Mapa del Món

martes, 15 de septiembre de 2015

Ethiopia del nord 2 - Ethiopia del norte 2

21 - 08 - 2015

Després d’un altre dia intens de puja d’un bus a un altre: Lalibela – Woldia – Alamata – Mekele – Wukro, trobem un petit allotjament, mig en construcció, on decidim passar-hi dues nits. Ens expliquen que arribem just als dies sants on, sobretot els nens i nenes vestits tradicionalment canten i ballen cançons pel carrer  demanant, a canvi,alguna moneda.
Pel matíi esmorzem ful. Cada vegada ens agrada més, sobretot perquè ens anem acostumant al picant. Tot seguit caminem fins arribar a l’església de Wukro que només visitem per fora després de  parlar amb un dels guàrdies ( súper rígids i antipàtics). Seguim per camins de terra i roca. Aquesta és una zona molt rocosa que fa que totes les construccions estiguin fetes d’aquest material.
Agafem un minibus que ens porta a un lloc per  fer un trekking camp a través per on anem trobant algunes esglésies fetes de roca. La caminada és espectacular, les cases de camp molt autèntiques i es nota que no hi ha gaire gent que passa per la zona. La llàstima és que ens topem amb un grup de nens molt pesats i, junt amb un sacerdot, ens amarguen una mica la visita de la primera església. Finalment després de desempallegar-nos d’ells seguim sols fent la ruta fins a trobar  altres dues esglésies. 
Tornem a Wukro i ens passegem pels carrers veient la gent contenta celebrant el dia festiu i els nens pul·lulant per tot arreu. Busquem un altre lloc típic per sopar on ens posen Tibs una espècie d’ingera amb carn (és el primer dia que els ortodoxos poden menjar carn després de 3 setmanes).









Al matí agafem una altre bus ple de gent fins arribar a Axum, una de les ciutats més antigues d’Ethiopia on fem una volta per les runes, tombes d’antics reis, les esteles gegants de pedra i seguim caminant fins un monestir que trobem dalt d’un turó.
Per sopar ens tornem a arriscar amb un menjar típic que no ens saben explicar què és: semblant a pa triturat, fregit i amb salsa picant i d’ iogurt... molt curiós i bastant bo!



Després de veure’ns obligats a agafar un taxi privat a les 4 del matí per arribar a Shire abans que sortís el bus a les 6am cap a Gondar, baixem a Debark, just al costat del PN de Simien Mountains. El trajecte de 8h va ser el més increïble de tots ja que vam pujar i baixar contínuament serralades i muntanyes veient paisatges impressionants. El terra fangós, les corbes inacabables que pujaven i pujaven deixant un petit marge entre la roda del bus i el precipici em van fer recordar als camins  de Bolívia a “la carretera de la muerte”.
Just al baixar del bus coneixem un noi de 25 anys molt trempat, el Ginbie Ell ens ajuda a buscar un allotjament i ens explica les diferents opcions que tenim per fer caminades. També ens invita a fer una cervesa local de mel (hidromiel que ja havíem provat). Després de veure totes les opcions tant pel que fa al temps i el clima, decidim realitzar una ruta al voltant de les muntanyes de Simien, a la muntanya Limalimo.
La pluja ens acompanya durant la tarda i un cop calmada anem a sopar unes ingeres (menjar popular) amb el Ginbie i a escoltar música en directe.
A les 7 del mati, el nostre rànger ja ens espera per començar la ruta. Comprem quatre previsions i sortim. El terra esta enfangat i relliscós per la pluja però el dia sembla clar i solejat. Després de passar per uns camps verds de gespa amb cavalls, vaques i cabres que em recorda al nord de Mongòlia, comencem a pujar muntanya amunt entre mig de pins, eucaliptus, esbarzers... la humitat es nota molt i fa que hi hagi molsa per tot arreu.
Seguim pujant fins que arribar a dalt d’una de les primeres muntanyes, la vista és impressionant, a uns 3000metres, diferents espècies d’ocells volen per sota nostre, veiem els penya-segats de 600 o 700 metres sota els nostres peus. Seguim resseguint el penya-segat, veiem algunes cascades, travessem algun riu fins arribar al final de la muntanya Limalimo que ens mostra una increïble panoràmica de les muntanyes Simien. La visibilitat no és perfecte però es poden veure pràcticament en tota la totalitat. Decidim tornar quan comença a tapar-se el cel.
Un cop dins l’habitació torna a fer un espetec d’aigua durant part de la tarda. Quan ja ha parat ens trobem de nou el Ginbie qui ens convida a casa seva, una habitació llogada on, en arribar, la porta està oberta i, a dins, una dona  està cuinant, és la mare d’un amic seu. Abans de fer-se fosc i anar a dormir,  ens ensenya l’escola del poble, on ell va estudiar (està bastant destrossada i buida ja que és època de vacances).







