de la mañana dejamos el ashram y tomamos camino los 5 bajo una lluvia fina que fue aumentando durante todo el día sin parar. Pudimos darnos cuenta del maravilloso paisaje donde nos encontraban que entre nubes iba mostrando las increíbles montañas verdes con los picos más altos nevados. Llegados al punto crítico vimos que era peligroso, así que cogimos una ruta antigua que subía por la montaña para poder seguir el camino. Pasado este punto, ya pensábamos que estaba todo hecho pero allí, empapados del todo, no había más que trabajadores de una hidroeléctrica. Hicimos un fuego para secar y nos invitaron a un té mientras buscábamos información sobre los taxis. Después de dos horas nos dijeron que si no paraba de llover la policía no dejaría bajar a ningún taxi. Así que de y decir seguir nuestro camino a pie, ahora sólo a 16km de la meta. Siguiendo bajo la lluvia encontramos algún que otro peregrino que se retiraba y volvía ya por miedo a más desprendimientos, imposibilidad de paso ... Nosotros continuamos hasta otra zona complicada donde volvimos a tomar un camino de montaña un poco enrevesado y donde perdimos dos de los compañeros que, al quedarse atrás dieron media vuelta. Así que, ahora sólo tres, seguimos un poquito más hasta llegar a otro templo más grande, con un par de tiendas donde pudimos comer algo y la policía nos refugió con mantas y nos mantuvo informados sobre la posibilidad de obtener el tan deseado transporte. 
2h más de espera medio congelados y la última información que otro desprendimiento de rocas había inhabilitado por completo el camino tanto para transporte como para ir andando al menos durante dos días, no nos quedó otra opción que retroceder de nuevo todo el camino hecho ... medio gatos por el fracaso, congelados, empapados y mientras seguía lloviendo deshicimos los 10 últimos km. A medida que bajábamos nos dimos cuenta de que el río había crecido mucho desde la mañana y se comía las paredes, las rocas cada vez deslizaban más y entonces nuestro "traductor" nos explicó que eran tan peligrosas que el año pasado habían muerto entre 40 y 70 mil personas en ese tramo debido a desprendimientos y una crecida enorme del río que había arrasado con todo. Cada vez teníamos más claro que la mejor opción era volver ... no sabíamos si, en el caso de haber llegado a Badrinath hubiéramos podido salir ... 
Agotados llegamos a las 4 casas junto al primer desprendimiento para volver coger el taxi hacia el pueblo donde el bus nos había dejado pero para sorpresa nuestra nos dijeron que otra vez, las rocas habían caído y que nos encontrábamos atrapados. Destrozados buscamos una habitación barata con nórdicos para pasar la noche e intentar ver las cosas diferentes al día siguiente. 
Por la mañana continuaba lloviendo ... ninguna oportunidad de coger un taxi ... aunque nos dijeron que había desprendimientos decidimos caminar los 22 km hasta el pueblo de Joshimarth. La suerte para nosotros fue encontrar un coche de trabajadores de la hidroeléctrica que al hacerle autostop nos subieron hasta nuestro destino ijijiji. Allí nos volvieron a informar que no era posible llegar hasta Hadiwar hasta el día siguiente, ya que sólo había un bus de madrugada. Paseamos por el bonito pueblo rodeado de montañas y descansamos hasta la madrugada siguiente donde tomamos el bus hacia Hadiwar. Todo indicaba que por fin habíamos podido escapar de las montañas pero al cabo de unos km un primer desprendimiento hizo que bajáramos todos los hombres a sacar rocas del camino con barras de hierro. Fue una situación inverosímil, nadie hablaba inglés y me hacían señas sobre dónde me había de col • locar y que hacer. Mientras hacíamos limpieza, otros estaban vigilaban la montaña y llamaban en indio cada vez que caía una roca para que todos nos apartéssim. Finalmente pudimos continuar unos km más hasta el siguiente desprendimiento. Esta vez una roca enorme donde no hubo más solución que esperar una excavadora. 
Unos cuantos kilómetros más adelante, una patrulla de policía nos informó que el camino estaba cortado por 4 días y que la única opción era coger una carretera antigua que subía y bajaba todas las montañas ... 5h donde estuvimos sufriendo cada vez que nos cruzábamos con otro coche o autobús ya que tenían que hacer 100 maniobras para conseguir pasar. El punto más positivo fue que no llovió en todo el día y que conseguimos llegar a Hadiwar y como punto negativo es que los asientos que nos tocaron del bus eran los más incómodos de todos y el trayecto de 10h se convirtió en 16h ... 
A Hadiwar pudimos presenciar otra vez la locura del fanatismo religioso de este pueblo ya que coincidimos con la fiesta de Maha Kumba mela que se celebra cada 4 años. 
Finalmente partimos hacia la zona de Amristar en tren.

Gerard Muntada --- Run the World

No hay comentarios:

Publicar un comentario