Pel matí, els tres, esmorzem ful davant l’estació de busos fins que marxem cap a Gondar. Un cop allà el Ginbie ens presenta un amic seu que treballa en un supermercat i on ens permeten deixar les motxilles per anar a veure les runes i conèixer la ciutat.
La ciutat de Gondar ens sembla força tranquil·la i acollidora. Al centre, entrem al recinte dels castells: 6 castells, uns més ben conservats que uns altres s’alcen davant nostre, representant la força i poder que tenia la família real de Fasil Ghebbi en el s.XVII. Seguidament, caminem sota una mica de pluja per la ciutat fins arribar a unes altres ruïnes, els banys de Fasil. El recinte és molt bonic però el que més ens agrada són els arbres vells que es fusionen amb les runes.
Abans de marxar ens retrobem i ens acomiadem del Ginbie i fem via fins a un poblet gens turístic, Werota.
Arribats al petit poble, trobem un hotelet de mala mort, un dels pocs que hi ha, i decidim sortir a passejar. La gent s’estranya moltíssim veure’ns allà, els nens no paren de sortir només a saludar-nos i, fins i tot, alguns pares els van a buscar dins de casa perquè ens vegin. Entrem al  mercat on comprem unes cafeteres tradicionals i mengem alguna cosa abans de marxar.




 Pel matí, m’adono que les puces m’han deixat l’esquena i les cames fetes un mapa... tot i això el dia s’alça solejat i sortim caminant uns 12 km per la carretera,  creuant camps i zones rurals fins arribar a la comunitat de Awramba. Aquesta ,es caracteritza per ser la única d’Ethiopia  que va decidir  no seguir cap religió de les habituals, sinó una que els lliga a la naturalesa, l’esforç, l’aprenentatge... per tal de tirar endavant i combatre la pobresa. També és una comunitat on lluiten contra la desigualtat tant sexista com  social i racial.
Un cop allà, donem una volta on podem veure l’estil de vida tranquil de la gent que, en major part es dediquen al tèxtil, conreu i ramaderia. També  visitem el parvulari i la seva petita biblioteca ja que tenim la sort que està oberta. L’escola de primària, secundària  i la biblioteca gran només les podem veure per fora. També és interessant veure una espècie de residència d’avis.
Després de dinar fem camí de nou cap a Werota (aquest cop en minibus) i d’allà marxem directament fins a Bahir Dar on ens espera el Gizachew (Balay), un cosí molt trempat del Ginbie. Amb ell passem la tarda buscant una habitació i passejant per la vora del gran llac Tana que hi ha a  la ciutat.
Pel matí agafem el pitjor bus local d’Ethiopia i iniciem els  30km cap a la zona de les Cataratas del Nilo Azul”.  A meitat del trajecte, després d’una hora a 20km/h,  suportant  una olor horrible de fum del mateix vehicle, una de les rodes rebenta i ens quedem  tirats. Per sort, no tarda més de 20min a aparèixer el següent bus que ens acull augmentant la seva capacitat  a quasi al doble. La gent de dins  riu i, tot i estar amuntegats, passem una bona estona imitant el moviment d’espatlles tant característic del ball etíop.
Un cop al poblet fem una caminada d’uns 30 min per arribar a la cascada, la nostre desil·lusió és brutal quan veiem  dos rajolins d’aigua que baixen del riu... no ho acabem d’entendre ja que estem a l’època de pluges i, preguntant, ens expliquen que han creat una hidroelèctrica i han desviat part del cabal del riu. Quan estem apunt de marxar, de sobte, comença a augmentar l’aigua i a desbordar-se per la paret creant una cascada molt xula. Es veu que un cop el dia obren comportes i deixen caure l’aigua (COP DE SORT!!!)
A la tornada a Baha Dar tornem a quedar amb el Balay i anem a fer una altra caminada pel llac i per sopar.
L’últim dia decidim fer una excursió amb barca al les illes del llac Tana on també hi ha alguns monestirs. L’excursió no ens agrada gens ja que és súper turística i no ens fan més que voler fer pagar diners a cada illa, tant per passejar-nos com per veure els monestirs. Així que ens ho prenem com a dia de relax en barca. Per sort, per la tarda, el Balay ens porta a donar una volta per la seva universitat i també a veure una zona rural  on veiem molta gent pregant i nois vivint en una espècie de casetes molt minimalistes ja que estan preparant-se per ser sacerdots.





Abans d’acomiadar-nos anem a un bar local a jugar billar (molt usual en la gent jove) i a fer un tè.
A les 5 del matí comença la nostra jornada de 10h per arribar a la capital. Tot va bé fins que a mig camí ens trobem amb gent celebrant una festivitat i que converteix  les 10h de camí  en 17h. El problema més gran és que arribem de nit a Addis, en una zona desconeguda i sense allotjament programat. Un home del bus s’ofereix a portar-nos a la pensió on va ell... que era més bé un puti-club  amb música a tota pastilla i quatre llits atrotinats. No ens hi quedem i, per sort, aconseguim trobar un dels últims transports i ens dirigim cap al centre on hi ha tot el jovent alcoholitzat i que, tot i voler-nos  ajudar, ens aclaparen força. Tots els hotels / pensions estan plenes i ens hem de quedar en una habitació molt atrotinada, sense pany i on no vam poder dormir pràcticament res ja que hi havia molt soroll  i teníem rates a l’habitació ( una va pujar al llit i de l’espant la vaig colpejar contra la paret).
L’últim dia amb la Marta, arribem a l’oficina d’Edo-ethiopia on ens havien guardat algunes de les nostres pertinències, busquem un allotjament on canviar-nos i descansar una mica fins al mig dia que vam anar cap a l’aeroport per acomiadar-nos.
De torna en sento tristot, aquest sentiment ja el conec... acabar una etapa del viatge i començar-ne una de nova...  De sobte, comença una de les pluges més fortes que he vist en aquest país, la  pedra que cau  fa un soroll espectacular quan xoca contra les taulades de metall. Em vaig refugiant com puc en diferents llocs però no puc evitar arribar a l’habitació tot xop.
Finalment s’acaba l’aventura per Ethiopia i Àfrica i inicio cap el sud-est asiàtic!

21 - 08 - 2015
(Traducción Google) Después de otro día intenso de sube de un bus a otro: Lalibela - Woldia - Alamata - Mekele - Wukro, encontramos un pequeño alojamiento, medio en construcción, donde decidimos pasar dos noches. Nos explican que llegamos justo a los días santos donde, sobre todo los niños y niñas vestidos tradicionalmente cantan y bailan canciones por la calle pidiendo, en cambio, alguna moneda.
Por la mañana desayuno ful. Cada vez nos gusta más, sobre todo porque nos vamos acostumbrando al picante. A continuación caminamos hasta llegar a la iglesia de Wukro que sólo visitamos por fuera después de hablar con uno de los guardias (súper rígidos y antipáticos). Seguimos por caminos de tierra y roca. Esta es una zona muy rocosa que hace que todas las construcciones estén hechas de este material.
Cogemos un minibus que nos lleva a un lugar para hacer un trekking campo a través por donde vamos encontrando algunas iglesias hechas de roca. La caminata es espectacular, las casas de campo muy auténticas y se nota que no hay mucha gente que pasa por la zona. La lástima es que nos topamos con un grupo de niños muy pesados ​​y, junto con un sacerdote, nos amargan un poco la visita de la primera iglesia. Finalmente después de deshacernos de ellos seguimos solos haciendo la ruta hasta encontrar otras dos iglesias.
Volvemos a Wukro y nos paseamos por las calles viendo la gente contenta celebrando el día festivo y los niños pul • lulant por todas partes. Buscamos otro lugar típico para cenar donde nos ponen Tibs una especie de ingera con carne (es el primer día que los ortodoxos pueden comer carne después de 3 semanas).
Por la mañana cogemos otra bus lleno de gente hasta llegar a Axum, una de las ciudades más antiguas de Ethiopia donde hacemos una vuelta por las ruinas, tumbas de antiguos reyes, las estelas gigantes de piedra y seguimos caminando hasta un monasterio que encontramos una colina.
Para cenar nos volvemos a arriesgar con una comida típica que no nos saben explicar qué es: similar a pan triturado, frito y con salsa picante y de yogur ... muy curioso y bastante bueno!
Después de vernos obligados a tomar un taxi privado a las 4 de la mañana para llegar a Shire antes de que saliera el bus a las 6am hacia Gondar, bajamos a Debark, justo al lado del PN de Simien Mountains. El trayecto de 8h fue el más increíble de todos ya que tuvimos subir y bajar continuamente cordilleras y montañas viendo paisajes impresionantes. El suelo fangoso, las curvas interminables que subían y subían dejando un pequeño margen entre la rueda del bus y el precipicio me hicieron recordar a los caminos de Bolivia en "la carretera de la muerte".
Justo al bajar del bus conocemos un chico de 25 años muy templado, el Ginbie El nos ayuda a buscar un alojamiento y nos explica las diferentes opciones que tenemos para hacer caminatas. También nos invita a hacer una cerveza local de miel (hidromiel que ya habíamos probado). Después de ver todas las opciones tanto en cuanto al tiempo y el clima, decidimos realizar una ruta alrededor de las montañas de Simien, en la montaña Limalimo.
La lluvia nos acompaña durante la tarde y una vez calmada vamos a cenar unas ingerir (comida popular) con el Ginbie ya escuchar música en directo.
A las 7 de la mañana, nuestro ranger ya nos espera para empezar la ruta. Compramos cuatro previsiones y salimos. El suelo está embarrado y resbaladizo por la lluvia pero el día parece claro y soleado. Después de pasar por unos campos verdes de césped con caballos, vacas y cabras que me recuerda al norte de Mongolia, empezamos a subir montaña arriba en medio de pinos, eucaliptos, zarzas ... la humedad se nota mucho y hace que haya musgo por todas partes.
Seguimos subiendo hasta que llegar a lo alto de una de las primeras montañas, la vista es impresionante, a unos 3000metres, diferentes especies de pájaros vuelan por debajo nuestro, vemos los acantilados de 600 o 700 metros bajo nuestros pies. Seguimos recorriendo el acantilado, vemos algunas cascadas, cruzamos algún río hasta llegar al final de la montaña Limalimo que nos muestra una increíble panorámica de las montañas Simien. La visibilidad no es perfecto pero se pueden ver prácticamente en toda la totalidad. Decidimos volver cuando comienza a taparse el cielo.
Una vez dentro de la habitación vuelve a hacer un chasquido de agua durante parte de la tarde. Cuando ya ha parado nos encontramos de nuevo el Ginbie quien nos invita a su casa, una habitación alquilada donde, al llegar, la puerta está abierta y, dentro, una mujer está cocinando, es la madre de un amigo suyo. Antes de oscurecer y acostarse, nos enseña la escuela del pueblo, donde él estudió (está bastante destrozada y vacía ya que es época de vacaciones).
Por la mañana, los tres, desayunamos ful ante la estación de buses hasta que nos vamos a Gondar. Una vez allí el Ginbie nos presenta un amigo suyo que trabaja en un supermercado y donde nos permiten dejar las mochilas para ir a ver las ruinas y conocer la ciudad.
La ciudad de Gondar nos parece bastante tranquilo • la y acogedora. En el centro, entramos en el recinto de los castillos: 6 castillos, unos mejor conservados que otros se alzan ante nosotros, representando la fuerza y ​​poder que tenía la familia real de Fasil Ghebi en el siglo XVII. Seguidamente, caminamos bajo un poco de lluvia por la ciudad hasta llegar a otras ruinas, los baños de Fasil. El recinto es muy bonito pero lo que más nos gusta son los árboles viejos que se fusionan con los escombros.
Antes de partir nos reencontramos y nos despedimos del Ginbie y hacemos vía hasta un pueblecito nada turístico, Werota.
Llegados al pequeño pueblo, encontramos un hotelito de mala muerte, uno de los pocos que hay, y decidimos salir a pasear. La gente se extraña muchísimo vernos allí, los niños no paran de salir sólo a saludarnos y, incluso, algunos padres los van a buscar dentro de casa para que nos vean. Entramos en el mercado donde compramos unas cafeteras tradicionales y comemos algo antes de irse.
 Por la mañana, me doy cuenta que las pulgas me han dejado la espalda y las piernas hechas un mapa ... sin embargo el día se levanta soleado y salimos caminando unos 12 km por la carretera, cruzando campos y zonas rurales hasta llegar a la comunidad de Awramba. Ésta, se caracteriza por ser la única de Ethiopia que decidió no seguir ninguna religión de las habituales, sino una que los liga a la naturaleza, el esfuerzo, el aprendizaje ... para salir adelante y combatir la pobreza . También es una comunidad donde luchan contra la desigualdad tanto sexista como social y racial.
Una vez allí, damos una vuelta donde podemos ver el estilo de vida tranquilo de la gente que, en mayor parte se dedican al textil, cultivo y ganadería. También visitamos el parvulario y su pequeña biblioteca ya que tenemos la suerte de que está abierta. La escuela de primaria, secundaria y la biblioteca grande sólo las podemos ver por fuera. También es interesante ver una especie de residencia de ancianos.
Después de comer hacemos camino de nuevo hacia Werota (esta vez en minibus) y de allí nos vamos directamente hasta Bahir Dar donde nos espera el Gizachew (Balay), un primo muy templado del Ginbie. Con él pasamos la tarde buscando una habitación y paseando por la orilla del gran lago Tana que hay en la ciudad.
Por la mañana tomamos el peor bus local de Ethiopia e iniciamos los 30km hacia la zona de las Cataratas del Nilo Azul ". A mitad del trayecto, después de una hora a 20km / h, soportando un olor horrible de humo del mismo vehículo, una de las ruedas revienta y nos quedamos tirados. Por suerte, no tarda más de 20min a aparecer el siguiente bus que nos acoge aumentando su capacidad a casi el doble. La gente de dentro río y, a pesar de estar amontonados, pasamos un buen rato imitando el movimiento de hombros tan característico del baile etíope.
Una vez en el pueblo hacemos una caminata de unos 30 min para llegar a la cascada, nuestra desil • alusión es brutal cuando vemos dos chorritos de agua que bajan al río ... no acabamos de entender ya que estamos en el época de lluvias y, preguntando, nos cuentan que han creado una hidroeléctrica y han desviado parte del caudal del río. Cuando estamos a punto de irse, de repente, comienza a aumentar al agua ya desbordarse por la pared creando una cascada muy chula. Se ve que una vez el día abren compuertas y dejan caer el agua (COP DE SUERTE !!!)
A la vuelta a Baha Dar volvemos a quedar con el Balay y vamos a hacer otra caminata por el lago y la cena.
El último día decidimos hacer una excursión en barca las islas del lago Tana donde también hay algunos monasterios. La excursión no nos gusta nada ya que es súper turística y no nos hacen más que querer hacer pagar dinero en cada isla, tanto para pasearnos como para ver los monasterios. Así que nos lo tomamos como día de relax en barca. Por suerte, por la tarde, el Balay nos lleva a dar una vuelta por su universidad y también a ver una zona rural donde vemos mucha gente orando y chicos viviendo en una especie de casetas muy minimalistas ya que están preparándose para ser sacerdotes .
Antes de despedirnos vamos a un bar local a jugar billar (muy usual en la gente joven) ya hacer un té.
A las 5 de la mañana empieza nuestra jornada de 10h para llegar a la capital. Todo va bien hasta que a mitad de camino nos encontramos con gente celebrando una festividad y que convierte las 10h de camino en 17h. El mayor problema es que llegamos de noche en Addis, en una zona desconocida y sin alojamiento programado. Un hombre del bus se ofrece a llevarnos a la pensión donde él ... que era más bien un puti-club con música a toda pastilla y cuatro camas destartalados. No nos quedamos y, por suerte, conseguimos encontrar uno de los últimos transportes y nos dirigimos hacia el centro donde está toda la juventud alcoholizado y que, a pesar de querer ayudarnos, nos abruman fuerza. Todos los hoteles / pensiones están llenas y nos tenemos que quedar en una habitación muy ajada, sin cerradura y donde no pudimos dormir prácticamente nada ya que había mucho ruido y teníamos ratas en la habitación (una subió a la cama y de la espanto la golpeé contra la pared).
El último día con Marta, llegamos a la oficina de Edo-Ethiopia donde nos habían guardado algunas de nuestras pertenencias, buscamos un alojamiento donde cambiarnos y descansar un poco hasta el medio día que fuimos hacia el aeropuerto para despedirnos.
De vuelve siento entristecidos, este sentimiento ya lo conozco ... terminar una etapa del viaje y empezar una nueva ... De repente, comienza una de las lluvias más fuertes que he visto en este país, la piedra que cae hace un ruido espectacular cuando choca contra los tejados de metal. Me refugiándose como puedo en diferentes lugares pero no puedo evitar llegar a la habitación todo empapado.
Finalmente se termina la aventura por Ethiopia y África e inicio hacia el sudeste asiático!

No hay comentarios:

Publicar un comentario